Mas las palabras del cantor quien no las cree no las entiende.
José-Miguel Ullán
Pugui el teu esperit viure, durar milions d’anys, tu que estimes Tebes, segut amb la cara al vent del nord, els ulls plens de felicitat.
Inscripció de la copa d’alabastre de Tutankamó
Era estiu gran i feia un sol tapat, a l’era del padrí.
Fou allà en què et vaig veure sencer, primer cop
de l’ullada que em pegares desvestint-me d’enfora,
primer ardor que vaig sentir davant la teva còrpora.
Els al·lots quan batien les messes feien molta nosa.
Em vaig amagar darrera un garrover de cent segles
fitant els teus moviments amb ulls d’entomòleg fi.
Tu sabies tot temps que el desig et vigilava a tota
i et tocaves distret aquell lloc que m’encenia el cos
i el cap i la pell i les mans i l’entrecuix humit de tu.
Quan dinàvem no perdia calada de les teves mans,
del teu xerrar foscat i fondo de missatge perfecte.
Em miraves de reüll com aquells que la saben llarga
i coneixen els foscos misteris sagrats i breus de carn
viva entregada com ofrena, com pler, com sacrifici.
No vaig voler fer sesta i em vaig escapar a la boal:
m’esperaves com un àngel d’argila a punt de bes
i d’aferrades de dos cosssos oberts enmig de l’abís.
M’ensenyares unes geografies d’estretes i calfreds
i esgotàrem el temps de les esperes a consciència
fins que tot tornà a la immobilitat de l’esgotament.
Ara,vida i temps enllà, quan et record apareixes viu
i alenant amb aquest baf que m’entela la memòria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
O qualsevol escusa és bona per vore la tramuntana.