HABITAM UNA ÈPOCA DAMOCLEANA EN QUÈ TOTES LES ESPASES PENGEN SOBRE TOTS ELS CAPS
Chez les enfants et chez beacoup d’adultes, l’attention vive produit une protrusion des lèvres, une espèce de moue.
P. Q.
Era un fester aquella boira de pètals de flor d’ameller que el netejaparabrisa del petit mercedes no podia treure i formaven una vertadera pluja de neu vegetal insòlita. Maria Carla reia i reia mentre em contava tot de xafardejos del gran món de la moda entre els quals d’una forma replegada i sibil·lina em donava les úniques notícies que ella sabia que m’interessaven: les amistats d’Aràlia, els contactes d’Aràlia, l’atmosfera d’Aràlia: la vida d’Aràlia. Travessar els quilòmetres d’ametllerar emblanquinat per aquella ventada semblava una empresa impossible. Quan entràrem en una recta molt llarga em vaig girar cap a Maria Carla, i li vaig amollar, sense que el que ella em deia tingués alguna relació directa amb els meus mots:
«Sempre es tracta prioritàriament i patèticament de la qüestió del cos i de la seva relació amb altres cossos i de la seva vulnerabilitat mortal.»
Va ser com si alguna cosa s’hagués romput rera els ulls guspirejants de Maria Carla que s’immobilitzà, enrampada per alguna associació que no era capaç d’entendre, em posà el dit índex de la mà dreta damunt els llavis i el fregà lentament molta d’estona mentre entonava una melodia molt trista que m’escarrufava, com un vou veri-vou per a un infant mort.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Solament els cosos són únics e irrepetibles.
Tu no hi anares. Ella sap perfectament que t’estimes més imaginar-la que veure-la. Diu que és més còmode, perquè la realitat quan irromp esguerra les històries massa boniques. T’és molt fàcil sepultar-la de flor d’ametller ruixades amb el netejaparabrises del mercedes, però ja la sepultaries real, encara ara. Espera d’assegut perquè té molta corda. Ella no va caure d’una somera, com d’altres que s’hi han pogut tornar a posar damunt i arri somereta anirem a Son Vivot. Ella va caure d’un cavall negre al galop i amb les costelles rompudes l’havia de tenir mal d’aglapir, però amb un tamborino i un flaviol va fer el so d’es Jaleo dalt d’un penyal on la bèstia desbocada per força arribaria, prop del clivell que divideix el món en dues parts: els que travessen i els qui no travessen. I es va llençar eixancada i es va aposentar sòlidament damunt la sella aprofitant aquell únic instant de la frenada que l’instint de supervivència va ordenar al cavall. Tanmateix, ja torna a cavalcar, i no té la desgràcia d’haver-se de desplaçar amb la clofoia de vulgaritat d’un mercedes. Crec que el fons atia l’esperança que el mercedes sigui de lloguer o manllevat. Sempre ha sabut que viure té més consistència que explicar el que faries si visquessis o el que no has pogut fer quan has viscut, i practica la recomanació ribiana de no parlar abans d’haver vist, realment vist. No li sap greu no poder fer el contrari als opinadors que tramitaren llurs llicències després de sotmetre’s a un tractament d’esterilització/emasculació.
La vaig veure un poc abans d’anar-se’n, quan s’arreglava. La vaig trobar fent zen davant d’un mirall doble, mig derrotada perquè havia duit més de cinc minuts una mascareta exfoliant (la cridaven per telèfon), amb la cara com un gatí ja fora mariol·lo com els que hi ha damunt la pedra a la venda.
Primer s’hi va posar una hidratant estructuradora a base de calci, després una ampolla de Biotherm. Però les vermellures no se n’anaven i jo la vaig trobar meditant la manera de solucionar-ho entre diverses possibilitats
a) maquillar-se
b) no maquillar-se i posar-se una altra ampolla
c) deixar-ho fer talment
Anava vestida com del far west, però Armani. Uns texans que a les rebaixes de l’estiu passat li havien costat 300 euros (hi vàrem anar juntes), que era tot el que tenia en aquells moments (la vaig creure quan ho va dir); unes botes texanes de 100 euros que només es pot posar quan està amb algú que consenti que li clavin una potada al cul mentre ell estira l’altra bota: la que li passen per enmig de les cames; un jersei coll amunt de 80 euros de les rebaixes d’ara i un collar moschino que sembla fet amb el serell de passamaneria d’una cortina d’Allò que el vent s’endugué. Les arracades eren dues bolletes marró petites i els anells fets d’una pasta que se posa al forn, segons li explicaren uns hippies un vespre al passeig de la platja. Amples. De més de mitja falange. Damunt duia caçadora raríssima d’estam marró i seda negra que no sé d’on l’ha treta. Em va dir que no li demanàs per què s’endiumenjava.
Ens hem trobat no fa ni deu minuts a la cafeteria on berenam davant la feina (ella ara du els arbitris). He vist que ja té la pell bé (al final no s’havia maquillada). Mar i Cel li va agradar moltíssim. Ella ja sabia cantar un parell de cançons (aquella dels captius que demanaven aigua) i em volia regalar el CD que venien a la sortida, però diu que ja s’havia acabat i que em farà una còpia pirata del seu.
m’he obert el cap quan saltava
en Bruno ha esquitllat amb els dits la ferida i ha reblat el clau amb la salabror de l’aigua mentre deia: si pica cura, i de cura en tenia, ja ho penso jo malgrat la berla de pam i la coïssor dels ulls
amb la mà ben tacada de vermell ha recercat l’origen
de la nafra i en la roca aguda hi ha deixat el palmell
si ho contemplava o si simplement ho pensava
no ho sé
però quan jo he deixat també la meva sang ditada a la roca
i he dit: desmentim-nos
m’ha ferit la berla de nou i ens hem posat a pintar
el sol es ponia i les darreres rojors dels signes damunt la pedra guspirejaven d’inquietud