Plagueta de Bord

PAISATGE PRIMER: UN CONTE

Això era i no era bon viatge faci la cadernera. Aquesta frase epifànica m?arribava quan la padrina Joana Payeras començava la rondalla com les primeres passes verbals d?un camí de felicitats que m?esperaven rera cada cantó del relat, en cada inflexió de la veu, en el tempo de les frases, en el rodolar de les metàfores, en l?enjòlit, aquest suspens que t?encalfreda quan menys ho esperes, de la narrativitat. Això era i no era, bon viatge faci la cadernera i el buscaret i el rupit i aquesta mèl·lera mascle, plomes negres amb el bec d?ambre? que sobrevola l?embragament de l?acció lletral.
Aquest scrapbook, aquest patchwork, aquesta plagueta de notes, el conjunt de petits llenguatges confegits que formen el tapís que us despleg, és un conte. Cal repetir, ja ho he dit emperò d?una altra manera, que des que he començat he llegir-vos "Llegir lletra de llatra" ja hem partit cap al viatge en què veurem?escoltarem i llegirem amb aquestes orelles que estan a la dreta i a l?esquerra del cap, l?entreteixit de l?envers d?un tapís que esclata en totes les direccions del sentit i que està fet amb llatra de lletra com un capell o una senalla, o un planeta. Som dins el conte: cinc lletres que em tradueixen cop en sec totes les joies de l?encantament, de l?encanteri. Un conte, una maquinària per fer somniar, per fer explorar, per fer pensar, un pensament amarat amb totes les sensualitats dels conceptes acaronats per la música de la paraula. Un conte és un material musiquer que basteix ritmes, armonies, contratons i melopees: notes cal·ligrafiades a mà i a estirades, notes caçades entre les retxes per les dreceres més secretes, notes com a comprimits de sentits. Notes tintades amb la lectura en veu alta que m?han produït una ànsia i una passió de la lletra o la seva absència més absoluta. Notes en què tot serà aquest jo que intenta mascarar-se, emmascarar-se, massacrar-se i emmarcar-se en les peripècies de ficcions fetes a mida d?aquestes felicitats sensibles de la paraula quan hi ha una estona de pau entre dues batalles de llenguatges. Quan les històries plenes d?humors i d?amors es conten amb una birra a la mà o un drai martini mentre la música fràgil de la pau ha fet emmudir els trons de les màquines de matar. S?ha de dir ben clar que els grans esdeveniments del món tenen lloc al cervell. Fascinació, enlairament, seducció, enlluernament: totes aquestes qualitats m?ataquen en el conte. I en la meva lectura no em vull deixar cegar per les brillantors, ni encantar per les veus, ni astorar per les sorpreses: cerc en la catifa els nusos, les trames i els ordits de l?altre cantó de l?estora, aquell enteranyinat, l?entreteixit que sosté com un sistema nerviós secret l?estructura del relat i els seus afectes i efectes.
Això era i no era. L?era amb els missatges tots suats i les mules esbufegant que batien per separar el gra de la palla. L?era, un prodigi. L?era, un sol d?espigues padaurades dins un cel de cantussols que m?acaronaven tendrament amb duror. L?era, vista des de l?ombra d?una figuera esponerosa coll de dama on bevia amb el bòtil fresquíssim de suor. L?era amb la tossina de la pols d?or dins l?aire que bofega.
I així creixen les parets mestres del relat que sostenen les estances, les teulades, les terrasses, els jardins i els parcs, els oceans i les estacions del casal de lletra amb una llatina funcionalitat cap als plers i els despertars del lector.

(continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!