MY FUNNY VENETIA
Un texte, un tableau, sont des signes fragiles, ils peuvent rapidement devenir mensongers, se retrouver enrôlés, malgré eux, dans une croisade qui n’est pas la leur. Il convient de les protéger contre les recouvrements idéologiques de tous ordres.
J. F.
Bella, esvelta, delicada Venetia. M’has demanat si podies passar uns dies a la casa de la cala dels Lliris i t’he dit que eres una anacoreta.
«Necessit… devorar… la serenor del paisatge. Necessit… escriure tot allò… que no puc treure de mi mateixa. Necessit… sentir-me entotsolada…, abandonada…, perduda…»
L’aire del jardí s’ensonoria amb els crits dels paons i les paraules de Venetia m’arribaven entretallades. Hi havia com un aire de desolació en la seva veu, com un tremolor, com un cruixit interior que m’atacava amb suavitat.
Veia tanta necessitat de benvolença en aquella al·lota que em quedava mut davant el seu monòleg. Alguna cosa inconsolable surava dins l’aire dels seus mots i em feia estremir.
Charles em donà clarícies que m’interessaren. Venetia sortia d’un profundíssim abisme. Era una història complicada, confusa, íntima. La germana de Venetia, Ketty, una adolescent que vivia amb ella, s’enrotllà amb John, el seu home. I ells dos havien partit junts sense ni un adéu, sense ni un mot. Passaren mesos. Venetia va viure dins la depressió. Aràlia va ser una de les amigues que més l’ajudà. I Maria Carla. I un dia arribà la notícia que Ketty i John s’havien estavellat amb el cotxe a una carretera a prop de San Francisco. Venetia se’n va haver d’encarregar de tots els tràmits. Quedà aperduada. Charles li organitzà el viatge perquè amainàs aquell dol. Per distreure-la.
Quan un coneix l’embriagament de dolor res li resulta extranger!
La reabsorció de tots els afectes és una malaltia de l’ànima!
I l’opilament de cor fa que no puguis obrir cap deu de l’amor!
Charles i jo hem acompanyat Venetia a la casa de la cala dels Lliris.
A la tornada Charles m’ha confessat que Lechevalier és un bon amant per Aràlia, emperò Patrice li ha dit que estan a punt de separar-se.
Tu, Aràlia, no suportes la manca de llecor continuada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No m’os en deixat voler be, quand estem pitjor al País Valencià que abans.
Llir entre cards
Sortint del Met, Venetia va convidar-nos a fer un mos.
"M’agrada el retir dels museus. Entre setmana hi ha poca gent, i especialment a la sala fosca on ens hem trobat, ha ha ha ha ha ha, ningú no s’atura davant un quadre petit d’autor desconegut, i si el quadre és una vanitas de Jacob De Ghyen… Les vanitas són incompreses. Cal contemplar-les molta d’estona per intuir-ne mínimament el significat concret. Transmeten una idea tan claríssima de la vida que enceguen, i cal avesar-se a la ceguesa per despertar els altres sentits, especialment l’intel.lectual, tant adormit com els paisatges o les impressions de Manet. Les vanitas són objectivitat pura i filosòficament profundíssimes".
Venetia em va enlluernar. És llicenciada en filosofia.
Es guanya la vida servint cafès als matins, cóctels als vespres, i publicant de tant en tant narracions curtes a la premsa. Estava casada, ens va dir sense més explicació.
Destaca per una gran habilitat: la síntesi dels contraris, la unió andrògina de
tots els éssers i els estats; habilitat que sap convertir en un do: insuflar
aquesta harmonia en el seu interlocutor.
Parlant de la vanitas de De Ghyen vaig adonar-me que al seu costat la mort no m’aterria.
Mentre ens cruspíem una hamburguesa també vam xerrar de les esferes celests i de cosmètics. "No he trobat cap color de parpelles que s’avingui amb els meus ulls".