LA SALA DE LES CARIÀTIDES
LA
SALA DE LES CARIÀTIDES. He començat a llegir En la ciudad sumergida (RBA) de l’amic José Carlos Llop al llit de
l’habitació 317 de l’Hotel Royal Rambla de Barcelona a la mala hora de la nit després
d’haver passat tot un dia de feina enfollidor i magnífic. La fotografia en
blanc i negre de Català-Roca de la portada amb aquells pailebots de la
Transmediterrània, que engronsaren els meus viatges d’estudiant de biològiques,
al moll Vell, en primer pla, i la Seu de Mallorca, grisosa, al fons, és un
excel·lent paisatge per a un llibre personal, subjectivíssim, sobre la Palma
dels seixanta i dels setanta.
[Imatge de Michael Kenna]
En vaig llegir
quaranta-tres planes i em vaig
quedar adormit amb les imatges plàcides i tranquil·litzadores de la
ciutat, de
Ciutat, davall la neu d’aquell gener de 1956, tres mesos abans del
naixament de
Llop. I el mes que va néixer el meu germà Bernat en una clínica de la
Caixa que
hi havia just devora l’actual Auditòrium i des d’on veia Palma davall
aquella
cap de farina com la que posàvem al betlem per Nadal i que, als meus nou
anys,
era la primera neu que podia tocar en la vida. Té un engrescador
aiguavés
d’entrada aquest darrer llibre de Llop que ja m’ha remogut els records
amb les
primeres planes per fer-me reviure. Bona cosa.
Des
que vaig saber per la ràdio del cotxe un d’aquests matins gelats de
març, el
passat dotze d’aquest mes de neu de 2010, que l’escriptor Miguel Delibes
acabava de morir, una imatge se’m va aparèixer amb una nitidesa
desconcertant:
Miguel Delibes, alt i sec, devora un altre escriptor d’aquí, Llorenç
Villalonga, al saló de les Cariàtides del Círculo. No, no era una
fantasia o un
ensomni. Allò va passar de bon de veres quan l’autor castellà va venir a
fer
una conferència en un any que no puc datar. Aquest cronista era un
adolescent
que vivia durant les vacances a la casa de la padrina materna del
Terreno. I
assistia als pocs esdeveniments culturals que es feien a la Palma ben
franquista, ben trista i ben grisa. No record el tema de la conferència,
no
record el públic, només em vénen al cap les figures d’aquells dos
escriptors
que admirava i que parlaven d’això que m’interessava tant i que seria
l’aire de
la meva vida: la literatura. Perquè aquell devorador de llibres que vaig
ser de
ben petit sabia que l’autor de Mort de dama
i el de La sombra del ciprés es alargada
eren dos escriptors que m’havien alimentat amb unes planes en què el
català de
la vella Mallorca i l’espanyol de la vella Castella es convertien
mitjançant
una feina tensa i inspirada en cases de vida.
Aquests dies en què els obituaris,
les notícies, i
fins i tot els xafardejos necrològics de la premsa del cor (tot el
rotllo dels
Borbons i l’escriptor l’he trobat molt Hola)
sobre Miguel Delibes s’han multiplicat d’una forma estranyament
excessiva que
semblava que tothom llegia a tothora l’autor de Las ratas,
de Cinco horas con
Mario, d’El camino, de La hoja roja,
de Los santos inocentes (popularitzat especialment pel
teatre i el
cinema), i que les estadístiques sobre la pobresa de lectors actuals
eren una
fal·làcia, m’ha vengut la imatge de Villalonga i Delibes a la sala de
les
Cariàtides d’aquell vell casino provincià d’uns senyors que obrien
tímidament
les portes a la cultura, i he reconegut que aquelles imatges públiques
dels dos
escriptors formen part alegre de la meva educació sentimental: un oasi
de
paraules dins un desert de silencis. I he rellegit algunes planes
delibianes
per trobar la justesa esmolada d’un castellà viu, ric, clar que com el
dels
bons clàssics no s’atura de parlar amb la seva música d’un altre temps. I
he
repassat el discurs, tan engatjat com ètic, que va fer el 1975 quan
Delibes va
entrar a l’Acadèmia de la Llengua Espanyola, i en copii uns fragments
com un
biografema de lector fervent: “El hombre, ciertamente, ha
llegado a la Luna pero en su organización político-social continúa
anclado en
una ardua disyuntiva: la explotación del hombre por el hombre o la
anulación
del individuo por el Estado. En este sentido no hemos avanzado un paso.
Los esfuerzos
inconexos de algunos idealistas Dubcek 1968 y Allende 1973
no han servido prácticamente de nada. A pesar de nuestros avances de
todo orden
en política, la experimentación constituye un privilegio más de los
fuertes.
Perfil semejante, aún más negativo, nos ofrece el tan cacareado progreso
económico y tecnológico. El hombre, arrullado en su comfortabilidad,
apenas se
preocupa del entorno.
La
actitud del hombre contemporáneo se asemeja a la de aquellos tripulantes
de un
navío que, cansados de la angostura e incomodidad de sus camarotes,
decidieron
utilizar las cuadernas de la nave para ampliar aquéllos y amueblarlos
suntuosamente. Es incontestable que, mediante esta actitud, sus
particulares
condiciones de vida mejorarían, pero, ¿por cuánto tiempo? ¿Cuántas horas
tardaría este buque en irse a pique ¾arrastrando a culpables e
inocentes¾ una vez que
esos tripulantes irresponsables
hubieran destruido la arquitectura general de la nave para refinar sus
propios
compartimientos?
He
aquí la madre del cordero. Porque ahora que hemos visto suficientemente
claro
que nuestro barco se hunde ¾y a tratar de aclararlo un
poco más aspiran mis palabras¾, ¿no sería progresar el
admitirlo y aprontar los oportunos remedios para evitarlo?
El
hombre, obcecado por una pasión dominadora, persigue un beneficio
personal,
ilimitado e inmediato y se desentiende del futuro. Pero, ¿cuál puede
ser,
presumiblemente, ese futuro? Negar la posibilidad de mejorar y, por lo
tanto,
el progreso, sería por mi parte una ligereza; condenarlo, una necedad.
Pero sí
cabe denunciar la dirección torpe y egoísta que los rectores del mundo
han
impuesto a ese progreso.” Gràcies!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies a tu Biel, la ressenya del 1975 sembla d’ara mateix, que fort que passi el temps per a res.
un oasi de paraules dins un desert de silencis.
que m’agradat . Bon cap de setmana