ÀLBUM DE NÚVOLS
Sors de toi-même pour te regarder en face et pour te féliciter royalement d’être toi-même.
Henri Focillon
Et recordes de les caceres de núvols que organitzàvem aquests dies, com avui, quan el cel és un espectacle de grans cúmulus congestus per devers l’oest, que batejàvem com coliflors, de cúmulus per devers el sud en la fase inicial del seu creixement que anomenàvem caparrots, de cirrus per la zona de la serra de Tramuntana que els dèiem carreteres infinites?
Et recordes quan apagàvem cadascuna de les lletres –lletra rera lletra– de l’alfabet amb unes veus que les adornaven molt de temps, que les acaronaven amb frenesia, que les sagnaven amb fruïció fins que només quedaven les quatre vocals i les dues consonants del teu nom que ressonaven en una aluleia inacabable?
Et recordes dels verbs agonitzants que inventaves mentre la gilet m’arribava lentament fins a la carn viva i no et temies de la carnisseria eixorca, sonora, que alenava entre les definicions del dolor mentre una tristesa majestuosa s’apoderava dels teus llavis?
Et recordes de la sinceritat del cos que t’embargava quan quedaves afàsica dies i nits senceres, abandonada pels mots, caçadora directa d’unes altres significacions extraverbals, tonals, musicals, emocionals en una expressivitat sensorial inconeguda?
Et recordes dels llavis de ta mare entroberts sobre els quals aprenies el nodriment i la llengua, on llegies la llengua abans de la llengua, fascinada i hipnotitzada per aquells renous que no comprenies gens ni mica, fascinada per la incomprensió?
L’amor es viu en la violència de la pèrdua.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Me’n record. Sempre ho recordaré. D’aquelles estones que passàrem junts en aquells llocs incomparables voltats de mediocres i esperpètiques estàtues de marmbre italià envellit de qualsevol manera. Sempre recordaré aquells llavis, aquelles llengües, que haurien d’haver xuclat la llet que no gosava sortir del seu amagatall, per inversemblant que hom pugui creure. Me’n recordaré. Aquells dies no s’acabaven mai. Les estàtues nues ens miraven com si ens volguessin destrossar, però els nostres llavis fregaven amb la llengua i no s’emmudien mai, malgrat que els dards que les malèfiques estàtues ens anaven clavant mentre nosaltres passàvem esvarats, però ben cara alta. Sempre me’n recordaré. No ho dubtis, ARÀLIAAAA!
Finalmente, hay un pacto muy amplio entre partidos y asociaciones de la enseñanza sobre la ley orgánica de Educación (LOE) y además es un acuerdo que mira hacia el centro político. Esa poFinalmente, hay un pacto muy amplio entre partidos y asociaciones de la enseñanza sobre la ley orgánica de Educación (LOE) y además es un acuerdo que mira hacia el centro político. Esa podría ser muy bien la fotografía más nítida del acuerdo que ha cerrado el presidente del grupodría ser muy bien la fotografía más nítida del acuerdo que ha cerrado el presidente del grupo
Quina l’has feta, Bielet? A vegades no puc evitar aquest nus que m’ofrenes, ni que la sang m’encengui les galtes. Una altra vegada em fas passar aquesta vergonya que oblides, i romanc com Aralia, empegueït de mi mateix.
xlacreu
"La crucifixió d’alguns no és potser més que un signe…
…Algun preu cal pagar, podeu estar-ne certs"
De la intersecció d’allò més humà amb allò teogònic
De la força tel·lúrica retuda al demiürg més subtil
La creu tan oportuna arriba aquest cop justa i en punt
Com la lliçó d’una verge que s’escorr quan fa servir la seva petjada sinistre…
Jus suum cuique tribuens!