Plagueta de Bord

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Times;
mso-fareast-font-family:Times;
mso-hansi-font-family:Times;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

L’aroma del seu cos em perseguia. No em podia
treure del cap aquella teranyina de perfums que creava tottemps el moviment
suau del seu cos. Ets una dona-jardí. Li vaig dir quan la besava amb aquell
desfici que no em deixava viure. Ella somreia i em mirava de fit a fit amb
aquells ulls brillants i d’un blau fosc que no sabia si em veien. Ara que t’he
trobat no et deixaré partir. M’escoltes, Alícia,
m’escoltes bé? Havia arribat a la quarantena cercant-la i per un atzar
d’aquells que no passen a l’atzar, la tenia estreta entre els meus braços.
Fugiren vint anys i busques des que ella havia desaparegut de la teva vida. I
ara la veies com sempre l’havies pensat, l’havies somniat. Una Alícia imperial,
amb aquelles pigues damunt el nassarrí, amb aquella cabellera rossa fins a la
cintura, amb aquells mugrons reials, amb aquella veu ronca amb la qual et
contava totes les complicades aventures de la seva vida. Creus que hauria de
començar així la història del nostre encontre? Estic segur que em diries
Flaneur, que ets un Flaneur que no arribaràs mai enlloc. Creus que potser seria
millor començar en aquella terrassa del Terreno, en aquells crepuscles que no
s’acabaven mai mentre escoltàvem la Faithfull
que ens cremava amb Flaming September?
Eres una amiga de la meva germana Antònia
Maria que acabaves d’arribar a Mallorca perquè ton pare era el cònsol
francès. Eres un carntrèmol de tot el meu cos. Des que et vaig veure sabia que
no podria oblidar-te mai. 

Va ser una sensació joiosa i sofrent alhora. Com si
m’hagués descobert home davant l’aparició d’una dona. I això era molt mal de
dur, molt mal de dir. Era la primera vegada en la vida que podia tastar el
principi d’un amor. Els principis de l’amor són millors que l’amor, em digueres
una vegada amb la teva veu inquietant que anunciava la partida. Creus que seria
millor parlar dels acostaments lents, escalonats, duríssims en aquells dies en
què sortíem amb els amics per anar amb la zodiac fins al cap Enderrocat?
D’aquella nit quan, a la festa d’aniversari d’Antònia Maria, em vaig aferrar al
teu cos com l’únic salvavides possible mentre ballàvem My Way dita per Nina Simone.
Els xiuxiuejos i els murmuris de la teva veu a cau d’orella em posaven tota la
pell de gallina. I enravenava amb la potència dels colossos. Sé que era el
començament de l’estiu. Hi havia una calitja nocturna, càlida i humida, que
convertia els llums de Ciutat en un paisatge esborradís. Quan anàrem cap al
jardí dels xipresos agafats de la mà veia la Catedral encesa com un far en la
llunyania. Eres tu que em guiaves com una exploradora sàvia. Les delícies
d’aquell camí cap a la teva còrpora no els podré escriure mai. Creus que no
passarien per les xarxes de la narració les paraules que em deies, allargats
damunt l’herbei i amagats de tots, amb la música de House of the rising sun que sonava damunt els xipresos, i els
tarongers, i les buganvílies, i els rosers i aquell gessaminer negre, aquelles
paraules alades i fosques com l’aroma fort del teu cos que s’entregava amb la
lentitud dels segles? Aquell fons d’incertesa que senyorejava per damunt les
nostres vides em feia molt de mal. Habitava dins l’imperi de la necessitat, les
aspiracions i les esperes, els conflictes, els perills que marquen el ritme, la
vibració de les nostres vides, els seus èxtasis. Seria millor dir-ho així com
si les anècdotes fossin pures gangues d’un mineral propi que ens formava i ens
imantava alhora. Fins que l’evidència esclata i es materialitza en la
separació, en la fugida, en la pèrdua. Serveix d’alguna cosa interrogar-me
sobre el paper quan pens que et tenc de bell nou? El cel avui és molt fosc i
una olor asfixiant d’estiu impregna l’aire fresc. M’escoltes, Alícia? Ja no
m’interessa descriure aquell estiu en què vaig estimar-te com si fossis l’únic
important i essencial de la Terra. Ho eres! Ho ets! Tot jo t’empeny a ser-ho.
Em mires com qui creu en els somnis, m’has dit aquest matí dins el llit, com
qui creu que els somnis es poden complir, que la realitat si un vol avança en
la nostra direcció. Després t’has aixecat com si t’hagués picat una abella i
has entrat a la sala de bany. Dins el mirall del fons he vist que tenies els
ulls molt lluents. Hauria volgut esborrar les teves paraules i conservar només
els sons. En moments així no som prou lúcid per tenir pensaments profunds.
Alícia, Alícia, on no ets?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!