Plagueta de Bord

quan anava de la Literaturhaus, vora el riu Main negre i lluent com una anguila, vaig pensar en Joan Daniel. Un amic que feia estona que no veia i que nom J. D. va ser l’inspirador. També vaig intentar produir una gran llibertat d’escriptura. i si ho aconsegueixes és un gust. un guster. ja he tengut dues crítiques dolentes d’aquest text. L’han atacat per confús. I jo el veig ple de clarors. Ai las!

COM UN PANORAMALa poesia és una commoció o no és
Et despertares regirat. Què, què passa!, cridares. I t?aixecares d?aquell llit de matrimoni d?un bot. Et veieres, nuu, dins el mirall del guarda-roba. Marina no hi era. Tot allò havia estat tan viu, tan vertader. No sabies com, cop en sec, havies aterrat dins aquell altre llit on Marina i Martí, el seu germà gran, dormien tranquil·lament. La cambra tenia l?atmosfera carabassa d?una làmpada al costat de Marina. Hi havia també aquella foto que ella et va fer, Joan Daniel, un capaltard vorera de mar al port de Salern, el darrer estiu. Podies veure el sol rodó i quasi blanc, enrevoltat d?uns tons vermellosos amb uns niguls negres, i tu, en primer pla, amb aquell somriure una mica cínic que posaves quan tenies ganes d?aïllar-te del personal. Aquell vespre us barallàreu com a moixos. Ella volia nedar a la claror de la lluna i tu no estaves per excursions nocturnes. Que t?hi acompanyi en Martí, li digueres mirant-la als ulls amb aquella frenesia que t?agafava quan et feien la quantra. Marina va pegar mitja volta i no la tornares veure fins l?endemà. Allò et treia de solc, allò et feia mal. Emperò ara et trobaves sota l?efecte d?aquell somni poderós i calent. La claror dels cotxes creava horitzons de llum dibuixats per les paral·leles del gradulux. Passares una estona, Joan Daniel, mirant a tots els cantons de l?habitació mig en tenebres. El cap et feia una mica de mal. Tot quant veies et semblava fals. Sabies que tot allò havia passat com Marina desitjava. No sé el camins que ens dugueren al llit. Era un llit de cobricel que havíeu comprat en un antiquari. La tela, d?un granat quasi negre, l?havies triada després de cercar molt. Tocava les columnes salomòniques i la teva mà dreta resseguia la meva amb desfici. Duies una túnica de gasa blanca i m?agradava mirar-te els mugrons: circumferències fosques damunt la pell blanquíssima. No sé com estàvem dins el llit. Sentia els cossos que es tocaven per damunt la meva còrpora. Ho sabia. Que et penses que no ho sabia? Martí duia els cabells molt llargs i estava molt prim. Els dos sexes de la humanitat eren meus. Veia els vostres alens com una música pròxima que m?acaronava. No creus que va ser així? Em trobava al fons de la nit més fonda, més vertiginosa. Els fondals de les boques i les llengües encenien fogueres. Quin prodigi! Et veia, Marina, fumant amb el teu broquet de vori davant el mirall del tocador. Marina, et maquillaves com una deva. I aquell exercici lent esdevenia un joc. Duies recollida en una tannara la teva cabellera negra. Les pólvores i les ombres creaven tenasses en la teva fesomia. Enravenava de llum. I els cossos contaven a les totes la seva solitud destrossada. Éreu tres nàufrags que no volien ser trobats dins aquelles ones gegantines, dins aquells abismes ofegadors, dins aquell deliri que no permetia cap pensament. La casa, en silenci absolut. Tots els sons s?havien extingit. Només les diccions dels vostres plers escrivien els no-resos de l?existència. Sabies, Joan Daniel, que aquells dos bessons ocupaven un lloc essencial dins la teva vida i no ho volies creure. Aquell llit semblava la fi del món i no volies que s?acabàs mai. El temps s?havia distorsionat d?una forma estranya. Salern era un paradís a la costa dels Caülls, al nord-est de Mallorca. Allò no era possible però succeïa de bon de veres. Sabies la força de l?excitació que duies perquè el cor et bategava a les totes. Marina tenia els ulls que et deien que els somnis es poden acomplir, que si pegues una sempenta a la realitat la fas avançar. Tenies la impressió que feies plans d?una forma accelerada com si volguessis que la vida pegàs una fua. Joan Daniel, el rinnnggg!, rinnngggg! del telèfon t?ha obligat a agafar una bata, posar-te-la i aixecar l?aparell com si fos la darrera cosa que fessis sobre la Terra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!