SIMULTANEÏTAT: TRANSPORT CORAL
Dès l’enfance admis au noir mystère
Baudelaire
Gust, mare dels jocs llatins i de les voluptats gregues,
Drecera de cap de cantons, arsenal de solatges verbals,
Soliu dins la caliptra encenc alimares amb mots gastats,
Assaig fues de l’infinit que em persegueix sense remei,
Componc melodies que no diuen res, que alenen lentituds,
Estim el joc, l’amor, els llibres, la música dels dies passats,
La ciutat i el camp, ser viu em sembla un bé sobirà i únic,
He estat el que sou, sereu el que som, amoll com un orat,
I ressuscit en cada vers que escric en l’arena de les ones,
Sent, palp, escolt, roseg, veig, olc, invencions bategants,
El pensament em demana llesques de temps llargueres
I les llibertats a punt de pastora mia en ditiràmbics cants,
Passeig tot temps entotsolat per línies del risc en gambit
Sense saber que divag en l’escolta de mots d’enigma fets,
Respirar, escriure, pintar, fer música, signifiquen una cosa:
algú habita un món. És això, som habitant, i això embasta.
(Escrit a Son Asgard, un horabaixa amb fred de neu)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El frenètic conco Sam a la seva homilia hebdomarària de l’Avui et tira una pua enverinada amb la seva merda.
Reacciona, perquè entre els Imparables i les Folclòriques Esmusses de Caïm (que ara veig que estratègicament moltes vegades patrullen junts), t’estan torpedinant les amures prop de la línea de flotació.
Vols que enviï un escamot de reconeixement (ara que són els Darrers Dies podrien anar, o bé de Valkíries, o bé de ballet rus de tournée amb un Llac dels cignes infectats amb el virus de l’aviram: no se sap què podria ser més destructiu)? Hauríem de treure el periscopi d’incògnit davall la camilla de na Catalina, a veure què deu tramar ara, aprofitant que la gota malària és a NY i que en Xavi ja no li toca el crostó.
vivim en una mena de trinxera
Clítote, en la seva espera dalt la superfície,
ens ho comunica sens saber-ho:
se li acosta algú que requereix massa,
que pregunta amb retrets, que vol fer de lleis no escrites contractes
que no la deixa de petja, i en aquest assetjament treu de cop un bitlleter
ple de cromos de picar
no passa gaire estona que se sent una explosió crítica
segueix un silenci espectral.Clitote pestanyeja
fa com qui escolta i crida de sobte:
hi ha un cavall de Troia!
Se senten corredisses i un estat d’alerta.
En Bruno em diu a cau d’orella:
aquest paradís de roca i mar suscita enveges
Maleïda pau, dic jo, que infons la guerra!
però ell em fa silenci amb l’índex serè:
un món no mor a la sobtada, mantén-te quieta en el verb
i enceta una oració
Biel, el nostre amic Abrams, el rabí-bloom catalanesc (de fora vingueren i ens enastaren ben bé), m’ha provocat el perbocament immediat a l’hora d’esmorzar… Jo també col·lecciono insults, no pateixis. A hores d’ara, "Imparable" ja és un insult. ¿S’haurà llegit "Una certa penombra"? ¿Sap que hi apareix gens subliminalment? Espero encara la seva krítika destruktiva qualsevol dia d’aquests a l’Avui. A veure si té kollons de femtar-s’hi. Callen com putes. Ell i els seus. Proxenetisme literari. No estàs sol, Biel.
Estimat, no sé si et recordes de mi. Jo si.
Sempre et recordaré com un gran superstar, de ferro fort que diria el meu paisà Blai Bonet.
Els atacs fan fort, fan espabilar. M’agrada això del bram dels ases.
Algú que feu ‘El bell país…’ o ‘L’adolescent..’ sempre tendrà una lloriguera de marmbre a la gran literatura de les estepes, on compixen les llebres i fan florir les molses grises com a mapes de sentits.
Joan Amengual