30 de novembre de 2012
Sense categoria
0 comentaris
En Miquel ja és honoris causa de la Pompeu
Estic esgotat de gust. Des d’ahir a les cinc i mitja del matí fins avui a les dotze del migdia he fet un trip
Aquí hi ha unes espires verbals!
——————————————————————
Aquí hi ha unes espires verbals!
——————————————————————
CERIMÒNIA ACADÈMICA D’INVESTIDURA. Fou molt laica i molt light, com correspon a la millor universitat del País Català. No hi havia ningú que anàs amb vestit acadèmic; la taula presidencial, senzilla. Es projectà un curtmetratge que havia preparat el director Isaki Lacuesta en què es podia veure un tràiler de la trajectòria artística barcelonina: imatges en blanc i negre del Taller Llunàtic, de Mali representant Paso Doble, de la feina a Vietri per fer la pell ceràmica de la Catedral de Mallorca, del seu estudi de Ferrutx, de la cúpula de les Nacions Unides de Ginebra, etc. Després de llegir la concessió de l’honoris, entrà en Miquel amb el seu padrí, el doctor enginyer de telecomunicacions de Manacor Miquel Oliver, amb la banda sonora de la coral universitària que cantava “La Dama de Mallorca”. L’elogi del doctorand per un professor d’economia del qual no record ni el nom no em va agradar gens, vaig desconnectar. Després el rector li donà el diploma i imposà un collar a un Barceló somrient i alegre que va fer la seva lliçó doctoral.
La duia escrita amb grafit en una targeta. Començà esmentant el pintor Joaquim Mir, que va estar a punt de matar-se pel torrent de Pareis i que deia: Jo pinto i prou. “Encara que durant molts d’anys aquesta frase representava el que no s’havia de fer, avui, després d’haver experimentat amb nombrosos materials —fang, tèrmits, fum, lleixiu…—, per resumir el que faig dic el que diu Mir, Jo pinto i prou. Ho puc assumir com a eslògan avui i aquí.” Després de parlar de la modernitat, recordant les merdes que recollia dia a dia Brancusi i que guardava dins paper de diari i acumulava per cremar-les a l’hivern, es carregà el darrer bel, Internet, i declarà que l’obra d’art s’havia de viure en directe. Recordà que el seu escriptor estimat, Thomas Bernhard, estava obsessionat a cercar les imperfeccions de les obres d’art i defensà que els defectes artístics són la sal de l’art, i assegurà: “De fet, quant pint mir de quedar-me només amb els defectes i al final acaba funcionant. És un recurs que utilitz.” I amollà una anècdota significativa: “La meva peça ceràmica preferida és una gerra del segle V o VI, que jo associava amb l’art budista. Tenia un color verd clar degradat cap a gris, aquell color que té el mar quan fent submarinisme ets a uns vint metres de profunditat. La gerra tenia una línia daurada que entrava cap a l’interior i s’hi perdia. I jo pensava com s’ho havia fet l’artista per dibuixar-la, era una meravella. Temps després vaig saber que no es tractava d’una línia, sinó d’un solc completament accidental i daurat durant la restauració. El pensament em va fer un efecte determinat amb la gerra. És que el pensament és com el sexe i la cigarreta a les pel·lícules americanes: sempre es fuma abans o després, però mai durant.” Recordà que quan va haver muntat la pell ceràmica de la Catedral de Mallorca amb els seus nombrosos cruis, tothom deia que allò estava romput i cauria, i també va passar el mateix quan finalitzava la cúpula de l’ONU a Ginebra. “Això de provocar inquietud m’encanta” I afegí: “Fa temps que empr el fang com a pintura. Per a mi és el material pictòric per excel·lència, el més modern i el més antic. També faig servir lleixiu, perquè és una manera de pintar en negatiu, traient i no afegint. M’agrada aquesta idea. En aquest sentit, la meva obra va del menys zero a l’excés. Ara, per abreviar, jo diria, com Mir, Jo pinto i prou.” Fou aplaudidíssim molt de temps. Després aquest cronista fou convidat pel rector a llegir uns poemes. Quina no seria la meva sorpresa que un dels fulls on estaven escrits els versos havia desaparegut. Vaig demanar que me’n duguessin una còpia que havia estotjat en un despatx, i mentre esperava vaig recordar que en Barceló té molts d’amics poetes des que era jove i és un gran lector de poesia. Després vaig recitar amb tota l’ànima “Una vegada encara…” de Miquel Bauçà i “Gaspar Hauser núm. 2” de Blai Bonet. I a continuació la Bonet interpretà, acompanyada al piano per Dani Espasa, el “Cants de Setmana Santa” de Blai Bonet musicats per Antoni Parera Fons. Fou apoteòsic. El rector Dr. Moreso va cloure l’acte amb un bell discurs en què glosà la feina de pintor i escultor de Barceló com a savi experimentador, recercador en nombrosos territoris en el terreny subjectiu de l’art. Escolta: “A mi l’obra de Barceló em recorda la fragilitat de l’experiència humana. És igual si són els tomàquets i les figues, o les nenes desvalgudes de Mali, o un torero que només és un punt al mig de l’ocre de la plaça. O un gos perdut, o un elefant cap per avall. O els monstres marins de la capella de Sant Pere de la catedral de Mallorca, o les estalactites de la Sala dels Drets Humans de Ginebra. Recordo com si fos ara aquesta impressió en una exposició al Museu d’Art Contemporani de Barcelona a finals dels noranta, la mateixa de La solitude organisative dels CaixaFòrum de Madrid i Barcelona. Visitar les exposicions i l’obra de Barceló sempre et corprèn, sempre et sembla com viatjar a un lloc i un temps on voldries quedar-t’hi.” Mentre cantàvem el “Gaudeamus igitur” vaig pensar que estava alabat de la cultura catalana, que té cases del saber tan civilitzades com la Pompeu Fabra. Una festa per a l’esperit!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!