Si no s’hagués produït un xoc en cadena de les tres botelles de sant miquel que hi havia damunt la barra del bar Moltabarra no m’hauria esquitxat tots els calçons i no hauria sentit la teva rialla fresca que ressonava per tot aquell local del carrer del Pes de la Farina com l’alborada d’una festa íntima. La cambrera va venir amb un cànyom de color groc. Es va aturar un moment per comprovar els estralls d’aquell tsunami i, empesa per una força automàtica, es va posar a fregar la tela vaquera com si escatàs una orada. Tu t’esbutzares de riure molt més fort: doblares el volum. No em va quedar més remei que mirar-te com si fossis l’única persona que m’havia vist de bon de veres alguna vegada en la vida. El primer de tot que vaig veure varen ser les dents. Aquell dentat de fera sana i jove que, en el riuretrèmol, es movia en totes les direccions que el joc de coll i cos li permetien. Hi havia una salut en la blancor de vori que em recordava els ullals de les bèsties salvatges terrorífiques, emperò el rosa torrat dels llavis descobria unes suavitats de làtex i de pètals. Ho vaig pensar així. Pètals de rosella tan sedosos, tan lluents, tan acollidors! Era com si em trobàs dins un filmet a càmera excessivament ràpida i alhora cada moviment es lentificava quan et veia en una profunditat originària. No me’n podia avenir. Només havia begut dos drais martinis mentre discutíem amb la meva col·lega des de fa sis anys, Munda Campaner. Emperò entremig de la meva cavalcada paralítica cap a tu amb el meu posat més canallesc de xulo de pel·lícula de l’oest, el remolí d’aquells cabells castanys que et queien davant la fesomia em dava potades al ventre, com si aquells ullots teus d’un color de cel molt fosc fossin unes màquines mortíferes de pegar hòsties. I reies, no t’aturaves de cap manera. Còrpora convulsa que em xuclava cap allà on ja no volia anar. Les imatges em passaven per davant com miratges. Tota la gentada que hi havia en el local havia desaparegut i només et veia a tu en un desert de taules de marbre i cadires bonet. Veia la teva polissonada com un paisatge llunyà cap on no volia partir. En un moment així, en un lloc amb la música alta i el xep-a-xep de les converses et vénen al cap moltes de coses que havia oblidat. No hi eres, Munda, malgrat que sabia que des del teu mirador em devies fitar com si contemplassis un dels teus virus amb microscopi electrònic. Duia una velocitat de cada vegada més estranya com si caminàs en somnis.
(…)
I aquí, just en el moment en què em semblava que no podria aguantar més
aquella tensió densa que em produïen les teves rialles, quan he sentit
l’enrampada forta del teu perfil que s’aixecava dret, he sabut que
s’havia produït la fusió d’una energia que no havia sabut reconèixer
mai a les clares i que tenia tots els components del desig més imantat,
més dirigit, més impossible. Quan pensava en la teva rialla em feia mal
el cor. I tu estaves allà, al fons de l’entreforc, amb la posició
sencera de l’espera pacient. Podia sentir a la perfecció els meus alens
i els batecs del cervell. Tot el que t’envoltava, un gerro amb uns
lliris blancs damunt una raconera, una columna fosca de ferro fus, un
fons de vidres entelats, tenia una dolçor estranya. Tots els meus
nervis estaven amarats d’una agitació que em feia tremolar i les
flamarades d’un foc invisible em cremaven. I llavors ha succeït
l’irreversible encaix.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!