Des de l’hivernacle blindat (?) de la vella europa contempl aquests cinc anys de la guerra d’Irac com una catàstrofe de Bush,dels nord-americans i, també, de tots nosaltres, com una pèrdua de vides i valors amb l’exacerbació del fanatisme islamista, com un carnatge brutal del qual ens hem vacunat tant que ja quasi les mortaldats quotidianes sembla que no ens afecten.
Caminava, aquest horabaixa, per foravila. Hi havia un cel netíssim. El tall del faralló del castell d’Alaró tenia color de cremadillo. Feia vent i fredor seca. Les margalideres salvatges, grogues i blanques, envaïen els camps mal cuidats i eren tot un anunci de bon temps. Las guerra d’Irac, tan llunyana, m’ha produït una tristesa fonda mala d’expressar. Encara ressonaven dins el meu cap les paraules neofatxes de Bush d’aquest matí a la ràdio com si fos el gran salvador de la Humanitat.
He pujat el volum de la Partita no. 1 in B flat major de Johann Sebastian Bach, interpretada per Maria Joao Pires.
(…)
La música m’ha agombolat una bona estona.
He arribat a casa trepitjant la llum blanca de la lluna, quasi plena, i amb un nus a la gola.
He llegit uns quants fragments de blogs iraquians i he sabut que la paraula és una forma mundia!l de combat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
color de cremadillo