Plagueta de Bord

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-alt:Arial;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Actua!

Els qui no en
sabíem n’hem hagut d’aprendre. Vivim pendents de les borses, dels índexs de
confiança, de les subhastes de deute sobirà… i així anam, amb l’ai al cor
esperant temps millors. “Tots jorns aprenc e desaprenc”, diu un vers de Jordi
de Sant Jordi, del segle XV. Tant com hem anat aprenent economia, així talment
hem anat oblidant les coses importants. El que importen no són els indicadors
econòmics. El que importa són les persones. Primer vàrem oblidar que el nostre
poble havia estat un poble senzill, treballador i emigrant a terres llunyanes.
I varen venir els estrangers pobres i treballadors i vàrem fer veure que no ens
en temíem. Després vàrem oblidar que havíem estat pobres. I ara, cada setmana,
hi ha gent que perd l’oportunitat de formar i mantenir una família en un lloc
digne. I nosaltres esperam que qualcú ho arregli. Primer ho vàrem convertir tot
en obligacions; després vàrem cedir les obligacions als nostres representants.

A estones ens
convencen que la culpa és nostra, dels individus i les famílies. Ens diuen “Heu
volgut viure per damunt les vostres possibilitats”. Certament. No en mancaria
d’altra! Les famílies que han perdut la seva única font d’ingressos i no veuen
com pagaran el lloguer a final de mes volen viure per damunt les seves
possibilitats. La dignitat és per damunt les seves possibilitats econòmiques.
Aquí hi ha el re.

Hem arribat a
finals d’octubre. D’aquí a pocs dies, el 29 d’aquest mes, farà anys de la Gran
Depressió, que va començar el 1929. De “Gran Recessió” qualifiquen alguns
mitjans de comunicació tot el que vivim ara. I és que hi ha moltes de
semblances entre aquell moment i el nostre. Les causes de tot plegat sempre
seran objecte de controvèrsia. A peu pla el que es deixa entreveure són les
grans diferències en l’accés als recursos. Conseqüència? Causa? Evidència
constatable, més aviat.

És en els moments
de naufragi quan convé tenir-ho tot ben clar i previst. Una fórmula contra
l’oblit, qualque cosa breu que ens pugui venir al cap en moments de dubte. No
és “que els vostres representants s’estimin uns als altres”. És una cosa més
contundent, més personal, més pròpia de cadascú. És, més o menys, “Té més dret
qui té més necessitat. Actua!”.

Cinc segles després
de Jordi de Sant Jordi, Blai Bonet va fer dir al Crist de Port Royal “Mira’m:
veuràs que la pau no té res a veure amb la tranquil·litat. / I no parlis gaire;
/ actua en representació de tots els altres, / ocupa el seu lloc si, vivint, el
tenen buit. / Jo ho vaig fer així, i el Pare em ressuscità”.

Tots hi estam
cridats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!