HE COMENÇAT A PUJAR PER DINS L’AIGUA DE MAR CAP AL CAMÍ DE L’ALÈ
A) ELS SOMNIS SÓN SAVIS. Els somnis em fan molt de bé. En moments d’inquietud forta cal cercar les dreces del somnis per sobreviure. Com és la casa dels somnis? O l’univers?
Ja ho deia en Miquel Bauçà amb paraules alades, alenades, aleades, al·leloades.
B) Il raconte un moment de douleur, de mise en question de soi-même vis-à-vis de l’amour, de la littérature, du cinema, de l’argent.
Ho diu Michel Piccoli parlant de Godard quan feia Le mépris l’any 1963. Jo tenia disset anys. M’examinava de la selectivitat d’aquells temps del segle XX a la Universitat de Barcelona. I per un atzar entrevistava Anna Karina, dona de Godard en aquells moments. La Karina, amable, bellíssima, glamourosa dins la seva elegància jovenívola, protagonitzava, al costat de Maurice Ronet, una pel·lícula de no sé qui al Barri Xino. L’entrevistava al bar Cubana, just devora el restaurant Los caracoles de l’Scudillers Sreet blaibonetià, canall i ben meu. La Karina, intel·ligent i bona interviuada es quedava blanca, color del referit, davall un maquillatge d’estiu quan li parlava de Brigitte Bardot. La Bardot protagonitzava El menyspreu a l’interior de la Casa Malaparte de Capri. Vaig notar la crisi, l’impacte, la ferida, l’estormiament.
Vaig desculpar-me, sense fer-ho. Vaig fer com si no ho sentís.
Fritz Lang, entre Jack Palance, Michel Piccoli i la Bardot deia, al final del film godardià: «Il faut souffrir».
C) Vive la mise en abyme et les poufs à pompons! Frase euforitzant que he caçat al vol.
D) Grazie Sani
E) Me’n vaig a nedar
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!