Plagueta de Bord

NEOFEIXISME DE LUXE

Ara dents de llop al ventre de la cérvola
unes gotes de sang quallades al seu coll
a les plantes dels peus l’olor del bosc
i té els llavis feixucs d’explicar el viatge (…)

Ronny Someck

Aquests dies en què, amb l?amiga Maria del Mar Bonet, redèiem, recontàvem i recantàvem Ovidi Montllor i Guillem d?Efak per Manacor, Capdepera i Artà, feia voltes al personatge que protagonitzaria aquesta setmana el quadre de paraules que, Lector curiós, llegeixes.

I per un atzar, d?aquells que segurament tenen una explicació ben científica que encara no coneixem, m?aparegué dins el cap Glòria Ferrer de Salines: una adolescent que acaba d?entrar a la universitat per estudiar Informàtica, alta, elegant, intel·ligent i educada per la seva tia materna Rosa. El seu pare és un hoteler fill d?hotelers, Don Jaume Pelat. Pelat era el malnom del padrí andritxol que va ser el primer que començà la fortuna familiar amb una pensioneta a Peguera i un servei de cotxes entre Andratx i Palma. Quan Jaume i Helena es casaren la companyia Randemar Hotels ja tenia sis edificis gegantins al litoral illenc i un a Ciutat. Ara, controla més de trenta establiments a llocs tan diversos com Cuba, Santo Domingo o Nova York. Després d?explicar el patrimoni de la jove Glòria cal recordar la feta més terrible de la seva infantesa. Quan una nit els pares tornaven d?una festa a Son Torlà, el gegantí bentley pegà una llenegada per mor del fanguet d?un pluja camadaranyosa i caigueren d?un talús d?un parell de metres. Helena va morir a l?acte i Jaume no es va fer res. Glòria tenia nou anys i ho va passar molt malament. La tia Rosa, seca i dura, molt autoritària, professora de llatí i grec a l?Institut, es convertí en la seva segona mare. «Les dones hem de ser fortes i cultes: espartanes. Gimnàstica, estudi, disciplina. Sempre m?ha agradat la refrescant falta d?hipocresia dels vertaders liberals com Kissinger. Sempre hi ha algú que ha de fer la feina bruta i esclafar els escarabats perquè el món funcioni bé. Ell ho va haver de fer per salvar el món lliure al Vietnam i a l?Amèrica del Sud. És una feina molt difícil i poc agraïda.» Així va ser la primera confidència de la tia i la neboda. Per això no m?ha estranyat gens que fa poques setmanes discutíssim apassionadament, Glòria i el cronista, en una festa de gent de casa bona. Em presentà Glòria una amiga d?infantesa i des del primer moment la vaig mirar com una espècie fascinant entre mantis religiosa i pija sofisticada. Em va dir que em trobava un roig independentista anarcosexual. Li vaig agrair l?amoret i començàrem a parlar de com veia la jugada. Es definia a favor d?un ordre pervers aparentment raonable. M?escarrufà. No creia en l?habeas corpus i Abou Ghraib i Guantánamo li semblaven normals. Era megalòmana i defensora de la tortura en cas de necessitat. Quina necessitat?!, li vaig dir mirant-la de fit a fit als seus ulls color xampany.

I llavors em vaig llançar a parlar-li d?Anna Politkòvskaia: una lluitadora per mostrar la crua realitat de les injustícies, de les tortures i dels assassinats a Txetxènia. Periodista que feia feina des de 1999 al bisetmanal Novaya Gazeta. El nou d?octubre havia d?entregar un reportatge sobre tortures a Txetxènia i el dissabte dia set, l?assassinaren a trets a l?entrada de ca seva de Moscou. Hi havia tres poders que no la podien veure: el Kremlin, el poder txetxè i els neonazis russos. Denunciava la corrupció i els atacs als drets humans a Rússia i ho escrivia també amb dades, dates i noms a llibres traduïts per tot el món. Estava compromesa amb la veritat i la llibertat. Anna Politkòvskaia ha mort per nosaltres i per mor de nosaltres que no veiem ni escoltam.» Glòria m?ha deixat parlar educadament i després amb una congelació emocional terrible m?ha dit: «Aquesta dona s?ho havia cercat». I per sort ha desaparegut.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!