De darrere el tasser d’aquest bar de can
Figaseca, la gent es veu com des d’una llotja privilegiada amb totes les seves
grandeses i les seves misèries. No cal anar al teatre per veure la comèdia
social. Aquesta pensada t’havia vengut al cap, Jordi Sales, aquest matí fred i
boirós de finals de gener, quan miraves amb atenció com Bernat Garí, aquell
cambrer jove que havies llogat feia dos mesos, servia amb rara delicadesa un
cafè amb llet amb una ensaïmada a Riteta Soler, una fadrinanga que tota la vida
havia despatxat a l’única merceria d’Esporles, ca ses Ratetes, de la seva tia
Bel.
Hi havia una claror de festa estranya i lluent dins els ullons blavissos
de Riteta, que de petita deien que no hi era tota, i que tu amb els anys
apreciaves com un paisatge insubstituïble del poble. D’ençà que n’has fet
seixanta-dos, t’has convertit en un pardal sentimental. Si continues així, no
seràs aguantador. Unes paraules semblants, si no eren aquestes mateixes,
t’havia amollat la teva dona, Jordi, quan li contares que feia una temporada
que observaves les persones d’una manera molt especial, com si les caçassis amb
els filats de tords dels cinc sentits alhora. Nassi, esmolada com una gilet,
t’havia dit que n’hi posassis un exemple. Que tu sempre havies tengut una
manera de parlar que amagava més que mostrava, com si li volguessis dir les
coses amb endevinalles. I que després de fer llits tot lo sant dia a l’hotel
Acapulco, no anava de verbes. Llavors li explicares la feta tan bé com saberes.
Riteta havia fet cinquanta anys a principis de mes. I les seves tres amigues,
Marita Tendral, Naty Febrer i Solita Capdellà, li havien preparat una festa
sorpresa. Empaperinaren de coloraines una nau amb foganya, que s’acabava de fer
Solita, i que havien batejat com la Muntanya Russa perquè hi havia un tobogan
vell que havia posat com a decoració. També havien perdut tot un horabaixa
pintant damunt uns llençols un «Molts d’anys i bons!» i un «Rita, ets la millor!»
amb un cinc i un zero de color daurat lluent a cada banda. S’ho pensaren molt i
discutiren com a moixes rabioses perquè Rita no celebrava mai l’aniversari i
elles volien fer matx. Naty, la més decidida, les havia convençudes: Ninetes,
no pot ser que deixem passar un dia com aquest. Cinquanta anys només es fan un
pic a la vida! Marita, que era molt tiquismiquis, havia amollat un gran discurs
sobre la no interferència en les aficions i els costums de les amigues. I, molt
doctora, havia clausurat la tesi amb una proposta sorprenent: No sé si és
perquè som viuda i em sap un greuer veure com Riteta no ha tastat mascle d’ençà
que la conec, que he pensat que li podríem regalar un estríper d’aquests que
s’usen ara, que li tragués les teranyines, que la deixàs ben
sen-so-ri-a-lit-za-da. Allò que quan érem joves dèiem realitzada. Naty i Solita
varen quedar esmaperdudes i tot d’una es posaren a fer mamballetes. És una idea
estupenda, estupenda, estupenda, repetien enceses com adolescents. I vengueren
a parlar-me de la feta perquè les hi ajudàs. Però si la solució la teniu aquí
davant i no us en temeu. Bernat m’havia contat que entre la mala fi de feines
que havia fet, també hi entrava l’estriptís davant dones a Zorbas, una disco de
l’Arenal. Dit i fet. Bernat, que era tan bell com un poc betzol, acceptà la
proposta encantat i arribaren a un acord. Riteta no era gens sociable i tenia
aquelles tres amigues perquè les coneixia de l’escola, i elles no l’havien
abandonada mai. Sempre havia tengut aquell posat d’innocentota, de tòtila, de
ximpleta. Naty recordava que només li havien sabut un acompanyant de molt joveneta,
un murcio, que es va matar amb la montesa i la va deixar cop piu per sempre.
Aquelles tres valentes dones ho prepararen tot amb passió creadora i un poc
esburbadota: cercaren els vinils del Duo Dinámico, de Karina, de José
Guardiola, de Marisol, de Guy Mardel, d’Adamo, etc.; muntaren un àlbum amb les
fotos de tota la vida; convidaren d’altres companyes de l’escola que feia
estona que no veien; feren salat i dolç per a un regiment i dugueren enganada
Riteta, la qual cosa, per altra banda, no fou gens difícil. Només les fotos
pogueren recollir els matisos de la cara d’embambada que va fer Riteta quan
entrà dins la Muntanya Russa a les fosques i aquelles quinze dones es posaren a
bramar «Moltes felicitats» amb una
espelma espirejant a la mà. Estava tan regirada i tan poc se’n podia
avenir que es va torbar una hora bona a reaccionar. I quan ja estaven ben
torradetes de menjar i beure, començà a sonar el «Happy Birthday» cantat per
Marilyn. Un gran pastís gegantí amb 50 espelmes deixà Riteta tan estormiada que
tengueren por que li pegàs un cobriment de cor. I més sense alè va quedar quan
de dins la merenga aparegué Bernat amb un tanga que li transparentava la pixa i
els ous, el cos resplendent d’oli als músculs i una cabellera ros platí que li
va fer moixonies mentre ballava i cantava. I, al final de la festa, la raptà
tota la nit. Riteta no sabia si vivia un somni o un malson. Els llençols li
semblaven veles d’un llagut que la duia cap a un cos misteriós d’atractius.
Bernat amb els malucs de la Riteta entre els dits se sentia poderós i
l’estamenejava amb un poc massa de violència. Sempre és prima la frontera entre
la passió i l’enfolliment. Riteta creia que s’acubaria d’un moment a l’altre
davant les empentes d’aquella màquina peluda que la feia anar al galop sense
temps per comprovar si s’havia fet trossos. Bernat tancava els ulls i
s’imaginava entre els braços de Flor de Loto, la darrera cantant de moda a la
salut de la qual s’havia fet un caramull de palles. El temps passava amb la
lentitud de les coses que no s’acaben mai. Quan li va enfonyar la verga Riteta
va pegar un crit que se sentí per tot el poble. Tot això m’ho contava Bernat
amb els ulls tèrbols i el cos ple de rapinyades de les ungles de Riteta que al
final s’havia corregut tres o quatre vegades. El que no es podia imaginar
Bernat és que l’endemà Riteta no deixava de repetir-se que tampoc no n’hi havia
per tant.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el proppassat dia 20 de febrer de MMXI]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!