MALLORCA SEMBLA ALEGRE, PERÒ HI HA INFERN
Per què els imbecils (sí, els imbecils) són munió?
Va ser, exactament, quan tu, Joana Aguilar, dona meva de fa tres anys, em digueres a l?orella amb un xiuxiueig: Aquesta manifestació contra Son Espases fa olor d?ingenuïtat, i la ingenuïtat a partir dels trenta cau dins el ridícul, aquí, just en acabar la teva frase, les ninetes d?aquests ulls de falcó meus que t?agradaven tant, descobriren la cintura de gerricó d?aquella asturiana que vaig estimar el temps d?un sospir. El meu primer moviment va ser anar cap a ella, cap a Noemi, atret per una força superior a la de la gravetat. Joana ho va sentir per algun d?aquests radars que tenen les dones molt enamorades i mormolà: On vas, Salvi? Com la criatura enganxada en el moment d?anar a fer la major malifeta del món, així em vaig trobar. Però no tenc manies i molt menys entre aquells centenars (uns deien tres-cents, d?altres cinc-cents i els visionaris un milenar) de manifestants que tenien una gran intersecció: tots es coneixien amb noms i llinatges, tots eren antics i joves lluitadors, molts s?havien colgat, d?altres s?havien putejat i odiat, d?altres eren amics i d?altres, molts, s?havien estimat d?una manera o altra. L?excusa era fàcil: He vist una amiga de Monti-Sion. Joana no podia entendre aquesta classificació que t?havia marcat el fet de ser un estudiant dels jesuïtes. Tu, Joana, havies anat al CIDE i no consideraves que aquell centre d?on tenies tants bons records t?hagués marcat amb un senyal indeleble. Les classes mitjanes al CIDE, la burgesia a Monti-Sion. T?havias dit aquella mentida, Salvi, perquè no podies consentir que ella s?acostàs al teu costat cap a Noemi i intentàs conèixer tot allò que no devia saber, tot allò que li amagaries fins a la mort. Vares haver de creuar entre un ecologista amb bicicleta i una professora de la UIB, fregares tres realins amb camisetes que deien ?Salvem La Real? i amb pancartes i saludares una bella dama que sempre veies a totes les manifestacions d?esquerres que parlava amb el pare March, i, al final d?aquell caminal humà veieres com et somreia amb els seus ulls verds que feien estrelletes i amb aquells llavis dolços que havies besat tantes de vegades: Noemi, quina alegria! Us agafàreu amb tanta força com la del nàufrag perdut entre les negres aigües mortals que agafa al vol el salvavides que arriba del cel. Trobaves entre els teus braços aquella còrpora tremolosa, vibrant, que t?encenia la carn com una festa. A poc a poc us retiràreu fora del cercle dels manifestants. Estàveu aferrats com pegellides a la roca marina. Què fas?, li demanares, i just acabar la pregunta et posares a riure com un tocat. Noemi et mirava com una aparició, com si d?un moment a l?altre haguessis de desaparèixer. Hi haurà un vot de càstig contra el PSOE a les generals. No tenen vergonya. Són uns traïdors. S?ha de ser intel·ligent per ser traïdor, són uns beneits. No ens aturarem de lluitar fins al final. Ens encadenarem a les obres. La justícia dirà la seva. Son Espases és una zona d?inundacions amb un torrent enmig. Quan eren oposició anaven en contra de Son Espases, ara que comanden ja han renunciat. Tot és electoralisme pur, repur i reputa. No saben els vots que perdran. Potser que sense aquests vots no puguin comandar pus mai més. No deien que bloquejarien el consum del territori? Que ho demostrin amb Son Espases! A aquest pas tornarem a fer autopistes, camps de golf, ports esportius, macroprojectes d?oci i l?encimentada general! Noemi i Salvi, amagats rera l?escultura de Rubén Darío, davall la loggia esplendorosa de les Vermelletes, no sentiu aquella atmosfera de paraules, de frases, d?idees, de crits, de mítings que desprèn la manifestació just davant el Consolat de Mar. I, sense tèmer-vos-en, ja caminàveu pel passeig de la Murada fins al Baluard. Com he arribat a comprendre el mal del Món!, deies coses així, Noemi, per explicar-me que havies vengut de Barcelona a passar quinze dies de vacacions i els amics t?ho havien contat tolt: el rotllo del PP que compra unes terres amb blindatge per fer l?hospital general de Mallorca i que, alhora, organitza uns pelotassos amb empresaris amics tot al voltant del nou hospital. Què deu pensar Jaume Matas des de l?exili nord-americà? T?ha passat pel cap en algun moment, Salvi? Miraves aquella cabellera castanya que es movia lentament damunt les espatlles de Noemi. Ella era molt parladora. L?escoltaves i l?empenyies cap a la Feixina. Ha sonat el mòbil. Ni el mires. Ja saps qui és. Emperò avui no et tendrà. Cerques un banc enrevoltat de molta vegetació: la cova verda on us coneguéreu. I arrossegues Noemi cap aquell fondal del teu cos mentre li tapes les paraules amb els teus llavis cegats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!