NEDES (I)
Nedes, animal magnífic, dins les aigües d?arena i posidònies, de peix de roca i de belleses marines que només tu coneixes. Nedes, animal magnífic, dins les aigües jurisdiccionals de la teva infantesa en què de tan perdut et retrobes. Nedes, animal magnífic, dins aquesta llum que converteix el petit cap de la Il·lusió i els penya-segats del Futur (així els batejares quan ja sabies nedar), i, sobretot, la posessió de Son Deixauba (alqueria mora destruïda, i refeta com a casal gòtic, pels salvatges i ferotges conqueridors catalans, comprada pel padrí a uns arruïnats aristòcrates i des d?on no es veu el mar de per enlloc), en les fites més carnals de la teva cartografia íntima. Nedes, animal magnífic, una hora després d?arribar a Son Deixauba, després d?haver saludat el padrí patern, Joan Duran Payeras, que passat demà farà 101 anys, després d?haver saludat Lalà ?la teva teta dels estius?, la teva padrina, Rosa Casals Colom, que sempre t?ha defensat, i ta mare, Concepció Cotoner Mas, que fa una rialla de tranquil·litat absoluta quan et veu aparèixer amb la fesomia bonhomiosa d?aquell nin que ja no existeix. Nedes, animal magnífic, i sents totes tes connexions neuronals electritzades amb les emocions més perilloses i incontrolables. Nedes, animal magnífic, i la teva còrpora d?home de trenta-quatre anys tremola no sap ben bé de què ni per què. Nedes, animal magnífic, com a únic bàlsam per poder suportar aquell encontre familiar que saps ple d?arrels verinoses, de contactes sarcàstics i de veritats amagades davall la pàtina dels anys i les relacions. Andreu Duran, si et veiessis, de dalt, entendries que el pànic és una bona energia per a un Telèmac que va quedar sense pare massa jove. Ara ell tendria 65 anys si no s?hagués mort en fa 19, Jordi Duran Casals, que quan sortia de la clínica després d?haver fet tres o quatre cirurgies, agafava la vella i estimada harley-davidson, que li regalà son pare quan acabà la carrera amb premi extraordinari, i entapissava les carreteres secundàries, que sempre anaven cap a la mar, amb una gatera de velocitat pell negra i aventurera sense extrems. Andreu Duran, tens una revinglada que t?ha començat al clotell i t?ha creuat com un llamp dins la panxa, fins als ous, i t?ha deixat aturat com si fessis el mort. Deu ser en aquest moment quan has sentit els crits dins el silenci del mar. Era una veu que semblava que deia el teu nom com si fos un eco. Andreu, has obert els ulls i tots els arcs voltaics solars t?han enlluernat tant que no has vist res. Has fet un capfico curt i has sortit de cop amb tota la cabellera plena d?esquitxos. Has mirat cap a cala Marbre. Una figura amb un maillot vermell era la font d?aquella cridòria. Has aixecat el braç xisclant: Ignàsia! Ignàsia! Ignàsia! Ella ha rebut el missatge i s?ha segut. Tu nedes a les totes. Penses: Per què no ha vengut amb la seva al·lota, Sara Viñales? Mal assumpte. Segur que hi ha hagut merder. Aquesta festa serà un merder. No, no i no! Puta cap! Aquesta festa serà meravellosa. Som un cursi. Per què Sara no hi és? La distància és infinita. La distància és no-res. Són dos cossos, Andreu i Ignàsia, que pensen sobre la mateixa distància i no coincideixen ni en un milímetre d?intersecció. No, no li contaré res del meu nou fracàs. Enlloc d?haver-me enamorat com un orat de Sílvia Zanuy hauria d?haver escoltat els cants de sirena de Tony Arkinson. Estava tan emprenyat amb Sílvia que li vaig dir que pensàs que algun dia les seves esplèndides mamelles descansarien davall terra o serien cendra. Crec que la vaig escarrufar. No era això l?efecte que li volia produir. Emperò hi deu haver un fat que m?empeny al meu propi abisme. Crec que qualsevol dia d?aquests tornaré llegir Nietzsche perquè em sona que em fa més falta que el pa. Ignàsia t?ha abraçat com si fossis l?únic salvavides. Quan li he mirat els ulls blaus, aquell blau tan especial de dona pèl roja, els tenia plens de llàgrimes. L?he estreta fort i l?he renyada molt. Això no treu cap enlloc. Ets una dona de trenta-dos anys. Venga, conta-m?ho. Encara no hi ha res segur, però crec que Sara no vendrà. Els motius són els de sempre: que està en contra del rotllo familiar, que la tia monja de l?Opus, Sor María del Sagrario, li farà sermons sempreseguit, que l?home de la tia Teresa, el cubanito Raul Frías, l?intentarà violar rera cada troana, que si els padrins no entendran res, que si la nostra mare passarà una penada? No la trec d?aquí. Per què no m?ajudes? (continuarà)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Te’n recordes, Joan?», li deia un a l’altre, «Que qualque dia no l’aficàvem»; «no enfornàvem», deia en Tià, «no enfornàvem, Joanet», «I bé, dàvem llengo, hi havia vespres que la tenia esbraonada a sa llengo, d’assajar-la per damunt i per davall…» CLIMENT PICORNELL