Plagueta de Bord

Els valencians de «La catosfera literària»

1.
«Salms». Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973). Llicenciat en Ciències de la
Informació. Dissenyador i fotomecànic en una impremta, editor
digital. Gestor WordPress; disseny propi.

Com a
pioner i impulsor d’edicions digitals en català/valencià, què et sembla la
iniciativa de «La catosfera literària»?
La catosfera literària és un acte
inaugural, una primera cerimònia, necessària i oberta, un deixar
constància del
seu començament, el bateig al nostre país d’una nova manera de «fer»
literatura.
No una altra, sinó la mateixa, però amb uns altres mitjans i una altra
filosofia. La literatura és, en bona part, diàleg. Bàsicament, és una
comunicació entre escriptors i lectors. «Blocs de Lletres», pel que em toca,
tracta d’aprofundir en aquesta relació aprofitant les eines que ens proporcionen
les noves tecnologies i, més concretament, els blocs. Ben mirat, si em preguntes
sobre la necessitat de crear «Blocs de Lletres», pense que no en podem parlar,
de necessitats, sinó d’oportunitats. El sector, millor dit, el mercat del llibre,
no té, en principi, cap necessitat d’obrir aquest camp immens de possibilitats.
Econòmicament, molts segells editorials no tenen cap necessitat en aquest
sentit. Però tenen la gran oportunitat de fer-lo servir no només com a espai
promocional sinó també com a formidable suport del seu producte. Si parlem, en
canvi, de l’autor i del lector, és a dir, d’aquesta complicitat íntima
autor-lector sense la qual no existiria la literatura, la necessitat es fa més
evident i les oportunitats es multipliquen. Aquest diàleg que esmentàvem,
gràcies als blocs, fa possible que el lector s’esdevinga ara autor i aporte,
de forma escrita, les seues opinions i comentaris sobre novel·les, contes,
poemes i convertir-se així, el mateix lector, en creador. «Blocs de Lletres», al
començament, era una estructura més o menys sofisticada d’enllaços a pàgines que
m’interessaven; després vaig veure que el projecte podia anar més enllà i
transformar-se en el que és ara: un espai digital per a un diàleg constant entre
escriptors i lectors de la xàrcia.

Pensa que el més fàcil és, com en un
llibre, quedar-se penjat d’un bloc que, per afinitats no sempre
evidents, t’aporta coses diferents que t’omplen i fomenten un sentit de
pertinença a un
grup, a una cultura, a un gremi o a una ideologia. Amb els blocs, pots
sentir
ben a prop allò que abans senties —o encara sents— tan lluny. Això
mateix passa
amb els blocs de lletres. Els escriptors i els lectors han passat molt
de temps
¡segles! units només per l’objecte llibre i separats per obstacles fins
ara
infranquejables: primer, la distància física; segon, les editorials
mitjanceres;
i tercer, l’autor com a marca comercial i inabastable. Això s’acaba.
Els blocs
revolucionen aquestes rutines, evidentment sense voluntat de ruptura i,
potser
per això mateix, amb una energia extraordinària.

2. «Vent d Cabylia». Vicent Baydal
(València, 1979). Llicenciat en Història. Becari predoctoral al CSIC de
Barcelona. Gestor i disseny Blogger.

Eres
l’únic valencià resident a Catalunya dels seleccionats, com vius el procés de
conjunció de la catosfera?
Com un procés ben normal. A la xarxa no importa on
residisques, vas a buscar allò que t’interessa o amb què sents més
afinitats, i, com li he llegit recentment a l’Emili Morant, la
blocosfera en valencià és una
blocosfera de gent bastant conscienciada en el tema de la llengua, per
la pròpia
situació de dificultats que vivim al País Valencià pel que fa a aquesta
qüestió.
Això et fa cercar, llegir i enllaçar prioritàriament blocs en la teua
llengua,
és a dir, procedents de tot el domini lingüístic, sense fronteres de
cap mena.
És una de les grans virtualitats d’internet.

És cert, però, que també
existeix una blocosfera en valencià estrictament valenciana, de temes valencians
i que troba afinitats pròpies, relatives a la política, la societat o la cultura
del país. El que ens falta, però, és una blocosfera en valencià no excessivament
polititzada. Ací i allà hi ha blocs en valencià de gent particular o de colles
d’amics, però encara ens movem en uns marges mínims. Encara estem lluny de fer
que els valencians es posen majoritàriament a escriure un bloc en valencià com
la cosa més normal del món. En eixe sentit, crec que és molt important tindre
una catosfera forta, de blocs diversos que es relacionen entre ells en la
mateixa llengua.

3. «Va de bo, cavallers!». Juli Capilla (València,
1970). Llicenciat en Filologia Catalana. Corrector lingüístic i d’estil,
traductor, periodista i escriptor; resident a la Font d’en Carròs. Gestor i disseny Blogger.

Darrerament
has publicat bastant i ara un text teu ha estat seleccionat en la primera
antologia de la catosfera. Estàs en el teu moment més fecund com a
escriptor?
No sé si és el meu millor moment, però sí que sé que n’és un dels
millors, difícilment superable en un futur més o menys pròxim. Enguany,
acabe de
publicar «Aimia», amb el qual vaig guanyar el Premi Tardor de Poesia de
Castelló, que comptava amb un jurat de luxe: Carme Riera, Clara Janés,
Antonio
Colinas, entre altres, i al qual ens hi vam presentar 92 originals. A
més, acabe
de publicar una «Antologia Vicent Andrés Estellés» a Edicions Bromera,
i al juny
eixiran dos llibrets meus –un sobre la «Història de la nostra llengua i
literatura» i un altre sobre «Grans personatges valencians»– en la 3a
campanya
d’animació lectora organitzada per la Fundació Bromera d’animació a la
lectura.
A més, hi ha això del bloc, que és també literatura, i l’antologia de
la catosfera, en què he tingut la sort de ser seleccionat, que em
sembla una
iniciativa molt encertada. I tinc projectes de futur, literaris i
periodístics,
com ara continuar amb la direcció de les revistes literàries
«Caràcters» i
«Espai del Llibre». Estic, per tant, molt satisfet, sobretot perquè
faig el que
m’agrada i no depenc de ningú –almenys, no directament–, perquè sóc
periodista i
corrector lingüístic que treballa per lliure.

4. «Més content que un gínjol». Urbà
Lozano (Alginet, 1967), Alginet. Llicenciat en Filologia Catalana. Professor
d’ensenyament secundari de valencià a Almussafes; escriptor.
Gestor i disseny Blogger.

Com Juli Capilla,
un altre seleccionat, no pares de publicar amb cert èxit d’ençà uns anys. Són
els blocs una extensió de l’ofici d’escriptor?
Crec que el bloc més que una
extensió de l’ofici d’escriptor n’és un complement. Tant quan escric en paper
com quan ho faig al bloc intente acomplir dues màximes: una de lúdica i una altra
d’estètica. Vull passar-m’ho bé i escriure coses amb una certa qualitat literària.
Però quan escric amb la intenció de publicar en paper predomina la funció
estètica fins al punt de considerar-ho un «ofici», com tu mateix dius a la
pregunta, mentre que en el bloc predomina l’aspecte lúdic. Són texts molt menys
treballats, i intente satisfer més aviat la curiositat del lector que no pas un
desig de literatura en sentit estricte. Alguns escriptors han donat el pas de
publicar directament en format virtual. Si t’he de ser sincer, jo no he donat
aquest pas, i dubte que el done, almenys a curt termini. Certament, he publicat
alguns materials inèdits al bloc (un parell de contes), però ho he fet perquè
eren materials sobrers, relats que no m’acabaven de fer el pes per tal
d’incloure’ls en un recull en paper.

5. «Tirant al cap». Joan
Carles Girbés (Carcaixent, 1974). Llicenciat en Ciències de la Informació.
Editor i director de publicacions de Bromera.
Gestor i disseny Blogger.

Cossetània està apostant per l’edició de
llibres extrets de textos escrits als blocs, com ara amb «La Catosfera
literària». Farà Bromera el mateix salt?
No estic segur que publicar llibres
provinents de blocs, com a recull d’apunts, siga necessàriament fer un «salt».
No descartem en absolut fer provatures en aquest sentit, perquè el món dels
blocs i l’editorial es complementen molt bé. Però l’objectiu d’un bloc no és
esdevenir llibre en paper. Hi ha blocs, de fet, que no aguantarien aquesta
adaptació sense perdre la seua essència (els enllaços, les aportacions
audiovisuals). De moment, hem «experimentat» a la inversa: creant un bloc a
partir d’un llibre. És el cas de Tips de merengue, de Fèlix Fernàndez i Òscar
Giró, que mantenen el bloc que es va crear
arran de l’edició del llibre.

En tot cas, a Bromera tractem d’estar ben
atents al que passa a la xàrcia. Per això, a banda de la web de l’editorial,
apostem per la creació de «minisites» dels llançaments més importants, com ha
estat el cas recent d’«El meu germà Pol», d’Isabel-Clara Simó o de «De tot cor», d’Andreu Martín. També disposem d’un portal exclusiu per a joves i recentment hem obert un bloc de l’editorial, encara en
procés de construcció, «Bromera de lletres»

6. «Filant prim». Josep
Manel Vidal (l’Alcúdia de Crespins, 1965). Diplomat en Magisteri. Mestre de
primària a Xàtiva. Gestor i disseny WordPress.

«Filant prim» ha sabut unir-se a una xàrcia d’escriptors amateurs que
semblen haver trobat en la blocosfera un espai ideal per a expressar-se i trobar
lectors. Com veus aquest fenomen?
Em vaig endinsar sense mesurar-ne ni
possibilitats ni conseqüències. El que en principi semblava una idea
interessant
i curiosa, una mena de passatemps per anar matant el cuquet incipient
de les
ganes d’escriure, ha esdevingut una mena d’apassionament, d’addicció
quasi. La
blocosfera es transforma, a poc a poc, en un taller d’experimentació
ideal, ja que pots publicar immediatament el fruit de la teua
producció, sense més
entrebancs que les teues limitacions sobre informàtica (que, en el meu
cas, en
són moltes) i constantment hi ha una interacció entre el qui escriu i
els que et
llegeixen, cosa que fa que, sense adonar-te’n, vas «reconstruint-te»
diàriament. I
per a mi, que considere que li pose més intuïció que traça, em resulta
perfecte.

7. «La vida diferida». Emili Morant (Almoines,
1978). Llicenciat en Matemàtiques. Professor d’ensenyament de secundari de
matemàtiques, actualment a Elx. Gestor Blogger;
disseny Free CSS Templates.

Ets l’únic de ciències entre tots els
blocaires valencians seleccionats. Que fa un xic com tu en un lloc com
aquest?
Sí, ser un home «de ciències» (matemàtic, més concretament) és una
cosa un poc exòtica en aquests ambients, però si ho pensem una miqueta potser no
ho hauria de ser: al capdavall, els blocs són una barreja de «literatura» (és a
dir, de «lletres») i «tecnologia» (que és una cosa de «ciències», en un sentit
molt ample). Altres persones han arribat al món dels blocs a través d’un
contacte previ i habitual amb l’escriptura, el periodisme, etc. Però en el meu
cas, el bloc és l’extensió més o menys natural de l’ús professional del correu
electrònic que he hagut de fer durant un grapat d’anys de tasques d’oficina.
Sense Internet, i sense el bloc, possiblement mai m’hagués interessat en
escriure. Si el resultat de tot plegat és un poc distint al que escriuen els
blocaires més «de lletres», m’alegre de contribuir a la diversitat d’un
ecosistema encara fràgil com és la blocosfera en valencià.

8.
«Nausica». Carles Mulet (Gata, 1953). Llicenciat en Filologia Catalana.
Professor d’ensenyament secundari de valencià a Teulada; resident a Pedreguer. Gestor i disseny Blogger.

El teu és un
dels blocs valencians que para més atenció a la poesia. T’agrada el format bloc
com a vehicle poètic?
La meua intenció, que s’ha anat perfilant més així com
he anat desenvolupant el bloc des de gener del 2007, ha estat que fóra
fonamentalment una mena de calaix i expositor a la vegada de la meua tasca de
creació literària. Aquesta mena de gènere digital m’ha enganxat cada vegada més
perquè pels seus trets de funcionament i pel seu format ha donat eixida, d’una
banda, a la meua afecció especial pels gèneres literaris de factura breu, com el
poema, els microrelats o el dietari i, d’altra banda, m’ha permés donar a
conéixer els meus escrits d’una manera més immediata, espontània, sense la
sensació de cosa totalment acabada, oberta a l’opinió dels altres i a
reescriptures posteriors.

9. «Anotacions rizomàtiques». Joan-Carles
Ortega (Callosa d’en Sarrià, 1970). Llicenciat i doctor en Sociologia.
Treballador a l’administració pública; sociòleg; escriptor.
Gestor i disseny Vilaweb.

Què vol
dir exactament que les teues anotacions són «rizomàtiques»? És rizomàtic
l’esquema de desenvolupament dels blogs?
És un homenatge a la teoria
postmoderna de Gilles Deleuze i Fèlix Guattari: el rizoma com el tubèrcul
nutritiu que creix en direccions múltiples, hi ha diverses sèries de texts
(poemaris publicats i inèdits, articles d’opinió, anàlisis científiques, contes
còmics, fragments de converses…) que van eixamplant-se i valoren la
vessant lliure de la imaginació.

La imatge del rizoma serveix per a
explicar aspectes molt diversos de la societat contemporània, també
aprofita per
a obtindre una metàfora de l’aleatorietat que implica tant la lectura
dels blogs
policèntrics com la creació col·lectiva espontània i independent; la
catosfera té certes qualitats de rizomàtica, perquè emergeix gairebé
subterràniament, «des de baix cap a dalt», conflueix com una voluntat
d’expressió de les veus que no accedeixen habitualment als canals
tradicionals
de difusió massiva (televisió, ràdio…) i demostra que es
converteix en un referent primordial i en un gran laboratori humanístic
d’idees i sensacions que arrodoneixen la consciència dels
catalanoparlants,
sovint des del plànol més personal i subjectiu: potser pel camí de la
màxima
subjectivitat arribem a establir la condició completa de la nostra
forma de ser;
l’avantatge tàctic del blocs respecte als unilaterals mass-media
tradicionals sense dubte és que permet un diàleg directe, per escrit,
entre
creadors i lectors; des d’aquest angle, la Catosfera també és una
incessant
conversa rizomàtica, a voltes inesperada, bastida d’incomptables
apel·lacions,
assentiments, matisacions i suggerències.

10. «Ultralocàlia».
Paül Limorti (Monòver, 1966). Llicenciat en Filologia
Catalana. Professor d’ensenyament secundari de valencià a Elda; professor
universitari associat a la Facultat de Filologia Catalana de la Universitat
d’Alacant. Gestor WordPress; disseny WuCoco.

Com a professor de valencià i com a autor d’«Ultralocàlia», un dels noms
més veterans de la catosfera valenciana, quin futur albires per a la llengua a
internet i al País Valencià?
En català disposem de traduccions bones de
les principals eines de programari lliure gràcies a Softcatalà i a d’altres
espontanis. Podem instal·lar eines web 2.0 ben traduïdes i de tota mena:
Wordpress, Joomla, Drupal, Webcalendar, TikiWiki… diversos gestors de
fotografies i ferramentes educatives variades: Moodle, Hotpotatoes, eXe
Learning, JClic… també compta la tasca dels espontanis (jo mateix vaig traduir
perquè sí el mòdul de webquest de Moodle, per exemple)… Tenim des de ben aviat
informació de qualitat a la xarxa: Vilaweb, Avui.cat… En l’àmbit de les TIC,
valencians, catalans i illencs formem una avantguarda que ha fet que el
català/valencià siga una llengua respectada a la www: la faena del Xtec va ser
pionera, també de la gent que es dedica a les Webquest, a l’ús de Moodle…
tenim valencians molt posats: Felipe Zayas, o Carles Ferrando que ha traduït eXe
Learning, la gent de la Jaume I de Castelló (Jordi Adell i companyia), els
Novadors i el grup del CEFIRE de Sagunt, darrerament Bromera està molt
interessada per la qüestió. I en els darrers dos anys s’ha produït també
l’esclat dels blogs a tot arreu, amb xàrcies de diferents dimensions: locals,
comarcals i nacionals. En resum, segurament la presència de la llengua a la
xàrcia és més vital que en la vida analògica, especialment pel que fa al
periodisme ciutadà i a les webs de col·lectius diversos i nombrosos.

Quant a la vitalitat de la llengua en el món analògic… no ho sé.
Aquesta és la resposta que instintivament em ve al cap quan pense en una
resposta. No ho sé. Podria parlar de l’experiència en el meu rodal i tindria un
valor anecdòtic i molt poca fiabilitat. A Elda, per exemple, s’ha passat de
llançar-li pedres a Enric Valor (en l’entrevista que li va fer Rosa Serrano,
crec que va ser, deia que a Elda va conéixer la xenofòbia i que l’apedregaven
quan anava amb la bicicleta a treballar perquè parlava en valencià) a tenir molt
pocs alumnes exempts en Secundària (en la pràctica quasi cap, perquè els exempts
en molts casos estan a l’aula treballant l’assignatura), el PIP voluntari és un
èxit al meu institut (Valle de Elda) i ahir em van dir que a una altre institut
(La Torreta) que l’ha implantat enguany les sol·licituds els han desbordat. Però
els valencians castellanoparlants poden esdevenir a tot estirar uns companys de
viatge i no depén del tot d’ells el futur de la llengua. La deserció en parelles
bilingües encara continua i tot i que encara hi ha molts valencians que
recuperen la llengua, no sol ser el més habitual; l’allau d’immigrants no sé si
la podrem integrar i els usos institucionals en ajuntaments governats per uns o
per altres no ajuden gens ni mica (la Generalitat deixem-la estar).

A la
Universitat d’Alacant, els alumnes no valencians i estrangers que vénen a les
meues classes de Traducció i Interpretació (ensenye a parlar i a escriure als
alumnes de fora del País, de les comarques castellanes del sud que han estat
exempts en secundària, a estrangers establits aquí i a Erasmus) mostren molt
d’interés i el rebuig és inexistent, però l’entorn de la ciutat d’Alacant no
ajuda massa a crear lligams entre l’aprenentatge i la realitat i els referents
que tenen relacionats amb la cultura i la llengua són, sobretot, els de
Catalunya. D’altra banda, en aquest entorn meu de treball l’ús de noves
tecnologies associades a la llengua i la divulgació dels portals informatius i
de les eines lingüístiques disponibles a la xàrcia a través dels enllaços que els
facilite al Campus Virtual de la universitat i al bloc de l’assignatura ajuden a prestigiar la llengua, un fet que
ha contribuït, al País Valencià, a col·locar-la en el món urbà tecnològic i a
rebaixar molt i molt la visió de llegua pobletana i hortolana que tenia fa només
vint anys.

11. «Depasseig». Elisabet
Roig (Barcelona, 1977). Llicenciada en Filologia Catalana. Editora de llibres de text,
traductora i escriptora. Gestor i disseny
Blogger.

Catalana resident a la ciutat de València, com veus i vius
diàriament la qüestió de la llengua a terres valencianes?
Després de gairebé
vuit anys vivint aquí, sóc molt pessimista pel que fa a la qüestió de la
llengua. Si ja és difícil per a una persona del País Valencià fer una vida
normal en la seva llengua, perquè molta gent no l’entén o no s’esforça a
entendre-la, imagina una de Barcelona amb «aquell accent de dalt». Parlar-la no
la parlaran, però que està ple d’experts en dialectologia, déu n’hi do!, de
seguida et clissen i quan s’adonen que ets de Catalunya… ja només es
dirigeixen a tu en castellà. I és que la situació, almenys a València ciutat i
rodalia, que és el que conec millor i a on m’estic referint tota l’estona, és
molt desesperançadora. I no és sols un fet que afecti la conversa diària, es
tracta també de l’ensenyament, la publicitat, els rètols de les botigues, els
noms de molts carrers, la vida cultural… El pitjor de tot és que no sembla que
hagi de revifar. És molt esgotador. Tot i així, no puc deixar de sentir-me
«afortunada» perquè podria dir que la meitat de la gent amb qui em relaciono a
València també parla català; i és que aquest va ser el meu primer gran pànic en
establir-me aquí: «hauré de deixar de fer servir la meva llengua la major part
del temps?»

——————————————————————————————————————————

COL·LEGA VICENT BAYDAL, PER QUÈ NO EM CONSIDERAU ESCRIPTOR VALEN CIÀ SI SOM DE CASTELLÓ?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!