Plagueta de Bord

Com una cussa malalta he seguit el teu rastre tota la nit. Acabes d’escriure això a la llibreteta d’espiral que et comprares en un quiosc just devora el bar Drac, on prens cafè amb llet i una ensaïmada molts de matins quan baixes de son Alegre per començar des d’aquell punt, aferrat a la teva maleta de pell gastada, l’itinerari que des de fa vuit mesos repeteixes com si fossis un autòmata mogut per un programa perfectament dissenyat per una ment cruel que vol convertir el teu cervell, ple de tarantes teixidores de tristesa, en un camp arranat i cremat, mort. No et mira ningú quan, assegut davall aquelles tres xicarandanes amb els capcuruculls florits de la cantonada dels carrers Concepció i Bonaire de Palma, treus el llapis al qual has fet una punta ben prima amb la maquineta que dus dins la butxaca de dalt d’aquella americana de lli beige que et va regalar Daniel. Com una cussa malalta que ha perdut l’olfacte i ensuma amb desveri qualsevol cosa per trobar-hi el teu aire, les teves ditades, aquella olor forta d’ametlons de la teva boca carnívora de tendreses. Voldria que parlassin aquestes pedres irregulars que sostingueren les teves passes lleus dins aquelles esportives verdes que no m’agradaven gens; voldria que parlassin les fustes d’aquest banc en què ens asseguérem alguns decapvespres quan esperava que sortissis de l’agència de viatges Caribe amb la por que no vinguessis a la cita; voldria que parlassin aquella pluja de pètals lilosos i irisats de violeta, que cauen sempre seguit de les tres xicarandanes, davall els quals et vaig dir que t’estimava amb aquella estreta lleu, ben clandestina, de la meva mà esquerra a la teva mà esquerra. Cop en sec t’han atacat veus, renous, músiques, xivarris, fresses, uns sons que reconeixes, que et fan basarda. Te’n vas, depressa, quasi corrents, la qual cosa no s’avé amb un home de la teva edat, cap als jardins de la Feixina com si fugissis d’un foc terrible. Però saps que dus la cremor dedins: t’eixamoren veus disposades en capes i per zones, n’hi ha unes que s’enrotllen per davall, en contrapunt, d’altres es desfan en brolladors que es glacen dins l’aire. I t’ataquen també cadascuna de les notes d’una música de sons d’altres temps, d’una ràdio telefunken de ca els teus padrins, d’un tocadiscos de la teva mare, d’un quartet de cambra que et va emocionar en un oasi de Tunísia, d’un play-back d’aquell discurs de Martin Luther King quan el mataren, tot tapat per un zumzeig de gent que crida per telèfon, per micròfon, pels altaveus. Basta! Xut! Basta! Et dius fluixet mentre t’asseus a un banc vora el monument al Baleares, t’agafes el cap pel clotell amb les dues mans i l’acales damunt els genolls tremolosos. Després, de pressa, obres la maleta, treus un àlbum de fotos, quatre tubs de medicines, una capsa de música, un feix de diaris i llibres, un rellotge de taula antic, una foto, un mocador taronja fosc, la llibreta d’espiral i un aparell per mesurar la tensió. Mentre l’anell de goma et prem el dit gros llegeixes: La teva bellesa de bastaix, Daniel, tosca, se’m fa obsessiva i excitant: el caparró tendre i intel·ligent, les cames àgils i nervioses, aquells shorts de tergal lilós que et fan vibrar els hemisferis del cul, el ventre gairebé pla d’on, al final, hi penja aquell mecmeremec que dóna gust tenir a la mà damunt uns ous petits i frescs. La tensió s’ha disparat com d’una pistola interior.
(…)
(Imatge secreta de Joan Font, amic, gràcies))

Has de prendre la pastilla! Sents l’opressió al pit, el mal de cor que
corr cap al braç esquerre. Tens els mateixos símptomes de la darrera
angina de pit. Cerques la càpsula. El dolor és rabiós com quan mirares
els ulls color de xicaranda de Daniel i saberes que no el tornaries a
veure pus mai més. El dolor és devastador i fèrtil: no deixa records.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!