Assegut davant uns pisos color de rata de la banda del Son Gotleu que pega a la via de cintura, Simó Cantallops, miraves els equilibris que feien un grup de breakdancers enmig del carrer amb una radiota a piles que travessava el vidre brut d’aquell pis on vivies, on mories podria ser més just, des de feia dos mesos. T’havia deixat Margalida Sirvent, la teva dona per mor d’un casament civil des de feia vuit anys. I ara ho pensaves de bell nou (estaves segur que no ho havies deixat de pensar en tot el temps) mentre et tornava pujar la seva veu (la veu de la Sirvent havia estat famosa perquè enregistrà un anunci per ràdio d’una caixa d’estalvis) que xisclava mentre desmuntava a grapades el teu reservori de plaers llibrescs: “Massa biblioteques per tot, massa llibres en les biblioteques, massa pàgines en els llibres, massa línies en les pàgines, massa mots en les línies, massa lletres en els mots!” No et bategaves, Simó, quan veies els teus volums maltractats per aquella dona que havies conegut en un cinema. Hi havia poca gent a la sala tres un capvespre d’hivern. No la veieres quan s’havia segut a la butaca del teu costat. Senties la seva respiració, l’olor de lavanda que exhalava, un tremolor d’aventura. Ella t’havia posat la mà sobre la verga. A través del teixit de cotó t’havia enrampat aquella electricitat intensa, cremadora. No calia que la mirassis per conèixer que dos essers complementaris s’havien trobat. Amb aquelles carícies que et feia sabies el seu cos, la seva veu, els crits d’amor en el llit, la història de la seva vida amb detalls que ni ella mateixa recordava. La llibrofòbia era l’últim motiu en què descobries la clau del vostre desencontre: no podies compartir sostre amb aquella Margalida que no et podia veure tancat en l’estudi, ben teu, entapissat de paraules ordenades. Perds el temps amb això d’escriure! Tateix no arribaràs a res mai! Aquest cantent s’havia convertit en quotidià. Pensares que si deixaves anar la bèstia caldria que prenguessis traquil·litzants. Saps que tots els homes duim un feixista i un misogin dedins. Just deixar el pis conjugal de la plaça del Mercat et començà l’afàsia. Simó, mires els cotxes que volen per la via de cintura i una parella de mitjana edat es desvesteix rera unes cortines transparents del pis d’enfront. No pots cridar, ni dir res, ni parlar, ni demanar auxili. Escrius damunt una taula de cuina de pi blanc tot envoltat de muntanyes de llibres: «Crec en la potència saludable i oculta del llenguatge. Deman assistència i alliberament a la paraula instigadora, iniciadora i creativa: a la paraula reveladora. “Te’n dec una”, m’havies dit Margalida just quan havíem signat els papers. Tot tornava a la calma. Emperò aquella maledicció em bullia per dedins.
(…)
I feres allò que et tocava: t’havies quedat el nostre pis a canvi d’una
quantitat mínima que em pagaries en quinze anys. L’apartament de cala
Saltira amb el dúplex, comprat amb una herència de mon pare, que havies
posat a nom teu per motius d’hisenda, digueres que era teu. Vaig callar
com un beneit. Només em corresponien els llibres, els meus llibres, i
un parell de quadres que tenia d’abans. Tots els mobles i les coses de
les dues cases considerares que també eren teus. Hi vaig consentir.
Només els llibres per a mi. Aquests que m’envolten són els que vaig dur
amb el meu cotxe vell. Tu et quedares el nou. I m’enviares, després
d’insistir molt, tots els altres llibres per una agència de mudances fa
un no res: quinze capses. Avui, em ve de gust obrir-les. Sí, em ve de
gust tocar aquests vells amics.» Dit i fet. Deixares la llibreta.
Agafares les eines. Sonava el Xiqui-xiqui al carrer quan, Simó,
descobrires que la primera caixa de fusta estava tota plena de cendra.
I la segona. I la tercera… Explicar l’estat mental de Simó davant la
feta és d’una dificultat insuperable.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Només estafam els homes, els ho prenem tot. Basta veure que la majoria d’escriptures públiques del món igual que les bones feines i els bons bocins se’ls mengen sempre les dones. Bons peixos i bones costelles, que se n’han menjat de trossos bons, les dones, aguiats d’ells… Tot s’ho queden elles, tot. Els fills també. Tot. I a més a més les dones els atupen: se’ls posen damunt els genolls i els posen un cul com un llimó: blat d’ase cada dia, encara això
I els homes pobrets sempre amb la fregona a les mans, fora cobrar ni jornal ni dietes, ni diumenge ni dia feiner, ni nadal ni pasco ni res.
Probets que són.