MÉS FELICITAT JOIOSA

Encara vol i sobrevol el món des de l’onze de setembre a Barcelona. La ve em va semblar una forma de manifestació estètica i d’una ètica joiosa. Ja sé d’on em ve això de la felicitat tranquil·la!!! Segurament, inconscientment, em vaig deixar dur pel magnífic títol de l’amic Andreu Barnils, La revolució tranquil·la, que em sembla tan paradoxal i tan oximorònic que em fa una gola de no dir. Sí la felicitat tranquil·la es va convertir en una felicitat joiosa quan ens trobàrem al nostre lloc de la ve, contents, disciplinats i un poc anarquistes (els colors groc i vermell es mesclaven, la gent cantava, hi havia un gran balcó amb uns nois que tocaven la tenora i la guitarra i entonàvem “Els segadors” i “Cal que neixin flors a cada instant”, féiem l’ona quan passaven per damunt els helicòpters). Queia un sol de justícia. Les 17.14 arribaren i vàrem cantar, vàrem cridar independència, vàrem fer mambelletes, vàrem fer més ones amb els helicòpters, etc. Era una manifestació diferent: envoltats de joves i al·lotes que botaven tot el temps (“espanyol el qui no boti”, vaig quedar amb els genolls fets malbé), de famílies amb pares, fills i avis, de solitaris que fumaven i duien una estelada (hi havia estelades per tot l’aire), de tietes que em recordaven la del serrat, de gent normal i corrent mobilitzada mab elegància, sobrietat, pacifisme i amor per unes idees de país, de democràcia, de singularitat, d’independència, de siau com veleu esser.

La fewlicitat joiosa de desfer-nos de la ve i partir cap avall, cap al barri de la ribera, cap al Passeig de sant Joan amb tot de gent amb mariol·los grocs i vermells, amb estelades, amb alegria viva. Ens aturàrem devora l’estàtua de Rafel Casanova i vérem els milers de flors quatribarrades, passàrem a prop del palau de la Música,  arribàrem a la plaça de Sant Pere i ens férem unes clares. Estàvem morts de set. Després seguirem davallant, pel carrer Princesa arribàrem a Pau Clari, de Pau Claris férem el Moll de la Fusta cap a Colom i de Colom cap a la pla de les Drassanes on hi havia l’aerobús que ens retornaria a l’aeroport. Tot fou com un somni ben real, com una volada per terra, com una mobilització joiosa, una felicitat tranquil·la que m’ha durat molt de temps. Fins avui mateix quan em pensava que érem dimecres enlloc de dimarts. Visc avançat, foratemps, enlairat de peus a terra!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *