Com m’agrada llegir-te. Una abraçada
30 de juny de 2014
Sense categoria
1 comentari
vestit blau en una butaca ocre
L’escriptura em dóna el doble plaer de contar i contar-me. És com passejar per un país meravellós. Meravellós, i horrorós quan no ets capaç d’escriure allò que vols.
Des de l’hivernacle mirava el parc. La claror baixava molt lentament per darrere els turons i m’imaginava amb la força suficient per reparar el passat ferit de mancances, de desaparicions, de misteris i de mentides, donar veu i un poc de consistència a éssers esdevinguts quimeres, que veia a través d’uns records tremolosos i que han deixat unes empremtes fines, i, en poques paraules, entremesclar el biogràfic i el novel·lesc com una incansable observadora d’ombres i exploradora de la memòria.
La meva mirada travessava els vidres, arribava fins al lloc on creixien les liles arruïnades i es perdia, pins enllà, en la llunyania d’un safareig, on havia nedat molt de temps, estibat de peixos de colors. Si hi fos en Rafel em diria alguna de les seves frases esmolades per atacar aquest estat en què m’endins quasi sense témer-me’n i on puc quedar enganxada un parell d’hores. Eulàlia, ja t’has convertit en un munt d’accídia. Per despertar-te no hi ha res millor que Walter Benjamin. Mira, aquí tenc per casualitat el teu antídot. És una teoria de la història, però tu ho pots agafar per l’altre cantó més personal. Aquella clastra de paraules em feia por. Em veia a punt d’entrar dins un territori tan desconegut com perillós en què hauria de calcular cadascuna de les passes per no caure dins arenes xucladores o en la seducció de l’abisme. Crec que va ser això, Rafel, el corrent massa tempestuós que ens va impulsar l’un cap a l’altre. La festa d’aniversari de na Rosa Ferrer. Ballàvem, cantàvem, rèiem i ens drogàvem damunt una era que sobrevolava la mar de Deià. Érem en un marge tot un grup de gent dels marges. I tu em semblares un exemplar raret que acabava de baixar d’una nau d’Orió. Tenies una visió tan arcangèlica de la gent i de la societat que em pensava que interpretaves un paper, quan tot quant deies era ver. Vivies dins el teu univers eremític, fet d’hores d’estudi i de recerca, una força de voluntat justa i precisa en els teus passeigs esportius, els teus exercicis de natació, el teu temps íntim, i la demostració d’un amor cap a mi que em semblava que no s’acabaria mai. Ets com allò que critiques, em diries. Una pensadora amb ànima de fulletó comunot i ben lloccomuner. No perdonaves res, i això era una forma d’aregar-me en aquelles disciplines que em costaven tant: una lectura atenta, fonda i personal, la pràctica quotidiana d’escriure (contra el meu dolce far niente), la capacitat de meditar, de badocar, d’enquimerar-me amb un no-res, coses així. Aconseguies fer-me sentir gandula i noninguna. M’ensenyares moltes de coses que jo sabia. Si ara fossis aquí em miraries de prim compte, et col·locaries aquelles ulleres de llegir de conxa marró que et feien cara de punyetero i em diries en un mormol carregat de desig: “escolta: hi ha un quadre de Klee anomenat Angelus Novus. Representa un àngel que sembla a punt d’allunyar-se d’alguna cosa que mirava fixament. Té els ulls desorbitats, la boca oberta i les ales desplegades. L’àngel de la història deu assemblar-s’hi. Ha girat la cara cap al passat. Allà on, davant nostre, es presenta una cadena d’esdeveniments, ell hi veu solament una ensulsiada que amuntega sense parar runa i més runa, i la llença als seus peus. L’àngel desitjaria aturar-se, despertar els morts i compondre alguna cosa amb aquestes despulles. Però del paradís bufa un vendaval que se li ha enredat a les ales i és tan fort que l’àngel ja no pot tancar-les. El vendaval l’empeny, imparable cap al futur al qual dóna l’esquena, mentre el munt de runa, davant seu, creix cap al cel. Aquest vendaval és el que nosaltres anomenam progrés. És misteriós, l’àngel de Klee-Benjamin. Saps què el fa patir? Que no entén què vol dir recordar. Els àngels, com Déu, ni necessiten ni poden recordar. Tu sí?” Aquesta dona que mirava com queia una fosca quasi daurada damunt els agapants plens de flors de color de xicarandana duia un equipatge excessiu que no sabia amollar. Som així com escric. Em pensava que la literatura, amb seva capacitat de resurrecció, em podria alleugerir de les històries feixugues que arrosseg. Ara que tu, Rafel, et matares de la forma més senzilla i noble en què ho podies fer (“en aquest punt de la carretera ja hi ha hagut tretze morts enguany, i miri, senyora, si les coses estan malament que no ho arregla ningú, em digué el jutge), i estic ben segura que havies estudiat tots els punts negres per trobar el que més s’avingués amb el teu mutis del món. Una volta sobre l’abisme de la mar a la carretera de Deià va ser el lloc on calcular l’altura del bot que havies cercat. I fer que semblàs a tothom un accident. Per què sospitava que els darrers temps ja no eres el jove feliç amb el qual m’havia ajuntat per sempre? Un dels darrers escrits que em llegires em va deixar dins la seguretat total de les meves sospites. Volies partir. Jo ja havia quedat enrere. Mir al teu diari la lletra feta amb roller-ball, amb aquell aire escolar: “La història de la meva vida no existeix. Això no existeix. No hi ha centre mai. Ni camí, ni línia. Hi ha paisatges extensos on s’insinua que hi va haver algú, però no és ver, no hi va haver ningú.” Som a Pederna. Dins un secret del secreter vaig trobar aquest diari; i dins un altre secret, que va botar per casualitat quan tancava molt amb bones la tapadora d’aquell moble escritori —sí, la tapadora em va caure de cop i va fer un clec que va obrir un calaix de dalt de tot— hi va haver unes claus amb una etiqueta amb el nom d’un carrer i un número: Adoració, 10, àtic. Si hagués pogut m’hauria vestit d’una volada, hauria agafat el cotxe i m’hauria presentat a aquell pis on potser trobaria alguna resposta als interrogants dels darrers temps d’en Rafel i jo. Però em vaig estimar més deixar passar una nit i pensar-ho amb calma. No puc descriure l’estat de nervis que unes claus i una adreça poden crear. Vaig llegir fins que em dormia. Després em vaig despertar de cop. I no em venia la son. Em vaig passar tres episodis de Mad Men i sentia tocar hores. Quan començava a sortir el sol em condormia. Els malsons s’acumularen quan era més de migdia i em vaig aixecar amb una migranya plena de punyides als polsos. A la taula de feina hi havia la meva plagueta de notes i vaig mirar la darrera frase que hi havia escrit. Era la definició de poema bo que havia fet un clàssic que no recordava: “Un poema essencial no és l’inventari d’un tresor, sinó una forma de desenterrar-lo, i, alhora, fer vitenc el nostre coneixement del món i de les coses.” Vaig decidir que aniria a Palma per veure què obrien aquelles claus. Defora era fosca negra i jo rememorava entre els arbres tota aquella aventura que havia viscut i que m’havia deixat en aquest estat de contemplació tranquil·la. El carrer era una travessia de la part alta de son Armadams quasi tocant el barri del Terreno. Vaig fer un alè quan no vaig veure porteria. Vaig fer un alè quan vaig tocar moltes de vegades el timbre i vaig tocar amb la mà i no em contestà ningú. En el moment de posar la clau i sentir que la porta s’obria em va pegar un acubó. M’enlluernà un soleller que entrava per una llarga filera de vidres que guaitaven damunt una terrassa plena de verdor. Era un loft ple de quadres. Vaig veure l’altre secreter d’en Rafel, el que segons ell havia venut. Damunt hi havia una foto. Era ell besant-se als llavis amb un altre jovencell. El parc és tot negre. No hi ha centre. La història de la meva vida no existeix.
[Aquest text va sert publicat al Diario de Mallorca de dia 29 de juny de 2014]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!