17 de març de 2014
Sense categoria
0 comentaris
la cadernera
Un escriptor és útil si fa per la lucidesa del lector, si l’ajuda a amollar timideses i prejudicis, si li fa veure i sentir allò que el lector tot sol no hauria vist o sentit.
Sovint a la vida he tengut la sensació de no existir. El fet de no tenir cap model, cap referència, m’ha fet molt de mal. Mumare sempre em va ensenyar que havíem vengut a una vall de llàgrimes i ja podíem donar les gràcies si ens arribava de tant en tant alguna alegria. Així li va anar. Mon pare la va deixar cop en sec amb dues filles petites per una joveneta, i ella, que hauria volgut fer de senyora de ca seva tota la vida, es va haver d’espavilar, arromangar-se i tornar al seu ofici de sastressa. Crec que va ser per això que em trobà una santa quan li vaig dir que volia ser mestra.
Sempre he anat a la recerca del meu lloc sense trobar-me mai allà on hauria volgut estar. Sempre he fet tard. Sempre vivint la impossibilitat de passar gust amb les coses que fan passar gust als altres. Sé que tenc una tendència a oblidar les coses més urgents, aquelles que hauria de tenir presents per una raó o una altra, i recordar-me de les inèpcies, dels detalls, dels no-resos… Un veu, la roba d’un teixit, un tros de cançó poden ser per a mi dipositaris d’una veritat tan rica que em deixin embambada molt de temps. Amb això vull dir que no tenc gens de gràcia per a la vida pràctica. Així m’ha anat. No he sabut mai trobar els forats que em travessen, els buits que duc en mi mateixa, i això m’ha deixat feta malbé. I alhora tenc alguna cosa de salvatge, una manera d’aferrar-me a la vida d’una forma animal. Ho vaig viure quan en Pau em va deixar embarassada. Va ser perquè m’havia penjat de mala manera d’aquell picapedrer que em feia sentir i experimentar coses que no havia somniat mai. Festejàvem dins el seu llit. Cada dissabte compràvem menjar per dos dies i no sortíem del seu piset damunt cala Gamba. Era una forma de practicar el sexe tan bèstia com meravellosa. El seu cos de pagesot pelut no m’agradava gaire, però em feia passar un guster. I d’aquesta manera vaig descobrir això que anomen la força del desig. D’en Pau estimava l’amor que em tenia, i aquella fortor flamejant. Ell no es cansava mai. I m’inventava tot de paraules guapes per demostrar-me que jo era la dona més important del món. Amb aquelles formes tosques i rurals sabia fer-me sentir alegries, plaers, diversions, tota casta de gràcies. No em va deixar avortar. Va voler que ens casàssim per l’església de totes totes, i mumare va ser feliç. Però la medicina de vegades s’equivoca. I aquella nina, na Bel, que no m’havia donat mai cap maldecap dins la panxa, va néixer setmesona i amb una estranya lesió cerebral. En Pau va perdre l’alegria i vàrem córrer a tots els metges que poguérem. Tots deien el mateix: cal esperar, cal tenir paciència. I li feien plaques i tacs i analísis genètiques i tot el sursum corda sense cap resultat aparent. I mumare es passava el dia resant i resant per la seva neteta que no reia ni plorava, ni es bategava gaire. Era un tros de carn batejada i res pus. A l’escola em digueren que la meva plaça d’interina estava ocupada per una que tenia més punts. Vaig començar a anar a l’avorrida. Em passava tot el sant dia plorant devora el bres. Mumare venia cada horabaixa i em deia que anàs a passejar una estona i que ella s’encarregaria de na Beleta. Però allò no em passava i de cada vegada anava a més. Vivia dins un sentiment d’extenuació, d’insatisfacció, de buit. En Pau havia agafat com un atac de ceguesa i no es temia de totes les coses que l’envoltaven. Vaig descobrir que l’amor no dura més que uns petits instants. Després es dispersa amb la impossibilitat de canviar el curs d’una vida. Els metges digueren que allò era depressió i m’enfitaren de pastilles. Però jo sabia que la tristesa m’havia amarat per tots els recons dels cos i contra allò no hi havia res a fer. I sabia que no coincidim mai del tot amb el que feim, no som d’una manera sencera allà on creim ser. Entre nosaltres i les nostres accions hi ha una escletxai tot passa a l’exterior. En Pau feia feina com un condemnat i no em tocava mai. Era com si hagués caigut en desgràcia. I passava el temps. Ara en Pau està a l’atur i jo necessit trobar una feina perquè si no tornaré boja. Cada dematí deix na Beleta amb mumare i faig l’itinerari dels currículums. En don a tothom, als bars, a les consultes dels metges, a les guarderies, als magatzems, als restaurants, a les botigues, als mercats. M’és igual la feina. Tot em va bé. Però no em crida ningú i de cada vegada estic més cansada, més feta pols. Per això divendres vespre quan va sonar el telèfon i vaig sentir una veu que em demanava si em podia interessar una feina per guardar nins vaig tenir una girada de ventre. Em donaren cita a les onze del migdia a unes oficines del carrer de 31 de Desembre. Mumare em guardaria la nina. En Pau ja hauria partit a fer birres amb els seus amics. Tot m’aniria bé. Però quan vaig entrar en aquella sala d’espera on hi havia devers trenta dones de tota casta i condició em va caure l’ànima als peus. No és que no anàs ben maquillada i ben arreglada amb aquell vestit jaqueta grisenc i la brusa blanca amb un mocador de flors al coll, però hi havia una tracalada d’al·lotes joves que devien haver acabat la carrera feia poc amb aquelles cares fresques, aquells ulls lluents i aquelles rialles contagioses. Ens varen fer passar a una aula de cinc en cinc: un test. Després ens tornaren a una altra sala d’espera més petita. Em cridaren per tenir una reunió amb una senyora que em va demanar fil per randa tota la meva vida. Després em varen tornar fer esperar. Al final ja havia perdut la il·lusió. No em va estranyar gens quan la darrera senyora que em va atendre amb molt bones paraules em va dir que la feina ja estava donada. Vaig caminar perduda i plorant molt, molta d’estona. Quan em vaig témer era devora la Costa del Gas i em dirigia pel costat de la murada cap al mar. Feia un sol mig enteranyinat i caminava amb el cap buit. Només tenia una cosa clara: no volia tornar a ca meva. A la platja de can Pere Antoni no hi havia ningú que nedàs. Em vaig treure la roba i em vaig tirar a l’aigua. La frescor de les ones em deixondí. Si hagués bastat fer el mort per ofegar-me no ho hauria pensat gens. Però no tenia ni forces per deixar de respirar. Quan el sol queia era per devers els roquissars i les caletes del Carnatge. Em vaig acostar a un pescador de canya. Era un home de mitja edat molt torrat pel sol que em va fer un casser. Em vaig inventar una vida per a ell. Després em va convidar a anar a ca seva. Vivia a can Pastilla. Em va fer unes sopes de peix i després anàrem al llit. Feia tanta d’estona que em Pau i jo no boixàvem que aquell home, en Sebastià, em semblà un seductor meravellós. El dematí em vaig despertar molt tard i vaig trobar una nota on em deia on era tot. Que tornaria a l’hora de dinar. No enyorava res, ni ningú. Però no volia començar res, tampoc. Li vaig escriure unes paraules d’agraïment i vaig partir. El barri de prop de la Porciúncula era tranquil. Si tengués doblers aniria a un hotel. Vaig veure una velleta amb un bastó i una bossa negra. M’hi vaig acostar per darrere i li vaig pegar estirada. Ella no amollava ni jo tampoc. Va caure en terra i la vaig arrossegar un poc. Després vaig pensar que havia tornat boja. La velleta duia la cara plena de sang. Ens vàrem asseure a la vorera i amb el mocador li vaig treure la sang i la pols. Era com la meva padrina Joanaina i tenia un parlar suau. Em va dir que per favor l’acompanyàs a ca seva que estava just sullanetes. L’havia de dur en pes perquè no s’aguantava. Ara fa dos dies que visc amb ella, na Martina. És una dolçor. Crec que em quedaré amb na Martina una bona temporadeta.
[Aquest text va ser publicat el passat diumenge dia 16 de març al Diario de Mallorca]
[Aquest text va ser publicat el passat diumenge dia 16 de març al Diario de Mallorca]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!