Plagueta de Bord

CANTARÉ L’AMOR DE CADA DIA. El lleó s’ha posat a caminar a poc a poc. El mir avançar, rere les barreres de Son Gardaig, cap a l’interior dels camps. Duc Amor de muchos días dins les mans. Ja he sobrevolat molts de poemes. I he trobat aquesta meravella de perspectiva sobre l’amor dels «vells amants». Pens en la cançó de Serrat i en una altra cançó de Brel. I en el poema de Jorge Guillén d’on n’Andreu ha tret el títol («Entre viandas, frutas, dulces, manteles, platos, / Entre el hervir y el congelarse, tú misma, tú, / Idéntica a tu forma feliz en los trabajos, / Sin contraste, continua, sobre el esfuerzo, tú.»). Quin mirador més extraordinari sobre aquests poetes del segle XX que han cantat un amor fet de temps, de molts de temps, d’estacions, de quotidianitats, d’anys i panys, un amor de tota la vida. N’Andreu, que és un sensible intel·ligent que diu les coses clares, ens ha advertit en el pròleg: «Esta antología no tiene pretensión de exhaustividad y ha sido hecha al calor del gusto, de un modo un tanto caprichoso, si se quiere, inspirada tan solo por la preferencia, el interés en el asunto y la pretensión de compartir una colección mental que podría ser modificada y ampliada en el futuro.»

EL TEMPS DE L’AMOR DE MOLTS DE DIES I DE MOLTES DE NITS. El lleó ha desaparegut cop en sec quan he aixecat el ulls del llibre on llegia «Asfódelo, esa flor verdosa» de William Carlos Williams en què el poeta es dedica a parlar amb la seva estimada amb un llenguatge botànic fet de records, d’anys i anys amb les mans entrellaçades, d’amor que engendra dolçor i bondat, de viatges, de pintors, de persones plenes d’encant, de la força, més enllà de la mort, del vertader amor. [Les traduccions dels poemes, moltes d’Andreu Jaume, són estupendes.] El vespre és quasi negre. Els ametlers són quasi tan blancs com el silenci del mar.