Plagueta de Bord

SA COTORRA NO TÉ DENTS… PERÒ TÉ PÈL: VARIACIONS SOBRE EL MOTIU F547.1.1 Jaume Guiscafrè Danús Universitat de les Illes Balears

El títol d’aquesta contribució és doble i comença amb un vers que, siguem sincers, està fonamentalment destinat a cridar l’atenció del lector.1 El vers en qüestió, que expressa una constatació aparentment massa òbvia, figura en aquesta cançó curta mallorquina que va recollir i publicar Janer (1980):2

Sa cotorra no té dents,?a poc a poc el s’envia;?jo me pens que l’hi tendria?dues hores o més temps. (80, Santanyí)

En aquest mateix recull, hi ha altres cançonetes que formalitzen la mateixa idea amb solucions imatgístiques diverses. N’hi ha tres que insisteixen en la mateixa imatge de la boca sense dents:

Foradell, tu n’ets qui tens?sa culpa des nostros mals;?pobres des nostros pardals?si per sort teníeu dents! (166, Santa Eugènia)

Ses al·lotes de Maria?de ballar no en saben gens;?duen davall sa camia?una boca sense dents. (170, Inca)

Ses dones d’Establiments?i ses de Santa Maria?duen davall sa camia?una boca sense dents. (170, Campos)

1 Aquest treball s’emmarca en una recerca sobre la literatura popular catalana que ha rebut finançament del Ministeri d’Economia i Competitivitat a través del projecte «La literatura popular catalana en la segona meitat del segle XX: documentació, estudi i difusió» (FFI2012- 31808). Vull agrair a Laura Sastre, Joan Borja, Xevi Roviró, Alexandre Bataller, Paulo Correia i Joan Estelrich les informacions valuoses i profitoses que m’han proporcionat.

2 Indic, entre parèntesis i darrere cada cançó, la pàgina en què figura i la localitat en què es va recollir.

65

Una altra, en canvi, juga amb la idea que la vagina és com una boca sense dents que en el transcurs de l’acte sexual rosega el penis sense injuriar-lo fins que, finalment, engoleix l’esperma que en surt:

Me roega, me roega,?me roega i no em fa mal;?lo que tira es meu pardal?sa teva poma ho replega. (98, Biniali)

En una altra, de la qual Janer publica quatre versions, l’amant exhorta la do- na perquè es deixi practicar la digitació o, en tres de les versions, el que es con- eix com a fist fucking, des de la certesa absoluta que l’interior de la seva vagina no conté cap element que pugui nafrar, ni que sigui lleument, l’audaç mà ex- ploradora:

Deixa’m passar la mà endins,?que sé cert que no hi ha espines;?tu tens unes mamarrines?que són com a dos poncins. (144, Pollença)

La ferocitat vaginal, però, també té cabuda en el cançoner eròtic. I n’és un exemple paradigmàtic, perquè reuneix diversos tòpics associats de manera habi- tual al tema, la cançó següent:

En festeig una de negra?qui em guanya de dotze graus. Amb sa poma taia claus;?considerau es pardals?de quin modo los roega! (76, Llubí)

El color de la pell de la dona, la seva superioritat manifesta sobre l’amant en relació amb la pràctica amorosa i les habilitats musculars de la seva vagina fan pensar en una experta en la tècnica de la kabbazah:

La ‘kabbazah’, aunque tiene un nombre ciertamente misterioso y evocador, no es más que los ejercicios destinados a fortalecer los músculos pélvicos, vaginales, uretrales y ana- les. […] Lo que se consigue con estos ejercicios es poder aprisionar con los músculos de la vagina el pene del hombre cuando está en su interior. Una ‘delicatessen’ erótica muy celebrada por ambas partes, aunque deja al hombre en una posición un tanto pasiva que

66

a veces asusta a alguno de mis congéneres, además de reproducir el terrible mito de la vagina ‘dentata’ (Tomás 2008).

La perícia amatòria de la negra de la cançó mallorquina —que podria ser perfectament una d’aquelles dones d’Abissínia a les quals Hernando (1996: 155-156) atribueix un tan alt grau d’especialització en aquesta «técnica de cons- treñir los músculos del coño» que no només eren capaces de provocar el plaer o el dolor més extremats en l’home sinó que també reportaven uns beneficis eco- nòmics extres als traficants d’esclaus, que «cuando conocían esa habilidad en alguna mujer elevaban el precio de su venta, pues eran muy apreciadas»— i les paraules de Tomás que acab de transcriure ens condueixen, de manera inevita- ble, al fenomen de la dentició vaginal, que també té la seva formalització glosa- da en el recull de Janer (1980):

Noltros segam a Sa Coma?voltant en es corral Fals.?Na Catalina Canals?va treure setze queixals,?vuit a cada part de poma. (168, Poma [sic]3)

Sa berganta de Sa Vall,?no sa major, sa segona,?a cada banda de poma?li ha sortit un queixal. (169, Campos)

La idea o el motiu de la vagina dentada es pot manifestar, i ho ha fet històri- cament, de molt diverses maneres i ha generat, també, una quantitat de biblio- grafia crítica gens menyspreable. El propòsit d’aquest treball és donar a conèixer algunes actualitzacions i variacions contemporànies del motiu i comentar-les en funció de l’interès folklorístic o etnopoètic que puguin tenir, sense entrar a discutir-ne les interpretacions que se n’han fet des d’altres disciplines, sobretot des de la psicoanàlisi freudinana i postfreudiana.4 I és que em fa l’efecte que

3 A Mallorca, és clar, no hi ha cap localitat amb aquest nom. El lapsus no és tant d’origen freu- dià com titivil·lià: la contigüitat de la i amb la o i de la n amb la m en el teclat facilita enorme- ment al dimonió la tasca de convertir Pina en Poma. Janer en publica una altra versió recollida a Lloret.

4 Otero (1996) ofereix un resum molt solvent de les diverses aproximacions psicoanalítiques al tema.

67

amb Freud passa el mateix que amb el papa i que la psicoanàlisi aplicada és una mica com el superrealisme, que, com diu Ferrater (2010: 118), «usat / amb talent, és més realista / que el realisme academista», però que en mans de folk- loristes maldestres o poc crítics pot passar el que ell mateix denunciava el 25 de gener de 1961 a J.V. Foix: que la majoria dels poetes del seu temps en comptes d’usar la metàfora «com un instrument per a la bona “definició” (en el sentit que els fotògrafs donen a aquest mot) de les coses, li demanen que els ajudi a desenfocar el món, a fer que tot s’assembli a tot i que res no sigui res» (1995: 119).

La imatge o la idea de la vagina dentada és l’expressió, la projecció o la tra- ducció d’un conjunt de temors, traumes, obsessions i conflictes d’entre els quals, per al propòsit d’aquest treball, m’interessa destacar-ne dos: d’una banda, «visualizes, for males, the fear of entry into the unknown, of the dark dangers that must be controlled in the ambivalent mystery that is woman» (Raitt 1980: 416) i, d’una altra, «suppose, du point de vue féminin, une fixation de la con- fusion primitive entre oralité et génitalité, entre manducation et activité sexue- lle, et cristallise l’angoisse masculine de l’éviration» (Delpech 1994: 13).

Les tres darreres cançons que he reportat, a part de contradir totes les prece- dents, es limiten a constatar l’aparició de queixals en la vagina d’aquestes page- ses mallorquines, que no puc deixar d’imaginar-me sanitoses i robustes, però no fan cap mena d’esment a l’ús o a l’abús que puguin fer d’aquest barram de baix tan singular; és a dir, descriuen però no narren. I a propòsit d’aquesta circums- tància, convé fer un petit excurs d’ordre teòric abans de continuar amb l’odontologia vaginal i parar esment al segon component del títol d’aquesta contribució: «variacions sobre el motiu F547.1.1». La formulació «clàssica» del concepte de motiu és la de Thompson (1977: 415-416), que el concep com «the smallest element in a tale having a power to persist in tradition», per a la qual cosa —això és, per poder persistir en una tradició— «it must have some- thing unusual and striking about it». L’eminent folklorista nord-americà esta- bleix que hi ha tres classes de motius: d’una banda, «the actors in a tale —gods, or unusual animals, or marvelous creatures like witches, ogres, or fairies, or even conventionalized human characters like the favorite youngest child or the cruel stepmother»; d’altra banda, «certain items in the background of the action —magic objects, unusual customs, strange beliefs, and the like»; finalment, «single incidents —and these comprise the great majority of motifs». Tant la definició com la classificació subsegüent són prou conegudes dels especialistes i

68

dels qui treballam de manera més o menys habitual en la classificació i l’anàlisi comparativa del folklore narratiu. Igualment conegudes són les objeccions de caràcter teòric que diversos autors i folkloristes varen formular a la proposta de Thompson. No em puc entretenir ara a exposar aquestes objeccions, que el lector interessat trobarà al número monogràfic del Journal of Folklore Research que incloc a la llista de referències bibliogràfiques i a Jason (2000: 22-23 i 60- 65), però sí que ho paga observar que els motius que Thompson (1993) inven- taria i ordena són de dues classes diferents: uns tenen caràcter descriptiu —«the actors in a tale» i «certain items in the background of the action»— i uns altres tenen caràcter narratiu —els «single incidents».

El motiu F547.1.1, «Vagina dentata. Woman kills her husbands with her toothed vagina», pertany sens dubte a aquesta darrera classe. I hi pertanyen igualment els altres tres motius que hi apareixen relacionats: l’F582, «Poison damsel. Woman nourished on poison is fatal to her husbands. Sometimes the poisoning is from fatal look or breath, sometimes from intercourse»;5 l’F582.1, «Serpent damsel. Woman has serpent inside which comes out and kills her bri- degrooms», i el T172.0.1 All husbands have perished on bridal night. Així, doncs, el motiu de la vagina dentada, segons Thompson, és narratiu o no és. Però resulta que la presència de la imatge de la vagina dentada en un text no sempre té un caràcter narratiu. De la mateixa manera que Thompson preveu motius com l’F547.5.9 Saw in vagina, l’F547.6 Remarkable pubic hairs o l’F547.6.1 Remarkably long pubic hair, hi trob a faltar un motiu més genèric, purament descriptiu, que pugui acollir totes les referències a la vagina dentada que no comportin un desenvolpament narratiu —¿que tal vegada el fenomen no és prou «unusual or striking» com perquè no mereixi un motiu que faci part de la classe dels «items in the background of the action»?— o que, si el compor-

5 No sempre, però, la víctima d’una damisel·la tan perversa té un final tan infortunat. Una dona brasilera de 43 anys, de Saõ José do Rio Preto, va ser acusada «de intentar asesinar a su esposo poniéndose un potente veneno en su vagina y ofreciéndole sexo oral». Sembla que a la dona, sabedora naturalment de les inclinacions labiolinguals del marit, «se le ocurrió impregnar sus órganos sexuales con veneno», però l’estratagema no va funcionar perquè «su pareja se percató de un olor algo ‘particular’, lo que motivó su huída de la ‘escena’. El hombre se apresu- ró a acudir a un hospital, en donde le hicieron una serie de análisis que establecieron que había ingerido importantes cantidades de una sustancia venenosa. Finalmente, un lavado gástrico logró salvarle la vida». http://blogs.antena3.com/esto-no-es-noticia/mujer-intenta-asesinar-espo so-poniendose-veneno-vagina-ofreciendole-sexo-oral_2013012700104.html [consulta: abril de 2013].

69

ten, sigui substancialment diferent dels diversos que preveu el Motif-Index. Ja hi ha disponible l’F547.1 Toothed private parts, al qual es podrien adscriure aques- tes referències, però té l’inconvenient que és massa general. Si havia de recórrer a la creació d’un motiu nou —una pràctica que molts classificadors segueixen, però que a parer meu només serà eficaç de veres quan aquests nous motius, que ara resten dispersos en els índexs nacionals o regionals, s’incorporin a l’índex internacional si qualque dia s’actualitza—, proposaria reservar l’F547.1.1 per al nou motiu descriptiu Toothed vagina —que seria paral·lel a l’F547.3.3 Toothed penis— i crear l’F547.1.1.1 per adscriure-hi el motiu narratiu actual.

D’altra banda, és bastant habitual que tant la literatura especialitzada com la de caràcter més divulgatiu recorrin a la designació de «mite de la vagina denta- da» per referir-se al fenomen que ens ocupa. Pens que se n’hauria de fer un ús més restrictiu i reservar-la per designar els relats que l’etnopoètica defineix com a pròpiament mítics, és a dir, els que parlen «of the creation of the primary principles and entities of nature and human society», en els quals no hi ha pro- tagonistes pròpiament humans i l’acció hi transcorre «in the mythic and escha- tological epochs and in mythic space» (Jason 2000: 145). Per aquesta raó, crec que són preferibles «motiu de la vagina dentada» o «imatge de la vagina denta- da». Naturalment, aquest motiu o aquesta imatge poden ser centrals en narra- cions pròpiament mítiques, com les que s’han d’adscriure al motiu A1313.3.1 «Vaginal teeth broken. Women originally had toothed vaginas. Culture hero breaks teeth so that women will be harmless to men». Amb aquesta mena d’ortodòncia, però, no es conjura el fantasma de la castració, sinó que es foca- litza en la figura de la fellatrix inexperta, malintencionada o massa col·locada6 i sol tenir la llegenda contemporània com a mitjà d’expressió privilegiat. El ru- mor sobre el tràfic de gats a la presó Model, als quals «quan acaben de néixer els trenquen les dents i, com que el pobres gats passen gana, els fan servir perquè

6 «Priscilla Vaughn […] fue arrestada después de intentar arrancar a mordiscos los testículos y el pene del cliente con el que se encontraba en un hotel local […]. El hombre declaró que la mujer era una prostituta con quien iba a pasar la tarde, y que después de la cena volvieron a la habitación del hotel donde bebieron alcohol y consumieron éxtasis». http://blogs.antena3.com/ esto-no-es-noticia/detenida-prostituta-intentar-comerse-genitales-cliente_2013032500047.html [consulta: abril de 2013]. No és infreqüent que en les produccions de granny porn qualque actriu es tregui el barram postís quan ha d’estimular bucalment el penis del seu company: és una manera tan gràfica com repulsiva d’exorcitzar el temor a la castració. Per cert, gummy hole és un eufemisme col·loquial anglès per designar la vagina.

70

els la mamin» (GRFO 2002: 160), s’ha de relacionar amb aquesta mena de llegendes i amb el relats mítics: desproveïts del barram, els pobres moixets dei- xen de ser una amenaça i passen de ser, doncs, «a powerful “other”» a ser «a docile, tractable, domesticated property» (Raitt 1980: 421).7

Fig. 1. «My kitty bites» <http://images.fuskator.com/large/c22uxYHtj9T/dentata_thats+just+wrong_vagina_11.jpg> [consulta: abril de 2013]

Legman (1975: 433) observa que tots els relats moderns que inclouen el mo- tiu «are in any case but a weak echo of the earliest vagina dentata story in the form of a joke or anecdote». Normalment, aquests acudits i aquestes contarelles tenen a veure amb la institució de l’ordre familiar i matrimonial i solen ficcio- nalitzar la ignorància o la por de les relacions sexuals que un dels cònjuges —o

7 ¿Cal recordar que es moix és un eufemisme corrent a Mallorca per designar de manera col·loquial el sexe femení, com en anglès pussy i kitty?

71

tots dos de vegades— manifesta i que el mena a raonar de manera estúpida o a actuar de manera impròpia. Delpech remarca que, a diferència del que passa en els mites, en aquesta mena de relats les dents vaginals hi són purament fictícies i que «la croyance du protagoniste en leur existence n’est fondée que sur l’illusion et le traumatisme déterminés par le stratagème initial ; le cas est pu- rement individuel, non plus collectif, et le mythe de fondation devient anecdote drolatique» (1994: 16-17). ATU 1686A* The Pike’s Head n’és un exemple molt clar: una dona injuria un amant inoportú i talòs col·locant-se enmig de les ca- mes, furtivament i estratègica, el cap d’un espet que s’enginya a manejar de manera que el barram afilat del peix li n’atrapa el penis i el beneitó fuig cregut que les dones tenen dents a la vagina.8 L’acudit que transcric a continuació se n’ha de considerar una versió evolucionada:

Un al·lot li va anar a dir a sa mare…, festejava i li va anar a dir a sa mare:?—Mumare, hem xerrat amb na Catalina Maria i mos casarem, en ’ver passat Pasco. I sa mare va tenir com un xoc, perquè era es petit, i diu:?—¡Vine amb jo a s’excusat i voràs! ¡Vine amb jo!?Entra dins s’excusat, sa mare s’arromanga sa falda, així com pot se lleva… i va dir: —Vous, aquí… —duia es barram postís i el va posar allà i diu:— Ses dones allà baix

tenen un barram. ¡Mira-ho, mira-ho, ses dents! ¡Mira-ho, ses dents!?Aquell al·lot va quedar esglaiat, ¡bono! Manades desfetes se’n va a ca s’al·lota. Havien

fet obra i havien llevat ses baules i havien posat un porter automàtic […] i aquella s’hi posa i surt i diu:

—¡No mos porem casar!?—¿Per què??—¡M’ho haguessis pogut dir, que allà baix teníeu es barram…!?Que sí, que no, que sí, que no, se davalla ses malles, s’arromanga es tanga, aquell

al·lot s’acota i diu:?—No t’ha sortit es barram, ¡però ja tens ses genives ben inflades!9

En aquesta versió, l’experiència traumàtica prèvia del jove que s’ha de casar s’hi mostra atenuada, ja que no deriva de cap intent de còpula, sinó d’una visió:

8 El motiu del peix que atrapa el penis de l’amant apareix a Piranha 3DD (2012), de John Gulager, un film que cal veure fumat i amb amics. Un d’aquests peixets tan simpàtics troba la manera d’introduir-se en el cos d’una joveneta i només en surt al cap de vint-i-quatre hores, quan l’amant que la penetra tot joliu en sent la mossegada… Per desfer-se’n, desesperat i presa del pànic, el pobre infeliç s’amputa el penis amb un ganivet de cuina arran del musell de l’animaló.

9 S. E., de 39 anys, mestre d’educació física. Enregistrat meu a Algaida (27/04/2013). 72

és la pròpia mare, que vol impedir-ne el matrimoni, qui li proporciona de ma- nera intencionada una informació visual enganyosa. L’esment de les «genives ben inflades» amb què es clou l’acudit suggereix que, segons el parer del jove, les dents estan a punt de sortir, la qual cosa el referma encara més en la seva creença. Una versió encara més evolucionada d’aquest relat, fàcil de documen- tar a Internet, és aquesta:

Un adolescente va por la calle cuando una puta le dice:?—Oye precioso, quieres follar conmigo??—No, ni hablar, porque mi mama me ha dicho que las putas teneis dientes en ese

sitio.?—Pero que dices? No, hombre, no, mira!?La puta se levanta la falda y le enseña el potorro. —Hala, que asco, mira esas encias! 10

A part del fet que l’atribució del fenomen de la dentició vaginal s’hi restrin- geix, de manera ben significativa, a les prostitutes, en la referència final a les genives ni tan sols s’insinua per què fan oi (¿les duu brutes? ¿estan infectades? ¿són les primeres que veu…?); sigui com sigui, la visió del sexe femení també referma l’adolescent en la creença falsa que li ha infòs la mare.

Aquestes versions confirmen el que diu Delpech a propòsit dels tractaments narratius diversos que pot tenir el motiu de la vagina dentada:

Le passage du mythe au conte implie une mise à distance du contenu de la croyance ; la réutilisation de cette dernière comme procédé narratif et ressort humoristique […] sup- pose une projection et une objectivation du fantasme horrorifique. Extériorisé sous la forme d’une superstition idiote, attribuée à un garçon ignorant, le fantasme perturba- teur ets donc désamorcé (1994: 18).

De vegades, però, la figura protectora del progenitor ja no és a temps de prevenir ni de dissuadir per mitjà de l’engany i llavors no li queda més alterna- tiva que castigar. És el que passa en aquest altre acudit, en què el pare fa servir la pròpia filla, que s’hi avé de manera connivent, com a esquer per descobrir qui en són els amants i no només posar-los en evidència sinó també punir-los de per vida:

Se passaven sa fia des capità, cinc o sis soldats. I es capità va dir:

10 http://users.salleurl.edu/~si05614/Chist_a_1.htm [consulta: abril de 2013].

73

—¡No, pardals! ¡No la s’han de tornar passar pus!?Se’n va i agafa sa fia i li posa dues fuietes dins sa cotorra…?—¡Vatuadéu! —diu—. Voràs…?I l’ondemà o as cap d’un parei de dies fa formar sa tropa. Diu:?—¡Vénga! ¡A formar sa tropa, meam, sabrem…! —diu— ¡Meam, adavallau-vos es

calçons…!?¡Vatuadéu! I en troba sis amb sa perdiu taiada i un, sencera.?—¡Tanta sort que n’hi ha un de condret! ¡N’hi ha un de condret! Pérez, ¡vine aquí!

¡Estàs d’enhorabona! —A-bu-bu-bu-bu… ¡Tenia sa llengo taiada!11

En els acudits precedents, és la figura materna o paterna la que posa en pràc- tica la idea de la vagina dentada per dissuadir el fill beneitó de casar-se o de tenir relacions amb prostitutes o per castigar la lascívia dels soldats. En alguns rumors d’actualitat, en canvi, és la dona la que, sense intermediaris protectors, s’apropia de la idea de la vagina dentada, l’assumeix i la converteix en una arma de dissuassió, de laceració o, en els casos més extrems, d’autodefensa suïcida, com passa amb Zahra, la dona barbuda la immolació de la qual relata Salem a L’infant de sorra:

Una nit de lluna plena, la Zahra va tenir la intuïció que l’Abbas havia de venir a llançar- se-li al damunt. Les seves mans lliures van recollir dues fulles d’afaitar que els especta- dors havien llançat a la gàbia. Es va despullar, va posar les dues fulles embolicades amb un drap, que va deixar a la vista entre les seves natges i va esperar de boca terrosa la visita de l’animalot. Havia llegit en una revista vella que les dones, durant la guerra d’Indo- xina, recorrien a aquest mètode per matar els soldats enemics que les violaven. Era tam- bé una forma de suïcidi.

La Zahra va rebre com una massa d’una tona el cos de l’Abbas, que es va tallar la verga. Pel dolor i per la ràbia, la va escanyar. La Zahra va morir ofegada a l’alba, i el vio- lador va sucumbir a conseqüència de l’hemorràgia (Ben Jelloun 1995: 117).

En aquest fragment, el narrador es fa ressò d’un rumor prou conegut i que, per exemple, Gulzow i Mitchell (1980) han estudiat en relació amb la guerra del Vietnam: la història de la prostituta que s’introduïa fulletes d’afaitar o altres objectes —arena, una granada de mà, vidres, un botella trencada…— dins la vagina a fi de malferir els soldats nord-americans que en sol·licitaven els serveis.

11 G. O., de 62 anys, professor, mestre, músic i viticultor. Enregistrat meu a Palma (25/04/2013).

74

En pocs anys aquest rumor va mutar i es va convertir en la història sobre «an anti-rape device called the dentata», el qual «is supposed to be worn in the va- gina, and at the attempt of an unwanted entry, razor blades would but the per- petrator and leave him scarred for life». Otero (1996: 282), que ho reporta, entén que aquesta nova versió del rumor suposa alhora una apropiació femeni- na —i feminista— i una renovació del motiu. I, efectivament, és això, ni més ni pus: ara ja no es tracta de sublimar el pànic que sent el soldat a ser ferit o malferit per un agent que té l’habilitat per ocultar-se en els llocs més insospitats —és proverbial la capacitat que tenia el Viet Cong de sorprendre els soldats nord-americans amb tota mena de ginys i d’explosius ocults—, sinó de fantasie- jar amb l’ús d’un artefacte concebut de manera específica per malferir un viola- dor o, si més no, per infondre un temor de caràcter preventiu als assaltants potencials.

El 2005, aquest rumor va reemergir de forma ostensiva i, per tant, es va convertir en un fet quan la metgessa sud-africana Sonnet Elhers va presentar a la premsa un giny inventat seu que tenia la finalitat d’injuriar el violador que intentàs de consumar la penetració. El mecanisme és molt senzill: es tracta d’una mena de preservatiu de làtex que conté en les parets interiors un seguit de tires dentades, col·locades de manera que no impedirien la penetració però que atraparien el penis del violador quan fes el moviment de retrocés i hi quedarien enganxades de tal manera que només es podrien extirpar quirúrgicament. Les raons que van empènyer Elhers a idear i a fabricar el Rape-aXe, que és com va anomenar l’artefacte, van ser tant el nombre creixent d’actes d’agressió sexual que tenien lloc al seu país —algunes grans ciutats sud-africanes passaven per ser les que registraven més nombre de violacions diàries en el món— com el seu contacte directe amb la devastació emocional i física de les víctimes: «The fear and vulnerability that I saw in the tear-filled eyes of a rape victim is what drove me to begin my action against rape. “If only I had teeth down there,” were the words of this victim, and that was the prompt towards the development of Rape-aXe», amb el qual pretenia «empower women and promote gender equa- lity» a partir d’una premissa-eslògan prou contundent: «If men can use their bodies as a weapon of attack… well then it’s time for women to do the same!»12 La presentació pública i les consenqüències que podrien derivar-se de la comer- cialització i l’ús del Rape-aXe, però, van generar un debat considerable entre els

12 http://antirape.co.za/ [consulta: abril de 2013].

75

especialistes i també en l’opinió pública —i continua generant-lo encara entre els lectors de les edicions digitals dels diaris i dels portals de notícies cada vega- da que n’hi apareix qualcuna que hi està relacionada.13 L’artefacte —com ha passat amb altres de semblants— no s’ha arribat a fabricar en sèrie ni s’ha co- mercialitzat (Hyena 2011) i és per aquest motiu que Snopes en qualifica l’existència de «partly true».14

L’invent d’Elhers, però, ha inspirat altres actualitzacions contemporànies del motiu, com la camiseta que duu la inscripció «This time you bleed» al voltant d’un dibuix que representa quatre dits femenins que baden una vagina i desco- breixen dos ullals ensangonats i que recorda clarament la boca d’una serp en disposició d’atacar i mossegar una presa.15 Aquesta reivindicació orgullosa de la pròpia vagina com a arma és també el rerefons obvi d’altres tractaments con- temporanis del motiu. Un dels més destacables, segurament, és Teeth (2007), un film que va escriure, dirigir i produir Mitchell Lichtenstein, que va tenir una molt bona acollida al festival de Sundance i que es va promocionar amb el re- clam que era «the most alarming cautionary tale for men since Fatal Atraction». Aquesta cinta, que «sits somewhere between feminist fairy tale, bold cultural critique and gory comedy» (Harmanci 2008), narra el procés de descobriment, reconeixement i autoacceptació per què ha de passar Dawn O’Keefe, una ado- lescent defensora i publicista activa de l’abstinència sexual i de la virginitat prematrimonials, des del moment que sospita que hi ha quelcom d’anòmal en la seva anatomia fins que, després de diverses experiències sexuals traumàtiques i de la mort de la seva mare, decideix d’usar l’«adaptació» que ha experimentat la seva vagina com a mitjà de venjança contra el seu germanastre i com a arma contra els que volen abusar d’ella. Durant aquest procés, Dawn aprèn a regular i a manejar les reaccions vaginals inicialment incontrolables i inconscients per

13 El 26 de gener de 2013, per exemple, la cadena Telecinco encara se’n feia ressò en un dels seus informatius i en publicava la notícia al seu web: http://www.telecinco.es/informativos/ curioso/condon-violaciones-violador-agresion_0_1547175242.html [consulta: abril de 2013]. 14 http://www.snopes.com/photos/crime/rapex.asp [consulta: abril de 2013].

15 http://www.mintees.com/tees/3944-this-time-you-bleed-vagina-dentata/ [consulta: abril de 2013]. Un altre disseny, no tan explícit però més reeixit, consisteix en una doble fila de dents impresa en tinta fosforescent sobre unes braguetes negres de la marca American Apparel, que es promocionen com a «perfect for deterring up-skirt photographers and disturbing your lovers!» Es poden adquirir a l’adreça http://www.etsy.com/listing/88030022/vagina-dentata-glow-in- the-dark [consulta: abril de 2013].

76

convertir-les en una resposta premeditada a les agressions emocionals i físiques de què és objecte.

«Allà on hi ha pèl hi ha alegria», «Dona peluda, de lluny se la saluda», «Qui no té pel no va al cel» o «Tira més un pèl de figa que una maroma de barco» són només alguns exemples del reservori proverbial català que il·lustren el pres- tigi social, eroticofestiu i àdhuc teològic que té el pèl.

Un repàs ràpid, i només a efectes il·lustratius, a les cançons que publica Ja- ner (1980), de manera especial a les que inclou a la secció «El pèl», posa de manifest que el ventall metafòric amb què els glosadors mallorquins al·ludeixen al sexe femení és prou ric i variat i que la gran majoria de trops insisteixen en la pilositat que hi és consubstancial. Així, la fomalització imatgística per designar- lo pot tenir per base el regne vegetal o l’animal o bé pot centrar-se pròpiament en l’exaltació dels filaments de matèria còrnia que neixen a la pell de la majoria de mamífers. L’aparició del pèl púbic i perianal en la dona hi és un indici de maduresa sexual, però també d’independència en la presa de decisions, és a dir, de maduresa social:

—Mumare, ja me surt pèl?per devers sa pixarreta.?—D’ací endavant, ma fieta,?tapadeta amb aquest vel,?perquè hi ha qualque mostel?que sempre va pipa dreta. (151, Artà)

A damunt es puig de Randa?hi férem pasturar es mul.?Una dona amb pèl pes cul,?sa mare no la comanda. (149, Ciutat/Sant Jordi)

La tonsura, però, també té un lloc en el cançoner oral popular… I n’hi té un, precisament, perquè la feminitat no s’hi concep d’altra manera que no sigui pilífera. Les diverses formes personals conjugades del verb tondre s’hi solen usar de manera metafòrica per designar la desfloració o l’acompliment de l’acte se- xual, però també hi ha casos en què el verb esmentat s’hi usa en sentit recte per designar de manera inequívoca l’acte de rasurar-se els pèls púbics:

Na Basca es tongué sa guixa per tenir es pèl tot igual,?i En Patxorra pes corral

77

per s’esquena la compixa. (106, Llucmajor)

Me n’han dit una de fresca,?i descendeix de Mancor;?idò es va tondre sa flor?per anar més a la fresca. (151, Campanet)

Els exemples i els testimonis es podrien multiplicar, però no crec que calgui adduir-ne més: és obvi que en l’imaginari eròtic tradicional modern —si hi ha res que pugui anomenar-se així— és normatiu que el sexe femení sigui pelut. Hernando (1996: 44) recorda que una «abundante mata de pelos en el coño era considerada según la canonización estética como un signo de belleza, salud y hasta una cierta honestidad, pues las prostitutas eran las que solían raparse el coño para evitar el contagio de ladillas» i que els signes de calbesa púbica fins i tot provocaven «en las mujeres la creencia de padecer un defecto físico». Per dissimular-lo, es podia recórrer a l’ús de perruques triangulars dissenyades a aquest efecte (Legman 1975: 459).

Ara bé, si ens ho miram amb una mica de perspectiva i procuram evitar que els arbres ens impedeixin de veure el bosc, també és obvi que les coses no sem- pre han estat així. Sherrow (2006: 316) observa que a l’antic Egipte la depilació era habitual entre homes i dones, que a la Grècia antiga les dones es depilaven el pèl púbic perquè el tenien per un signe de primitivisme, que a Europa hi havia dones que se’l depilaven pel cap baix fins al 1500 i que a l’Índia i en al- guns països àrabs les dones se l’han rasurat o depilat durant segles.16

Segons tot els indicis, en l’imaginari eròtic occidental postmodern el valor en alça torna a ser, o ho ha estat almenys en les dues darreres dècades, la tonsu-

16 A propòsit de la consideració que el pèl tenia a la Grècia antiga, Parmènides posa Sòcrates en un autèntic destret quan li demana: «en lo que concierne a estas cosas que podrían parecer ridículas, tales como pelo, barro y basura, y qualquier otra de lo más despreciable y sin ninguna importancia, ¿también dudas si debe admitirse, de cada una de ellas, una Forma separada y que sea diferente de esas cosas que están ahí, al alcance de la mano? ¿O no?». Cit segons la traducció espanyola de Gredos (Platón: Diálogos V Parménides, introducció, traducció i notes de M.a I. Santa Cruz, Madrid, 2000, pàg. 39) no perquè no n’hi hagi cap en català, sinó perquè la versió a què tenc accés (Plató: Diàlegs XIII Parmènides, text revisat i traducció de Manuel Balasch, Pvre, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1992, pàg. 62) desvirtua completament el passatge en traduir el θρìξ de l’original grec per «un cabell». Victor Cousin també opta per «poil» (http://remacle.org/bloodwolf/philosophes/platon/cousin/parmenide.htm [consulta: abril de 2013]).

78

ra parcial o total del pèl púbic femení —i masculí, dit sia de passada. Sherrow (2006: 316) situa l’inici d’aquesta tendència a final dels anys seixanta del segle XX i Hanson (2011: 30) constata que als anys vuitanta del mateix segle ja era una pràctica generalitzada, si més no als Estats Units, perquè sembla que a Eu- ropa la incidència del fenomen no és tan elevada.17 Sigui com sigui, la figura 2 il·lustra de manera ben contundent la percepció que es té sobre l’activitat desfo- restadora imparable que les gilette, les màquines elèctriques, la cera o la depila- ció làser han perpetrat en els pubis femenins al llarg dels darrers setanta anys.

Fig. 2. Dues versions del mateix ítem recollides a Internet

El rasurat, més o menys recreatiu i artístic i, encara més, la depilació total del pèl púbic i perianal, possibilita la proliferació de tatuatges en aquesta zona (figura 3), posa al descobert la vulva i, sobretot, fa possible l’exhibició explícita i impúdica de l’aparell genital femení.

17 O no ho era, pel cap baix, el 2003, en què es va a dur a terme una enquesta que posava de manifest que, «among women in the United States and Canada, about 30 percent completely removed their public [sic] hair, 60 percent trimmed it, and 10 percent left it in its natural state. In India, the figures were, respectively, 70 percent, 10 percent, and 20 percent, and in Europe, 10 percent, 15 percent, and 75 percent» (Sherrow 2006: 316). Aquestes dades desmentirien parcialment la impressió de Monzó que va ser a final dels anys noranta «cuando depilarse dejó de ser una excentricidad lúbrica para convertirse en lo habitual» (2010: 11).

79

Fig. 3. Tatuatge vaginatattoo.com/page/4 [data de consulta: abril de 2013]

Així les coses, el pèl púbic és un obstacle que dificulta o impedeix algunes pràctiques d’exhibicionisme i de vouyerisme i que, per tant, cal remoure. En poques paraules, el pèl púbic és una nosa, quelcom inútil i que no se sap ben bé per què serveix. Entre molts altres, Sherrow (2006: 315) i Legman (1968: 390) expliquen la presència de pèl en el pubis femení perquè actua com a absorbent i com a difusor de l’olor genital de la femella i en aquest sentit és una mena de supervivència d’un estadi filogenètic anterior. Malgrat que la qüestió generi una certa controversia, tot sembla indicar que l’aroma de les feromones ha deixat de ser pertinent en les estratègies de seducció que posam en pràctica els membres de les societats de consum postindustrials i, per tant, s’ha convertit en olor, en una olor desagradable que ens afanyam a encobrir i a silenciar amb desodorants o a suplantar amb perfums, la composició dels quals, paradoxalment, inclou «the anal and genital secretions of deer (musk), skunks (civet), beavers (castor), and diseased whales (ambergris) at $30 an ounce» (Legman 2006: 390). No són pocs els acudits que giren a l’entorn de la idea que l’olor que desprèn el sexe femení és desagradable i, fins i tot, agressiva. Diria que aquest és un dels que més vívidament la reporta:

80

Això… una tia que li feia molta olor es conyo, ¿saps?, però un munté, ¿saps?, una cosa exagerada i, clar, no trobava parella. Quan se ficava en es llit i això, tio, se n’anaven, tio, ¿no? Res, l’hi va contar a un col·lega i això:

—A jo me passa això, tio, que es chocho me fa un merder d’olor i, tio, quan trob qualcú i tal disposat, pues no arrib en es final, tio, perquè me passa això: se’n van.

Diu:

—Tu tranquil·la, que jo tenc un amic, ¡guapo, eh!, un tio ben plantat, allà, de puta mare —diu—, que ha perdut… va tenir un accident i va perdre es sentit de s’olfat. I no passis pena, tranquil·la, que arribaràs en es final amb aquest tio.

Res, queda amb ell, cita a ciegas, tal, cena, ¡de puta madre! Se coneixen i tal, se’n van en es llit, ¿no? Bé, se’n van a s’apartament i tal. Es tio, ¿saps?, arrebato, ¿saps? En es llit tots dos i es tio, res, tot decidit li baixa ses bragues i se’n va a sa feina, ¿m’entens? Es tio està xupant allà i se lleva, tio, i li diu:

—¡Oye! Esto es insoportable, un desastre, colega: ¡te huele el coño que no veas! I diu:?—¡Coño! Pero, tú, ¿no te faltaba el olfato??I diu:

—Sí…, ¡pero no veas cómo me lloran los ojos!18

En d’altres, fins i tot, la proliferació d’agents odoríferament ofensius que ad- verteixen el linguador tenaç dels costums poc higiènics de l’amant ocasional es presenta en una relació directa amb l’hirsutisme:

Lo único importante es la HIGIENE. No vaya a ser como el cuento donde un tipo le ha- cía un exquisito y nutritivo cunin lingus [sic] a su amante. Pero resulta que ella era muy sucia. Y poco femenina. En esos menesteres estaban cuando a la señorita se le escapa un pedo. El hombre, lejos de inmutarse, solo sacó la boca del «enjambre» y musitó: …«ahhhh!!!!!… por fin un poco de aire fresco!!!!!!»19

El procés civilitzador que ha condemnat l’olor corporal pròpia al desprestigi i ha entronitzat l’aroma impostada de l’eau de toilette i del perfum ha contribuït a propiciar de manera inevitable —i lògica, de fet— la desforestació púbica. Algunes de les fotografies que Terry Richardson va fer per a la campanya publi- citària del perfum Tom Ford for Men sintetitzen de manera magistral el resul- tat d’aquesta sinergia.

18 J. T., de 26 anys, picapedrer. Enregistrat de Catalina Puigròs, estudiant, a Porreres (24/04/2004).?19 Aquest comentari a Abundancia (2013) és del 22 de març de 2013 i el signa un internauta amb l’àlies Chulo. Per a una altra versió de l’acudit, vegeu Legman (2006: 564).

81

Fig. 4. Fotografia de Terry Richardson

Aleshores, a més a més d’una nosa, la presència de pèl púbic en una dona és també un indici d’amenaça davant el qual cal posar-se en guàrdia. Si la idea o la imatge de la vagina dentada té a veure amb el temor masculí a la castració i serveix alhora al feminisme combatiu per reivindicar un reequilibri de poders i l’igualitarisme de gènere, el pèl púbic s’associa a la malaltia venèria, que Leg- man (1975: 420) considera —amb la castració i l’homosexualitat— els «really fearful themes» en la nostra «Judaeo-Christian middle-class society of the last five hundred years».

Són moltes les veus que assenyalen la indústria pornogràfica com l’origen principal d’aquest canvi de percepció del pèl púbic. Abundancia (2013) ho fa de manera més o menys velada, però un altre dels internatutes que comenten el seu article és bastant més explícit:

Un acto de belleza sublime, sexualidad exquisita y elegancia sofisticada sería la depilaci- ón superficial de artículos de medio pelo como este, la extirpación profunda de los ór- ganos anarco-consumistas que proliferan en la zona genital de la conciencia y la implan- tación del sentido común, la naturalidad y el criterio para evitar que ahora tengamos

82

una pléyade de catorceañeras haciendo cola en la corporación pornoestética. ¿No les pa- rece?20

No acab de tenir clar si el porno és l’origen del fenomen o més aviat és limi- ta a fer-lo visible. És cert que no són pocs els sexòlegs «que viuen la realitat dels adolescents i conclouen que el cosum de pornografia perfectament assequible a internet […] deforma la seva visió de la sexualitat, condiciona les seves experi- ències i consolida un neomasclisme evident» (Capdevila 2013); però també comença a ser hora d’acabar amb la idea falsa i esbiaixada que tot el porno és igual. La iconografia del porno mainstream —d’origen nord-americà, sobre- tot— privilegia el pubis i la zona perianal adjacent totalment depilats, però el porno més alternatiu sí que adment —i fins i tot promou— tant els jardinets de gespa arranada com les frondositats d’aspecte selvàtic. En qualsevol cas, el fet mateix que hi hagi pàgines web dedicades de manera específica al hairy porn i que els lloc web de porno generalista confinin l’exhibició d’aixelles i de pubis poblats a qualque secció especialitzada confirmen l’abast important del feno- men. I, tanmateix, això no deixa de ser una anomalia, com ho és el fet que la pilositat s’hagi convertit en el leitmotiv d’una feminitat alternativa, d’una femi- nitat que proclama que el cos sense depilar és atractiu i que vol exhibir-se amb naturalitat sense haver de fer-ho per força en els circuits habituals de la indús- tria pornogràfica.21

Hanson (2011: 30), però, no es limita a assenyalar amb el dit de manera contundent la pornografia, sinó que ofereix una explicació bastant plausible de les diverses causes que han originat aquesta aversió postmoderna al pèl púbic:

Porn is the motivator, since there is no other handy atlas of pubic hairstyles, and with porn pussy growing steadily balder for the last 25 years, we now have an entire genera- tion of ordinary young Americans who consider pubic hair dirty, offensive, aberrant, and even frightening. Would-be cunnilinguists project a horror of swallowed hairs equaled only by the idiot I dated briefly at 17 who told me he’d never eat pussy because a pubic hair could go down his throat, enter his heart, and kill him. […] Today, most claim that hairless genitals are sexier, but the word all repeat is «clean», as if 30 years of

20 El va publicar Jonás el 22 de març de 2013.?21 Així s’expressen, per exemple, els creadors i gestors de la pàgina Hippie Goddess: «We, Dave and Emma created Hippiegoddess in November 2001 because we couldn’t find anything like this on the web. Most sites claiming to feature natural, unshaven women seemed more interest- ing in creating ‘hairy porn’ and seemed to have missed the whole point». <http://hippiegod dess.com/index.php?section=20> [consulta: abril de 2013].

83

HIV, chlamydia, hepatitis C, and herpes fear can be swept away with a sharp razor. Of course, the AIDS epidemic had to produce some fallout; you can’t view every new sex partner as a potential assassin without developing a teeny bit of neurosis. That bush could be hiding anything, right? Lice, warts, pustules, chancres, «Property of the Mon- gols M. C». —young America just feels safer with it all out in the open.

La citació és llarga però ho pagava reproduir-la in extenso perquè dibuixa molt bé el rerefons en què cal situar, per entendre’n totes les implicacions, les sis diapositives del fitxer en format de PowerPoint titulat «Aviso» que vaig rebre adjunt a un missatge de correu electrònic que en l’assumpte especificava «bru- tors per a la teva tesi».22

Fig. 5. «Aviso»

Si ens hi fixam bé, es tracta d’una variació actualitzada del rumor sobre l’artefacte antiviolació de què parla Otero, al qual m’he referit més amunt, i té una pretensió cautelar semblant: en aquest cas, la d’alertar els homes dels perills de la promiscuïtat en els temps en què la sida ja no és un estigma propi de grups de risc, sinó una afecció derivada d’uns comportaments de risc. Aquí, la vagina no té dents, però té pèl; i és per això mateix que basta afegir dos ulls a la fotografia que acompanya el text i el carrega de sentit per convertir-la en la imatge d’un monstre famolenc d’aspecte temible. La vagina dentada castra, el «chocho asesino» pelut mata.

22 Me’l va enviar C. F., de 37 anys, assessora lingüística (27/01/2003). 84

Hi ha, naturalment, altres variacions que il·lustren les percepcions que ho- mes i dones tenim de la vagina, però no en puc tractar aquí. Per concloure, doncs, vull fer meves aquestes paraules d’Otero (1996: 284-285): «the vagina is a symbol of power, with or without teeth» —amb pèl o sense pèl, tant si put com si no, hi afegesc— i «it is the recognition of this power, rather than its sublimation, that will eventually allow men and women to have better relati- onships with each other».

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

ABUNDANCIA, R. (2013): «Pubis: peluquería y estética», http://smoda.elpais.com/articulos/ pubis-peluqueria-y-estetica/3213 (21 de març de 2013) [consulta: abril de 2013].?BEN JELLOUN, T. (1995): L’infant de sorra, traducció de Joan Casas, Barcelona, Ed. 62. CAPDEVILA, C. (2013): «Qui està en contra del porno violent?», http://www.ara.cat/premium/ opinio/esta-contra-del-porno-violent_0_908909183.html (27 d’abril de 2013) [consulta: abril de 2013].

DELPECH, F. (1994): «La Vagin Denté: Variantes ibériques», dins Maryse VICH-CAMPOS i Carmen VAL JULIÁN (ed.), Des Monstres : actes du colloque de mai 1993 à Fontenay-aux-Roses, Fontenay-St. Cloud, École Normale Supérieure de Fontenay-St. Cloud, p. 11-31.?FERRATER, G. (1995): «Carta a J. V. Foix», dins Gabriel FERRATER, Cartes a l’Helena, Barcelo- na, Empúries, p. 119-120.

— (2010): «Poema inacabat», Les dones i els dies, Barcelona, Ed. 62.?GRFO (2002): «Benvingut/da al club de la sida» i altres rumors d’actualitat, Barcelona, Generali- tat de Catalunya.?GULZOW, M.; MITCHELL, C. (1980): «“Vagina Dentata” and “Incurable Venereal Disease” Legends from the Viet Nam War», Western Folklore, núm. 39:4 (octubre de 1980), p. 306-316. HANSON, D. (2011): «Here kitty, kitty», dins Dian HANSON (ed.), The Big Book of Pussy, Köln, Taschen, p. 19-40.?HARMANCI, R. (2008): «Horror comedy ‘Teeth’ based on ‘vagina dentata’ myth», http://www.sfgate.com/entertainment/article/Horror-comedy-Teeth-based-on-vagina-dentata- 3297845.php (20 de gener de 2008) [consulta: abril de 2013].?HERNANDO, A. (1996): Cunnus: Represión e insumisiones del sexo femenino, Barcelona, Monte- sinos.?HYENA, H. (2011): «Vagina Dentata and the annihilation of Rape», http://hplusmagazine.com /2011/03/09/vagina-dentata-and-the-annihilation-of-rape/ (9 de març de 2001) [consulta: abril de 2013].?JANER, G. (1980): Sexe i cultura: El cançoner, Mallorca, Moll.?JASON, H. (2000): Motif, Type and Genre, Helsinki, Suomalainen Tiedeakatemia.?Journal of Folklore Research, núm. 34:3 (setembre-desembre de 1997).?LEGMAN, G. (2006 [1968]): Rationale of the Dirty Joke: An Analysis of Sexual Humor, First Series, New York, Simon & Schuster.

85

— (1975): Rationale of the Dirty Joke: An Analysis of Sexual Humor, Second Series, New York, Bell Publishing Company.?MONZÓ, Q. (2010): «Nostalgia del felpudo», dins Quim MONZÓ, Esplendor y gloria de la internacional papanatas, Barcelona, Quaderns Crema, p. 11-12.

OTERO, S. (1996): «“Fearing our mothers”: An overview of the psychoanalytic theories con- cerning the vagina dentata motif F547.1.1», American Journal of Psychoanalysis, núm. 56:3 (setembre de 1996), p. 269-288.?RAITT, J. (1980): «The “Vagina Dentata” and the “Immaculatus Uterus Divini Fontis”», Jour- nal of the American Academy of Religion, núm. 48:3 (setembre de 1980), p. 415-431. SHERROW, V. (2006): Encyclopedia of Hair: A cultural History, Westport, Greenwood Press. THOMPSON, S. (1977 [1946]): The Folktale, Berkeley, University of California Press.

— (1993): Motif-Index of Folk-Literature, Bloomington, Indiana University Press / InteLex [CD-PC].?TOMÁS, J. (2008): «Alargue su pene de un modo natural», www.elmundo.es/elmundo/hemero teca/blogs/camaredonda/2008/22.html (29 de maig de 2008) [consulta: abril de 2013]

 

PLAGUETA DE NOTES

 

VOLTES I JÀSSERES

 

 

UN ARBRE GROC. Sé que quan el clamidaci del jardí s’ha vestit de groc la tardor ja és aquí. I aquest estrany arbre que vaig batejar amb aquest nom estimat, clamidaci, és un gener innominat que segurament va arribar d’orient fa anys i sobrevisqué en alguns jardins particulars mallorquins sense que els botànics que l’han intentat catalogar hagin arribat a cap conclusió definitiva. Aquesta aura de misteri sempre li ha nat bé perquè s’ha convertit en un dels arbres més significatius del jardí. I té aquesta estranya qualitat: canvia les seves fulles verdes en fulles grogues d’un dia per altre. Sempre he intentat caçar aquest moment de canvi i sempre he fracassat. Segur que el clamidaci es canvia a altres hores de la matinada quan somnii que som damunt una terrassa d’un palazzo de Venècia amb un sòl de mosaics que representen escenes dels Càntic dels Càntics i amb la Salut surant a l’enfront entre eles aigües del Gran Canal i Franco Battiato cantant les meravelloses cançons d’Apriti sesamo i tot ballam feliços per celebrar l’arribada de la tardor.

                                                                      &&&

CALIDOSCOPI PER A UN MITE. Núria Cadenes ha fet una novel·la atractiva i seductora amb el referent d’un dels homes més importants en la història contemporània: Joan March. El llibre El banquer (Edicions de 1984), són 134 escenes de dues a tres planes en què l’autora ens crea un mosaic sobre la vida d’un home que es va fer a si mateix i que passà de ser un mercader ric a un dels homes més poderosos del segle XX. M’entusiasma aquesta forma originalíssima de donar-nos les peces d’un patchwork que el lector ha de muntar per fer-nos present a traves d’en Tralla (malnom que substitueix al real d’en Verga) tota una època amb els seus clarobscures, les seves corrupcions, els seus avatars i les seves tragèdies. Miquel Lluc, el banquer de Franco, el que va pagar molt de material de guerra del 36 per als terroristes sublevats, aquest tauró dels negocis a escala mundial, globalitzadora, podríem dir ara, apareix en tota la seva polièdrica personalitat que li permetia passar d’una ideologia a una altra, d’un negoci amb cadascun dels bandos de la II Guerra Mundial, d’un assassinat per motius mafiosos i es converteix en una clara i llampant expressió del poder acumulat per un ésser ambiciós que va saber sortir-se’n amb sort i èxit de mil i una batalles. Encara que podem saber amb facilitat que rere el nom de Virginia Benimeli s’hi amaga dona Leonor Servera, la dona d’en March, que Tomeu Ribó és el nom de ficció del soci de tota la vida d’en Verga, Rafel Garau, etc., no recoman la lectura com un roman à clef de les seves planes. Val més deixar-se dur per les lluentors i les foscors d’aquest mirall trencat i copsar el treball de llenguatges de la Cadenes que ens dóna una meditació essencial sobre un magnat nostre la influència del qual arriba fins ara mateix.