Plagueta de Bord

PER PASSAR EL TEMPS SENSE MATAR-LO. Aquests dies (i nits) de les primeres calors de l’estiu he cercat tot un conjunt de llibres fresquets, desembafadors, d’aquells que hi pots entrar i sortir amb la facilitat de fer-ho a peu pla. El primer que m’ha acompanyat, i m’acompanya perquè també resulta molt rellegible, és Bloomsburiana, jocs de sobretaula (Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona), de John Cromartie.

Consider Stefan Zweig un dels escriptors que més m’ha impressionat per l’elegància del seu estil, la delicadesa i la profunditat en la descripció dels sentiments i la seva extraordinària capacitat narrativa. Això ho vaig descobrir amb els assatjos i les biografies, els contes i les novel·les de la biblioteca de la meva mare quan tenia quinze anys. I record que quan va caure en les meves mans una edició sudamericana d’aquesta obra, Carta de una desconocida (Acantilado), era un horabaixa d’estiu a la casa de la meva padrina del Terreno. L’hora de la sesta. Tota la família havia anat a descansar a les cambres. Feia molta de calor. I jo, d’amagatotis, vaig anar al lligador on hi havia unes prestatgeries amb molts de llibres i vaig agafar la novel·la primeta d’Zweig, vaig amagar-me a una escala interior que duia al terrat i on feia una fresqueta extraordinària. Allà, assegut a un escaló, vaig viure l’aventura d’aquest home que llegeix una carta d’una dona que li diu coses així: “Si sostienes esta carta en tus manos, sabrás que una muerta te está explicando aquí su vida, una vida que fue siempre la tuya des de la primera hasta la última hora. No te inquietes por mis palabras; una muerta ya no quiere nada, no quiere ni amor, ni compasión ni consuelo. Sólo quiero una cosa de ti, que creas todo lo que te confiesa mi dolor, un dolor que solo busca amparo en ti. Lo único que te pido es eso, que creas todo lo que te cuento: uno no miente en la hora de la muerte de su único hijo.” Les paraules em trasbalsaven, la veu d’aquella dona m’arribava a fondals i abismes interiors i aixecava sensacions que no havia conegut mai. Aquesta és la força de la literatura bona. Tenia i tenc tot el llibre ple de frases subratllades. Aquestes frases que s’han clavat en la fusta del meu cos i han fet forat. Sé que em vaig llegir la Carta de una desconocida d’una estirada. I quan vaig acabar tenia el cor estret i la bella sensació d’haver descobert una nova terra i un nou cel. I la relectura tants d’anys després ha aconseguit ferir-me, enlairar-me i emocionar-me de bell nou.