Louise de Vilmorin em va dir una vegada: “Hi ha sempre algú en alguna cosa. I és per això que jo trobaria natural que es portàs dol d’un rellotge, d’un gerro o d’una fotografia.”
A l’àlbum de fotos hi ha una família, aquesta manera d’estar plegats encara que estiguin separats. No sé per on he de començar. El padrí patern de Damià Anguera Binger (D. A.) fou el primer banquer Rocadenboira. Nomia Felip i era d’una elegància perfecta: els cabells pentinats amb clenxa enmig, la barba molt cuidada, els ulls clars, la jaqueta amb coll de vellut negre i aquell llacet que li donava l’aire d’un intel·lectual barceloní del nou-cents. La foto va signada per J. Moras. Palma.1895. En aquell temps no hi havia bancs. Ell vivia a la casa del carrer de la Glòria, que li havia deixat el seu oncle i padrí de fonts, Eduard. Era una casa amb una entrada monumental de marbre rosa i columnes jòniques, on rebia els nombrosos clients que li manllevaven els doblers. Tenia fama de ser molt just. D. A. no va conèixer la seva padrina, que va morir de part quan va infantar la tercera filla, la tia Bosca, que era una dona avançada, rebel i moderna, que el va impulsar des de jovenet a viatjar per tot el món i l’acompanyà a Grècia, Terra Santa i el nord d’Àfrica. La padrina materna Dàlia i el seu home Lluís surten en una foto feta a la plaça de la Madeleine de París durant el viatge de noces. El padrí Lluís era capità de marina. En un altre clixé el veig vestit amb galons damunt el pont d’un vapor del qual no puc desxifrar el nom. La mar es va amotinar entre Puerto Rico i Haití i se l’en va dur cap al fons de les seves solituds. Aquesta història, que li degué contar de ben petit Petra, la seva mare, impregnà algunes de les pàgines més aventureres de la primera novel·la que publicà, L’ocell dolç, que va ser rebuda amb absolut silenci per la crítica dels anys quaranta i no va tenir gens d’èxit de públic.
A cada escriptor li correspon una epifania indefinidament modulada, descrita, represa com un tema simfònic. Per a D. A. no ens allunyam mai de les vibracions trunyellades del mal i de la innocència. I d’aquestes criatures que es deixen sorprendre per l’alba. En el mateix instant en què comença a créixer la llum d’oriental safir per damunt els gratacels d’aquestes ciutats europees que fan pudor de neó, benzina i quitrà fresc, entre aquella indecisió dels desigs i la llibertat que dóna aquesta indecisió, navega un grup de personatges acabats, ballarins sense música, jugadors arruïnats, drogats sense res per al nas o la vena… Tots molt cansats. I aquest cansament els fa sentir una disponibilitat, un oblit de si mateixos que no troben en els universos diürns. D. A. ens diu que en aquest temps suspès es respira un aire poc memorable per si mateix, un aire de no-res, que molt de temps després descobriran que omplia la vida i la justificava. Un nin assaja les primeres passes dins un jardí ple d’herbei davall la mirada protectora de sa mare sota uns arbres que podrien ser acàcies. En una altra foto, signada per F. Rul·lan, la mare sosté la criatura perquè no caigui, Petra té els ulls molt clars i ardents i la cabellera llisa i bruna. D. A. devia ser el nin aviciat al qual totes les fotografies agafaven com a protagonista i que la càmera prenia com objecte de desig. Una curiosa imatge el mostra retratat dins un mirall amb les seves dues germanes, que es perden darrere ell en la lluentor de l’argent viu. Una enumeració de dones i homes, gents de la mateixa sang, que consenten aturar-se, sortir de si mateixos un moment per mirar-nos, veuren’s de lluny. Se sent la lassitud d’aquells minuts que han dedicat al fotògraf entre les anades i vengudes, aquell tedi que ha dissolt els seus pensaments. Es veuen tan preocupats, tan poc presents en esperit damunt el clixé al qual han dit que sí per educació. Dones, mares, ties, filles, esposes allargades i assegudes, parlant i llegint, damunt chaises longues dels jardins d’aquell casal blanc ple de cortines que voleien davant el mar en aquells estius que no acabaven mai i que D. A. va descriure a la perfecció a Tendres retorns. La protagonista del llibre, Júlia, té tots els trets de la tia Bosca amb la cabellera rossa resplendent, vestida amb un dels primers maillots de bany acabat d’arribar de Bordeus en una cala del Mal Pas on passaven tota la canícula. La tia Bosca també apareix amb uns grans calçons blancs i una brusa estampada de flors molt anys vint acaronant un teckel, o amb un vestit de muaré negre i un llarguíssim collar de perles en una posa magistral de clarobscurs dibuixats pel fotògraf. És dins el parc de la mateixa casa on el pare, amb un vestit blanc de lli, dóna la mà a D. A. davall una gran xicarandana florida. L’al·lot va endiumenjat i crec que es poden sentir les veus i els ecos d’un matí quan parteixen cap a l’esglesiola de damunt les penyes, on tots els membres de la família, menys la padrina vella, assistien a missa. També hi ha les fotos d’estudi del pare amb la mare, ella amb uns rínxols tremolosos, ell amb el bigoti lluent amb el fons d’un decorat de cartó pedra amb el castell de Bellver. No havia discernit a primera vista un clixé en què D. A. adolescent està just devora una al·lota que té els ulls baixos. Ella és Llucia, la filla petita del jardiner. En un altre la mare, tota vestida negre, endolada del pare, que morí en un accident de cotxe, els observa des d’un cantó del jardí en què l’herba és molt seca. Serà aquesta sequera la que desencadenarà l’incendi en el qual varen morir la padrina materna i dues de les germanes petites de Llucia, que apareixeran com a personatges a La casa del mar, l’obra triomfant que fins llavors havia estat molt minoritària? En una de les fotografies d’adult, casat ja amb Llucia, i on apareix amb aire somniador, fumant un cigarret, hi ha una inscripció a mà: La literatura ha esdevingut un estat difícil, estret, mortal. No són els seus ornaments el que defensa, sinó la seva pell. En una altra imatge, quan crec que ja s’havia divorciat de Llucia i començava el declivi cap a una vellesa solitària, es troba a una cruïlla de camins amb uns penya-segats al fons: duu un vells vaquers i una camisa molt arrugada. D. A., a la novel·la La claror dels camins de nord, ja practica una escriptura totalment imaginària en què conta les passejades d’un vell profeta per una Mallorca devastada per invasions i depredadors. És la lletra d’un avançat que dibuixa els esdeveniments del futur amb una exactesa que fa feredat perquè la fi del segle XX i totes les malures que infestaran l’illa, des de la destrucció de la natura a la corrupció política, apareixen escenificades en un grup de protagonistes dels cinquanta que encarnen els dimonis de l’usura. D. A. creia en la potència al·lucinatòria de la novel·la, i en un dels darrers assaigs, abans de partir sense deixar rastre, recordava un fragment del Quixot en què l’amo de l’hostal demana a don Quixot si duu doblers damunt, i don Quixot li contesta que no duu ni un sou perquè ell no havia mai llegit en les històries dels cavallers que cap hagués portat mai doblers. L’amo de l’hostal li contestà que s’equivocava: que si això no estava escrit a les històries era perquè als seus autors els havia semblat que no calia escriure una cosa tan clara i tan necessària com que s’havia de dur doblers i anar vestit. Quan D. A. va desaparèixer estava en la ruïna.
