Plagueta de Bord

UN RECORD PERSONAL. Horabaixa de tardor de 1979 a la ciutat d’Eivissa. Estic amarat d’aquest Vila que estim des de petitet quan me la mostrava la meva tia materna, Nita Amengual, que feia de mestre d’escola a Sant Antoni i amb qui passava temporadetes de vacacions.

                                   &&&

UNA VIDA PER A LA LITERATURA I LA CULTURA. Després li vaig demanar moltes de coses de la seva vida: “Vaig néixer a la ciutat d’Eivissa el 10 de gener de 1913. L’any pren una singular importància. 1913: això significa que els meus seixanta-sis anys han transcorregut en ple segle XX i en gran part de la seva durada, un seguit de terribles convulsions humanes i de veloços canvis, a un ritme més i més ràpid. Si veiem la transformació des de la meva terra, la trobarem també en el pas d’una Eivissa antiga i lenta, com en els meus anys d’infantesa i de primera joventut, a un creixent panorama turístic. La condició d’illenc, d’home de la Mediterrània, és possible que hagi influït en la meva persona.” Parlava pausadament i profundament i jo bevia els seus mots amb fruïció. M’interessava molt saber els seus inicis: “Vaig començar a escriure versos a tretze o catorze anys. No recordo per què. Tampoc no ho devia saber. Llegia molt, m’interessava la poesia dels altres. Partia d’aquí i d’una estranya inquietud. La poesia no és una invenció personal, però suposo que si hagués ignorat tota tradició poètica, hauria sentit que em faltava alguna cosa indefinible, la finalitat en certs favors de la paraula. Fins un pagès illetrat de l’illa podia créixer dins la seva tradició i, no havent sentit parlar de poesia i desconeixent el mot mateix, s’agitava amb la interior necessitat. Jo també sentia com naixien unes exigències, juntament amb l’amor i l’agraïment a la paraula catalana. Durant molt de temps vaig pensar que només escriuria poesia. Més endavant va venir la prosa. No he estat mai un professional de les lletres, i en aquest sentit vaig triar unes activitats que no tenien res a veure amb la literatura.” Record que li vaig agrair la seva feina de defensa de la llengua i la cultura catalanes, per la qual el 1989 li donarien el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aquell sopar em demostrà que l’homenot Villangómez era, a més d’un gran senyor de la literatura, una fita cívica del nostre País Català.

                     &&&

POETA, PROSISTA I TRADUCTOR. En la poesia de Villangómez m’entusiasma la musicalitat del vers, que té cura exacta dels detalls, fuig de la grandieloqüència de la rima i converteix el paisatge en una experiència carnal amb una Eivissa —unes muntanyes, un cel, uns camps amb feixes i, sempre, una mar dominant— feta dona molts de cops. La seva poètica es fonamenta en l’exercici de racionalitzar les experiències emocionals, la tria dels mots amb l’ordre i el pes precís dins el vers, una adjectivació brillant, una meditació contínua del fet d’escriure i, finalment, un despullament de les paraules i una densificació del sentit sobre l’home i la poesia per atènyer una reflexió metaliterària i metafísica  i caçar al vol l’essencialitat lírica de l’ésser poètic. Un noble panteisme, la desaparició del temps, la poesia, el món subjectiu, aquests són el temes majors que canta amb una sensibilitat nova, moderna. I el mateix fa amb una prosa —L’any en estampes, Llibre d’Eivissa, Els llocs viscuts—, que ens mostra les coloracions i els ritmes del temps en la seva vida, en la seva mirada atenta, en els canvis de la llum i dels humans, en uns quadres verbals plens de matisos que intensifiquen la pintura del món més enllà d’un treball descriptiu. I la seva feina inacabable i extraordinària de traducció: des dels sonets de Shakespeare a poetes com Keats, Baudelaire, Yeats, Saint-John Perse, Dylan Thomas, viatgen al català amb uns llenguatges tan literals com refulgents.  

VOLER L’IMPOSSIBLE ENS CAL, /  I  NO QUE MORI EL DESIG. Que aquest dístic tret de la “Cançó de la vesprada” sigui com un espot publicitari d’aquest “Any Villangómez”, en què el poeta ens diu que no vol renunciar al desig encara que aquest sigui inabastable. Esper que les institucions dels País Català, començant per la nostra UIB, de la qual és doctor honoris causa, faran el cas que toca a aquest escriptor singular, català i europeu d’abast mundial fidel a la poesia, al país i a la llengua catalana.