Plagueta de Bord

CARRER DE PAS. UNA LECTURA ESFEREÏDA

 “El món exterior existeix com un actor en un escenari: hi és però és una altra cosa.”

Fernando Pessoa, Llibre del desassossec, Quaderns Crema, trad. Gabriel Sampol.

L’escriptura. Els estrats i substrats de l’escriptura. Les vetes del marbre, de la fusta de l’escriptor. D’aquell que crea allò que és al carrer i ens neguem a veure-ho. Que ordena el territori de la ciutat que tenim dins del cervell i darrere de la mirada. No de tota la ciutat. D’un tros. D’uns trossos. D’unes places i carrers. Dels individus que la transiten. D’alguns individus. Aquell escriptor que ens fa un report de tot això. Que ho esbomba. Que ens obri les finestres de bat  a bat. Ací teniu! Que emmarca per a nosaltres el relat d’unes vides miserables. De cap a peus. Unes vides que no paga la pena viure-les, ni gens ni mica, res. Escriptures sobre l’home sense atributs. Del salvatge. Del sense norma ni llei. De l’amoral. Tal vegada del mateix que tots portem ben endins i que ara fa una becaina a l’ombra negra de la consciència, o ves a saber on. 

L’ofici d’escriure, de capbussar-se fins als límits de l’angoixa, del fàstic, del no poder més, del ja n’hi prou! El treball de trobar la paraula adequada que et faça caure dins del pou, dins del tinter on beu la seua ploma. La de l’escriptor i els seus fantasmes, i qui sap si també els nostres. Caure dins del magma llefiscós. Aconseguir que et neguitege. Que et done ganes d’abandonar la lectura. Un gran desfici. El relat. El memoràndum. La informació que ell ens serveix en safata i que nosaltres no gosem fotre-li una manotada. Llançar pels aires la plàtera. Girar cua i deixar-lo amb la paraula en la boca, amb els seus fulls plens de mots que ens pertorben, que ens fan accelerar el ritme del cor. ¿Per què no el deixem allí, palplantat, amb eixa cara de no haver trencat mai ni mig plat en la seua vida? ¿Per què no ho fem? ¿Què és allò que ens sedueix, que ens atrapa com a mosques goludes? ¿Quina mena de siulet ens confon el senderi? L’ofici d’escriure, d’agafar-te de la mà i menar-te per senderes que potser mai no hauries trepitjat. Trobar l’ordre just de les paraules que s’arrapen als sentiments. Ai, els sentiments! Paraules que t’unglegen els sentiments. L’ofici d’escriure. Que et deixen l’ànima a sol i a serena. Incautes de nosaltres.

El dolor. El crit del dolor. El mapa del dolor. Físic. Moral. Un dolor civil, diria. El neguit dels rics. ¡Oh, les grans famílies! Nissagues de dos quinzets. El neguit dels pobres. El tedi. La mà que se li’n va a l’escriptor. La mà i el magí. Un nuc a la gola. Esborronar-nos. Construir o reconstruir o destruir. Imaginar. Fer créixer el que l’ull insinua, el que la imaginació dóna de menjar, alimenta, ompli de pinso. Una cort plena de menjadores, abeuradores i jaços. El terra i els cartons. Sempre el cartons. Embalums ajaguts damunt de cartons. Indigents. Sota els ponts. A recer d’un hibisc. El fred i la humitat de la condició humana. ¿Quina condició humana? ¿Quins atributs? ¿Som roïns perquè deixem de ser humans o és la nostra història humana que ens fa roïns? ¿La roïnesa no anava inclosa en el farcell humà? Històries reals dins de cervells ficticis. Històries fictícies dins de cervells reals. ¿Reals? Tot és real, fins i tot la ficció. L’afany de poder. La golafreria dels qui mai no en tenen prou. ¿De què, no en tenen prou? De tot.

La memòria. La tasca titànica d’omplir una memòria badívola. Una vida d’altri, la seua. O no. Vestir-la amb robes que potser mai no han estat ni seran seues. Farcir-la amb una biografia fictícia i abjecta o real i abjecta. ¿Per què ha decidit bastir aquesta nova vida miserable? ¿O no era nova? ¿No havia estat possible una altra millor? El fantasma que vagareja pels carrers de pas del cervell. L’autor. El personatge. La crida de la natura. L’escriptura de l’home sense atributs. De l’home a la intempèrie. Una amnèsia. ¿Indigents? ¿Qui? ¿Qui són indigents? ¿Nosaltres? Unes vides sòrdides, les seues. La maldat. L’existència de la maldat física, que es pot veure i tocar. No el concepte metafísic de “maldat”. Eixa maldat que t’esgarrifa només en conceptualitzar-la i encara més en contemplar-la. La memòria que fuig. L’enorme buit. El dolor en les temples. El buit. I és ara que ens assalta el dubte. Indigent desmemoriat. ¿I això ens podria passar a nosaltres? Captaire desassenyat i sense nom. I ara jo, que no tinc cap nom, em batege amb el nom que em dóna la gana i, vampir de pacotilla, xuple una vida, aquesta, la que sempre havia desitjat tenir… ¿Serà cert que aquesta nova vida és la que el captaire desmemoriat amb la camisa blanca, que hauria jurat que era de seda, hauria desitjat tenir? ¿I nosaltres podríem arribar a ser tan malànima com ell? Amnèsia miserable.

No prengau mal, però, quan us capbusseu en la lectura d’aquesta crònica que ens ofereix Octavi Monsonís. Penseu que, al cap i a la fi, l’assassí és sempre l’autor… ¿O n’és el lector?

Joan Navarro                                                                                 València, gener de 2013