Plagueta de Bord

Un escriptor és d’alguna manera com Llàtzer: sent la mort que duu cada dia i amb l’eina de les paraules crea resurreccions petites i potents.

Quan fa quinze dies va morir na Catalina Pujol, vaig estar ben segura que no em quedava ningú. Era molt més vella que jo, crec que ens dúiem uns sis anys, encara que ella deia que només en tenia noranta-un. No em vaig veure amb cor d’anar al funeral. Estic segura que a ella tampoc no li hauria fet gens de gràcia que li muntassin tot aquell caliportal de missa, sermó i un gastòrum de flors. Tant ella com jo érem anarquistes rabioses. Abans de la guerra, el seu home era picapedrer i el meu, mecànic.

M’havia preparat un pancuitet. Quan me l’he acabat, em trobava forta i tranquil·la com una reina. No sé per quines cinc-centes, he decidit anar a guaitar defora. Aquell homenet estava assegut amb el cap entre els genolls i semblava que dormia. He pensat que potser estava enfonsat i havia volgut entrar a ca meva per trobar un refugi. L’he despert a les bones i li he dit que no podia passar tota la nit allà perquè agafaria una fretada. S’ha deixat fer com un nin petit. L’he assegut al menjador i li he encalentit un poc del pancuit que havia quedat. Se l’ha menjat sense dir ni un mot. He tret la botella de vi negre i n’hi he servit una bona tassonada. Se l’ha clavada d’un cop i se n’ha servit una altra. No dius res? Devia tenir una quarantena d’anys, però estava tan arrugat com un vell. Els ulls, molt enfonyats, li brillaven com dos diamantons. No m’ha contestat a cap de les preguntes que li feia. Però es veia que m’entenia bé. Jo, des de la mort de na Catalina, no havia dit tres mots seguits a ningú. I després de servir-me una copa d’anís, m’he posat a xerrar. Feia molta d’estona que no havia evocat aquells temps primers amb el meu home, n’Hèlios, nom amb el qual s’havia batejat ell mateix en comptes de Bartomeu. Era un naturista convençut, i des que vaig anar a viure amb ell a un piset de Santa Catalina, fèiem gimnàstica a la sortida del sol completament nus. Allò era una meravella. També li agradava molt la natura, i havíem corregut tot Mallorca a peu. Passàvem temporadetes a l’estiu a cales verges com cala Mandia, on vivíem dins unes coves naturals. Érem vegetarians i torràvem verdures damunt els calius. Nedàvem tot el sant dia i al vespre boixàvem com puputs damunt un matalàs de cli. N’Hèlios em va batejar a mi amb el nom de República i jo estava tota alabada quan em cridaven. També vàrem aprendre l’esperanto, que era la llengua internacional amb la qual ens podríem entendre amb tots els pobles del món. Pertanyíem a un grup que es deia Paco kaj Amo, Pau i Amor, i fèiem encontres amb anarquistes de Barcelona que nomien  Suno kaj Vivo, Sol i Vida. Lluitàvem contra les pautes de comportament burgeses. Volíem viure amb coherència amb la Natura i fer la revolució social per arribar a un comunisme llibertari naturista. Imagina’t quin desastre quan varen guanyar la guerra en Franco i els feixistes. Aquests records avui no els vol escoltar ningú, perquè pertanyen a una època que no han viscut. Amb tota aquesta xerrameca hem buidat la botella de vi negre i la d’anís. Quan ha sortit el sol, l’homenet s’ha aixecat, ha agafat la bossa i ha partit fent esses de la gatereta que duia. Jo també duia una bona moixa. Però puc assegurar que aquesta perbocada del meu passat m’ha donat vida. Ara que no tenc na Catalina, no sé qui em pot entendre. Diran que parl tota sola i em tancaran.

Post scriptum que no hi té res a veure: Estimats Lectors, estau convidats a la presentació del meu darrer llibre, Els missatgers no arriben mai, que farà l’amiga, actriu i directora de teatre Rosa Novell dimarts que ve, dia 12 de març a les 19 al Club Diario de Mallorca. Els amants del Barça no passeu pena, perquè a les vuit tots partirem a veure el partit. Salut!