LLIBRES, LLIBRES, LLIBRES

31 de gener de 2013

Sense categoria

0 comentaris

UN POETA D’ARA: UN CLÀSSIC. Vaig descobrir Iannis Ritsos en les traduccions franceses que comprava a París els anys setanta i que duia d’amagat. Ritsos era també un autor prohibit per la dictadura franquista perquè l’any 1934 s’havia fet comunista per estar al costat dels pobres, dels obrers, dels desvalguts, dels desfavorits de la terra. El temps de la Segona Guerra Mundial va lluitar contra els nazis. Durant la guerra civil grega de 1948 a 1952 va ser internat en camps de concentració i de 1967 a 1970 va ser exiliat a les illes de Giaros i Leros per la Junta Militar. Però no vull donar el seu currículum de compromís polític sinó que a través d’aquest vull subratllar el seu compromís amb la llengua i la cultura gregues, amb la literatura. La seva obra té tota la força d’aquells escriptors que donen veu a uns personatges, homes i dones, i especialment dones, amb tots els girs, els accents, les metàfores i la vera energia d’unes històries que arriben a l’espectador per la seva forçada poètica, per la seva capacitat visionària i per la seva sensibilitat exquisida.

Joan Casas és un extraordinari traductor de Ritsos al català (Ismena, Crisòtemis, Helena, Fedra i El retorn d’Ifigènia, publicats a L’Albí) i ara acaba de traduir La sonata del clar de lluna (Adesiara Editorial), que és un altre monòleg poètic d’una bellesa colpidora que duu una llarga, informativa i entretinguda introducció seva. A “Porta d’entrada a can Ritsos”, Joan Casas ens dóna tot de coneixements ritsians i, sobretot, ens fa veure que l’esquerranor de Ritsos no es tradueix en una obra pamfletària com ha passat en molts poetes polititzats, sinó que al contrari, el poeta dóna la seva veu a aquells que la necessiten. He après que això li ve tant de la influència de Rimbaud com de la cançó popular grega on el cantant adopta la veu del protagonista dels fets. La sonata del clar de lluna es basa en un fet real: l’any 1956 el poeta Dimitris Doukaris va anar a la casa de la poetessa Melissanthi per donar-li el condol per la mort del seu marit. En el moment de separar-se la dona va dir que l’acompanyaria fins al cap del carrer, i un trosset més, i un altre, fins a arribar a la casa d’ell. Després ella se’n va tornar cap a ca seva. En arribar al capdamunt d’un turó la seva silueta vestida de dol es va retallar contra la lluna plena. A partir d’aquesta senzilla anècdota Ritsos desenvolupa un monòleg en què la veu d’una dona parla de l’existència, del vol, de l’amor, de la casa, d’una butaca, d’una barca, d’un mocador i d’aquest blanquíssim vapor de la lluna que és com una gran processó de cignes de plata. Inflexible, sola i casta fins i tot en el llit del matrimoni, la dona parla dels joves guapos que va sacrificar a Déu i dels versos gloriosos que li escrivia, de la casa que no vol morir i d’un domador i un ós feixuc i vell. Encara li queda humor per jugar amb les paraules. I de bell nou la casa l’ofega i la cuina sembla que està al fons del mar i del vertigen i el mal de cap que té després de sopar. Una veu de dona viva i inquietant, que com si no res ens deixa nus davant la nostra solitud, ens mostra els racons plens de pols de la nostra vida i la necessitat de no aturar-nos mai de fer, de mirar, de viure. I tot això en una edició bilingüe grec-català i en un català esplèndid en què es veu i es viu l’amor de Joan Casas per la poesia fonda de Ritsos que es desplega i ens arriba epifànica, nova de trinca, amb la dolçor feta d’indulgència i de fraternitat. La sonata del clar de lluna: una obra sensacional. Bravo!

FRANCESC SERÉS: UN JOVE PLE DE MADURESA. La revista Time Out Barcelona li va encomanar uns contes que sortirien cada setmana i no podien tenir més de cinc mil espais, nou-centes cinquanta paraules o sia dues planes i mitja com a màxim. En va fer trenta-set, que formen aquest llibre, Mossegar la poma (Quaderns Crema) i que constitueixen una altra mostra de la capacitat creativa d’un autor que no s’atura d’assatjar noves formes d’escriptura. Puc dir als lectors que varen llegir La força de la gravetat (Quaderns Crema), en què a través de petites històries ens donava una visió de la Catalunya contemporània, que aquest llibre és tota una altra cosa. Aquí els protagonistes de cada conte són parelles, i com que el comportament de cada parella és prou singular, Serés en ofereix un mosaic de situacions i d’enjòlits, d’accions i desenllaços que ens donen un bon panorama sobre aquestes relacions ara i aquí. Hi ha un retrat ben punyent, divertit, irònic i fins i tot costumista sarcàstic d’encarar l’amor i moltes de vegades el desamor. L’escriptor fa servir temes tan clàssics com l’avorriment d’Adam i Eva en el paradís, d’on ve el títol del llibre, com realitats quotidianes com la d’uns oncles que s’han de fer càrrec d’uns nebots orfes. Una visió complexa, desencisada, dura i tacada d’escepticisme sobrevola totes les contarelles amb una llengua catalana ferma, fèrtil i ben viva i vivificadora.

&&&

UN EXCEL·LENT PONÇ PUIGDEVALL. L’any 1998 va publicar el recull de contes Era un secret (Quaderns Crema), que va representar la irrupció a les lletres catalanes d’un nou escriptor savi, sensible, detallista, commovedor, que bevia en fonts tan diverses com Onetti, Faulkner, Lowry o la Beat Generation per indicar alguns referents. Si hi ha algun lector que no ha llegit aquest llibre, el pot recuperar perquè val l’alegria. Ara acaba de treure L’atzar favorable (Tusquets), un recull de set contes en què demostra la seva extraordinària força d’estilista de la llengua catalana. A través d’un personatges plens de problemes quotidians que ells mateixos s’han creat moltes de vegades, ix aquest idioma ponçpuigdevallià fet de frases sinuoses i exactes, ritmes que reflecteixen les obsessions i les curolles dels personatges, tot mesclat amb un humor fi que et dóna el punt d’enfocament exacte d‘una llengua que va llatina mentre et fa avançar pels meandres d’una accions interiors que ens diuen molt de nosaltres mateixos. Una obra magnífica i rellegible.

&&&

UN PARELL DE LLIBRES BONS. D’entre les novetats que estic llegint i m’agraden molt en destacaré una quantes. I) El talent (Labreu), de Jordi Nopca. Una novel·la amb un ritme trepidant que ens conta la història de dos editors que roben un prototip capaç de detectar el preuat i fugisser talent narratiu. A partir d’aquí vivim dins un text d’aventures literàries que ens arrossega per pàgines d’una alegria, una imaginació i una sensorialitat extraordinàries. II) Marina Espasa ha publicat La dona que es va perdre (Empúries), en què a partir d’una arquitecta que s’enamora d’un topògraf que forma part dels Talps, uns éssers que volen dominar la Terra, en dóna una faula riquíssima que ens fa volar per camins allunyats de l’evasió i dins els territoris d’un poètica que beu dels grans mestres, Trabal, Perucho, el Grup de Sabadell, Calders, i ens fa lletratremolar els límits de la realitat. Una novel·la ben anticonvencional per a lectors fins i divertits. III) Quan érem feliços (Destino), de Rafel Nadal són unes memòries, bellíssimes, d’un home que pertany a una família nombrosa i patrícia de Girona i ens conta amb primfilada exactesa i amb una cal·ligrafia excel·lent la infantesa i joventut i unes històries tan certes com novel·lesques: la Girona durant el franquisme, els comflictes entre pares i fills, la fam de rebel·lia, la vocació, etc. Un llibre fet a mà i amb sensibilitat.

Deixa un comentari Cancel·la les respostes

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!