Plagueta de Bord

Volia cantar la desesperant fugacitat de l’esplendor. Maleïa, flastomava, es rebel·lava ferit de mort per què les al·lotes i els al·lots es tornaven vells i estúpids, perquè tot es mustiava, fins i tot la força incomprensible que des de sempre omple la humanitat d’éssers vius.

Palma, 17 d’octubre. Els meus ossos són troncs calcinats. És una bona frase per començar aquest quadern on vull escriure la meva devastació? Aquesta devastació que em bloqueja l’esperit, em paralitza el cos i em dóna una gangrena que es fica per tots els porus i em deixa plena de ferideues que són com el cap d’una agulla per on perd tota l’energia.

Palma, 25 d’octubre. Em costa posar-me a escriure. Sí, tenc por d’ell, d’en Marc, una porada. També tenc por dels altres, el temor perpetu de ser atacada em fa vigilar tot el temps, vetlar, observar de cua d’ull. Llevat d’algunes amistats íntimes he agafat por a la gent. La gent m’esgota. Tenia por la primera vegada que em va venir a veure, em demanà n’Anna. No! Em veia com el fantasma de l’Òpera, tota desfigurada sota una màscara d’or. I venia  a la consulta perquè m’ajudàs a reparar aquesta màscara que em fer i m’irrita. M’he replegat al fons de mi mateixa. D’això n’estic ben segura. Hi ha moltes de nits que em despert sense saber on som. Acab de viure en aquella casa de Salern on vaig passar la meva infantesa que he retrobat dins el somni i que em duu tota l’emoció dels començaments: un niu segur en què vaig ser feliç. He caminat per aquells dos aiguavessos de l’entrada, he entrat a la cuina on la mare i la padrina preparen el sopar i el padrí fuma un cigarret davant l’escalfapanxes, m’he assegut al menjador on ens esperen unes sopes de verdura fumejants amb un ou estrellat damunt i he pujat a la sala on tenc a un costat la meva cambra amb una imatge de la Dolorosa amb set punyals clavats al cor. Aquesta casa és un poc secreta i la duc com un nucli invisible que al mateix temps em dóna la força més gran i la més gran feblesa.

Palma, 4 de novembre. La meva vida és del color de la tardor i perfumada de llunyanies. Som una poma. M’ho deia amb paraules més ben triades l’amiga Amàlia: vivies dins una orgia de candor! No et temies d’aquells viatges de feina tan seguits d’en Marc, d’aquelles arribades a la mala hora perquè feia hores extraordinàries al banc. En aquests temps que corren no hi ha ningú que faci hores extraordinàries. I segurament tampoc no ensumaves aquell perfum dolcet que es mesclava amb la seva olor i no sabies veure les restes de pintallavis a les camises blanques. T’ho repetesc. Una orgia de candor! I el candor i la ingenuïtat a partir dels trenta anys ja cauen dins el ridícul! Li he donat les gràcies per aquelles paraules. Sí, em sentia com si emergís d’un ridícul molt gran. Ho repetesc: som una poma!

Palma 12 de novembre. La mirada perduda, la galta esquerra recolzada sobre la mà esquerra, ella es presenta en l’actitud característica dels malencònics víctimes d’una crisis aguda d’acèdia.  Mir aquest gravat d’Albrecht Dürer, Melencolia (1514), i em sent totalment identificada amb aquest personatge. D’ençà que en Marc em deixà em menja la fotgeria, la peresa, l’astènia, el tedi, les ganes de no fer res. Escric amb la bilis negra de la malenconia. Quan li vaig dir això a n’Anna em va mirar amb un somriure. És una frase molt bella però molt inexacta. La vaig contradir amb vehemència. La bilis negra és la tinta que faig servir per confegir aquests fragments del meu dietari. Pot estar segura. Si no hi hagués aquest malestar que em suggereix coses podria acabar muda, tancada, autista. Però aquest humor fosc que l’estat malencònic em provoca em fa escriguera per sobre totes les coses. Crec que és el meu únic desig. Més necessari que el de menjar, de beure o de fer les feines. Aquest matí en què puc escriure fins a quin punt estic cansada de mi mateixa experiment un plaer viu de fer-ho que em deman si el lloc d’aquesta contradicció que m’estreny, que em pressiona i em reconforta al mateix temps, no és l’escriptura. Sí, doctora Anna, estic convençuda que escric amb la tinta de la bilis negra.

Palma 15 de novembre. He pensat molt amb la frases de na Yolanda, la rumana que em neteja el pis quan l’altre matí parlàvem del que significava tenir quaranta anys. Es passar del acoso al ocaso. Vaig quedar morta de la veritat que transparentava aquella dona d’una cinquantena d’anys molt ben portats. Todo se juega en el deseo. A esta edad empezamos a convertir-nos en una mercancia con la fecha de caducitat en la frente. Estava trasbalsada. Vaig fer moltes de voltes a aquella teoria i no em va semblar ni enfollida ni fora de la realitat. No havia volgut saber qui era la dona que en Marc havia triat per substituir-me però la vaig imaginar com una Lolita un poc granadeta de vint-i-cinc anys i em va fer gràcia. De cada dia més pens que escriure pot ser el començament d’una vita nova. N’estic convençuda. Fa dos mesos que no em ve la regla i estic preocupada. Supòs que deu ser un dels efectes de les pastilles del doctor Vilà.

Palma 16 de novembre. La prova és científica i diu la veritat clara, llampant i ben sorpresiva: estic embarassada. El dia és fred i ventós però jo em sent com si suràs damunt un núvol que fes voltes a la terra. Com una astronauta. Crec que el primer que sabrà el meu estat serà en Marc. O no?