7 de gener de 2013
Sense categoria
5 comentaris
llum natural
Era un escriptor que tenia cura en la tria i la descripció dels detalls i col·locava les sensacions en el centre de la constitució de la persona. Reconeixies en la seva lletra l’evidència de la veritat que no depèn de la sinceritat de les propostes ni de l’exactesa verificable dels esdeveniments contats, sinó de la intensitat certa d’una experiència portada sobiranament en el si del sensible i del pensable.
La mirada de l’home travessa la finestra, arriba fins al safareig i es perd dins el bosc. Al centre del seu cap hi ha una frase que avança així: El desfici que tenim tots tres és extraordinari i monstruós.
Ho va dir na Clara amb paraules més estrictes abans de fugir per sempre: Vols que et reciti les set maneres diferents de dir poma? I es posava a ballar d’aquella manera tan simple, tan sigil·losa, tan minimalista com si no es mogués tan sols. Llavors tu quedaves embambat contemplant aquelles cames llargues que mostraven la nuesa a tongades curtes. I veies com les dues pometes a cada costat del tors es bategaven amb el tremolor mateix dels moments darrers de l’orgasme. I sense que et temessis gaire deixava caure els vestits i quedava a la vista aquell cos que semblava fet per ser admirat dins el marbre d’una escultura en moviment continu. I aquí era quan es posava a riure amb aquella música que t’excitava tant i tant que notaves una enravenada sorda que calia que disimulassis just per evitar que aquell vol d’ella, els seus salts i piruetes, no caigués de sobte i irremissiblement dins el pou fondo dels records. Et va confessar que el metge li havia dit que estava molt malalta. I això bastava per signar la renúncia. No creus que resulta excessiva la meva lletra? Sempre m’has acusat del mateix. Crear tempestes dins un tassó d’aigua i pensar-me que estic enmig d’una apocalipsi. Tot sembla un equipatge excessiu, però quan he vist que l’ambulància arribava a l’entrada del carrer amb la sirena encesa alguna cosa se m’ha romput per dedins i he caigut de quatre potes dins la realitat. En Bernat no me n’havia dit res i devia ser qui havia cridat per telèfon. La mirada de l’home es diposita en la quietud fosca de l’aigua del safareig on suren algunes fulles que un ventijol empeny en totes direccions i es mescla amb els murmuris del bosc que s’adorm i amb allò que les ninetes li dibuixen: que un paisatge es pot assemblar a un altre de molt diferent quan la memòria el refà, i un puig, una garriga i el torrent que els endolceix poden ser no sols aquell paisatge que es veu allà davant sinó el record de tants d’altres contemplats abans. L’home ha anat xuclant la saba del paisatge i té la pell d’un color terrós com si nombrosos sols l’haguessin entapissat de belles cremades. Ell escriurà el que va passar, allò que ell va voler que fos i allò que va decidir que podia succeir si disposàs del domini de les hores que formen el temps. No sents veus en els teus somnis? Em digueres que no sabies d’on venien ni qui parlava, no és ver? Eren frases sense punts, ni comes, ni cap, ni cos com aquesta: dona asseguda mar cadira paridora plena de fàbriques fumejants. Els infermers eren molt educats i estrictes. En Bernat els acompanyà a la teva habitació i els demanà que et donassin tot d’una un calmant fort perquè havies perdut la veu de tant de cridar. No recordava els teus bels, sinó els teus silencis. Era com si em baixassin a les profunditats aquoses dins una campana de vidre i m’enfonsàs suauament dins l’univers dels nostres encontres. Era com si t’inventàs: aquella pell on escrivia amb la punta de la llengua tot de mots desconeguts, aquella fondària de la teva boca que m’engolia sencer, aquell esglai de la imantació de les còrpores d’en Bernat i tu que precedia les detallades confrontacions dels tactes, la possibilitat de no saber qui era qui en el jocs inacabables dels alens, de les torsions, dels moviments, de les solituds. Allò eren les meves descobertes, els meus humus, els meus fonaments. Em deies: el mot és l’emoció, calla! I et posaves a riure com si allò fos alguna cosa molt divertida, I darrere en Bernat, i darrere jo. I fèiem cucaveles gats de les teves rialles, i ens fèiem moixonies, i ens tocàvem els forats deliciosos, n’engolíem els fruits de dolçor i érem hostes del bes i la insistència… tu ja m’entens… o no, perquè a hores d’ara no em queda cap seguretat de res. Vine amb taxi, dins l’ambulància només ni cap un. L’home mira el paisatge que es fa de cada vegada més fosc rere els niguls de la garriga, un paisatge que no existeix, com la seva vida, sense centre, sense territori, sense orientació. Passatges d’un lloc a l’altre on sembla que hi va haver algú. On no hi ha ningú. O sembla que no hi ha ningú. Els passadissos inacabables de Son Espases, aquell hospital gegantí on en Bernat m’ha dit per telèfon que no et poden veure. Insuficiència respiratòria, coma provocat. Paraules. Tu ho deies ben clar: No diré res d’allò que posa en tensió la meva vida. No diré res d’aquest moviment incontrolat del cos cap al plaer. No diré res d’essencial. L’home que mira el parc atacat de negranit ha fet a consciència la seva solitud. Cada capaltard li ve la por. Ha fet tot sol la seva solitud. A consciència. Una roda de dolor i d’alegria li fa voltes dins el pit. Voltes molt lentes com les d’aquell calidoscopi que el llança dins els nous vertígens de la memòria, in the windmills of his mind: prismats, distorsionat i lluents. La dansa de la meva ploma no és l’inventari d’un tresor, sinó una forma de desenterrar-lo. No t’hauria agradat que començàs així la nostra història, Clara?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
en assomar la plena foscor en la nit
encara es pot veure
el sommi i.luminat de la llum
i els raigs del estels que encara arriben
encara que l’estrel.la no es poguera veure.