Plagueta de Bord

TARDOR ADORABLE. Ja duc una rebeca de llana i he tancat el finestral que pega al jardí. Tot l’horabaixa ha fet una plugineua dolça que m’omplia d’un dels fruits més perillosos de la tardor: la malenconia. M’he passat molt de temps mirant els niguls. Els d’avui no m’agradaven gens, em feien por: eren unes grans masses de color gris brut plom que semblava que amb la seva feixuguesa vendrien cap a mi i m’ofegarien.

&&&

LA CASA DE LA DUNA. Tot passa allà dedins: una casa blanca damunt una duna groga davant una platja immensa i solitària. Aquest és l’espai, amarat pel silenci inacabable del mar: les ones, les saladines, les arenes, els núvols de les boirines matinals, els darrers sols del crepuscle, la respiració d’un temps fràgil, ràpid, intens, on Marie i Hubert visqueren una història d’amor, de llibres i de fidelitats tan complexes com plenes de ressons humaníssims. Una casa que és l’escenografia d’uns contactes que voregen la suggestió d’unes escenes oníriques i són, paradoxalment, d’un realisme transparent. Una casa bressol d’una contarella tan única com increïble. Una casa corn marí on tot el temps hi vibra, hi batega, la vida múltiple de les profunditats marines de dos sentiments amorosos que es creuen sense cap acte ni contacte carnal. Ella nom Maria i és casada amb Antoine. Ell nom Hubert i és casat amb Agnès. Les primeres frases ja em llançaren al viatge dels cossos: “No me decía a mi misma que lo amaba: él era, sencillamente, lo principal. Aparte de él, ocupaban mi vida un amor muy alegre y la ternura de una hija.” Ja pots veure, Lector fi, per on aniran les navegacions. L’època és clara: finals del segle XIX. I a la casa de la duna d’una platja del mar del Nord neix una passió amorosa singularíssima entre una dona i un home. Això ho conta quaranta anys després ella per poder conservar la fugacitat de les hores, conservar l’eternitat d’aquells dies de felicitat que formaran per sempre part fonamental de la seva vida. A la casa hi ha llibres: Baudelaire, Heinrich Heine, els darrers versos de Laforgue, la correspondència de Flaubert… El vespre ell li proposa practicar alemany, ella llegeix i ell tradueix. Després ell llegeix Les fleurs du mal i ella cartes de Flaubert. Les veus es besen a través de les músiques dels escriptors estimats, ells sempre guarden unes distàncies tènues. Es commouen un a l’altra amb les sonoritats, amb els racons de sentit personal que extreuen de la lletra, amb els subtils i ardents mecanismes verbals que mostren la forta activitat interior. Als migdies anaven a la mar i es passejaven vora aquell paisatge d’arena i aigua embolcallat amb un cel immens. Per què un llibre de vuitanta planes m’ha enfollit tantes de vegades seguides? Hi ha dos éssers que s’estimen a la vorera de l’abisme i es miren i es parlen i es pensen i quasi no es toquen. Tot passa dins un univers tan fràgil, tan extremidor, tan incandescent que et fa estar sempre dins la bellíssima tensió que el desig dibuixa. Quina correspondència magnífica hi ha en les emocions, en els acords d’un home i una dona que viuen els moments com si s’haguessin de morir tot d’una. L’elegància i el fervor de l’escriptura de Marie Van Rysselberghe és la font de la seva veritat. La traducció espanyola de Regina López és finíssima, afrancesadíssima, com toca. Un llibre convulsionador que fa rellegiguera just acabar-lo. Un llibre que ja és un clàssic!