Sense semblar voler trencar res, tot s’ensumma com a molt quotidià i familiar.
25 de juny de 2012
Sense categoria
1 comentari
dins el fum d’un camel
Nom Joana Seguí, tenc trenta-nou anys, som casada en fa catorze amb en Macià Caldentey, advocat, i tenim una filla de set, na Júlia. Faig de venedora de pisos per hores i de mestressa de casa.
Aquell matí calitjós i estiuenc, quan devers les vuit vaig baixar al garatge per treure el golf i acompanyar na Júlia a les colònies d’anglès del Sagrat Cor, vaig sentir uns calfreds a l’espinada que em digueren a les clares que estava a dues passes d’agafar una d’aquelles bronquitis inacabables que em pegaven a cada canvi d’estació acompanyades d’unes migranyes terribles. Va ser llavors quan per treure’m aquells mals pensaments em vaig llançar cap a la guantera i davall aquell munt de paperum administratiu, multes i prospectes de publicitat immobiliària vaig trobar el paquet de camel que feia molt de temps que hi havia amagat. Mig any sense fumar. No podia pus! En vaig treure una cigarreta, la vaig encendre i vaig xuclar molt lentament aquell fum blavós com si allò fos l’oxigen que necessitava per seguir bategant. Em vaig mirar un moment al retrovisor i em vaig regirar: els ulls inexpressius, les potes de gall marcades, les ulleres fondes i un aire malaltís que feia feredat. Primer em vaig pintar els llavis amb un to vermell cirera. Després, em vaig donar una bona ensalgada de Poudre de mer que em va deixar com si acabàs d’arribar de prendre el sol. Vaig pegar un parell de pipades i vaig mirar l’hora. Era quasi la mitja i na Júlia m’esperava al carrer. Vaig obrir les finestres i vaig posar l’aire condicionat. Quan anàvem per les Avingudes, na Júlia em comentà: mumare, ja tornes fumar? I un poc sorpresa com si contestàs a un interrogatori policial li vaig respondre: Avui no t’ho puc explicar. Ja ho entendràs quan seràs més gran. Estic molt nerviosa! No ens diguérem ni un mot més fins que vàrem arribar. Després na Júlia em va fer una besada a la galta esquerra i partí de pressa amb un adéu sec. La vaig seguir amb la mirada. I aquí va ser quan vaig veure aquell home alt, amb un vestit de fil de color de crema, que duia una nena rossa amb cada mà, bessones. Vaig aparcar el cotxe i vaig partir cap el bar Acapulco, on sempre es reunien algunes mares desenfeinades que aprofitaven per fer un poc de safareig. Em moria de ganes de demanar noves del pare de les bessones. Emperò només em vaig trobar amb la divisió d’opinions entre Nassi, Sara, Alícia i Catalina, sobre el meu retorn al vici nefand. Dues contra dues. L’endemà vaig baixar un poc més prest al garatge per poder fumar un altre camel d’amagat. Vaig dir a na Júlia que m’esperàs a les vuit i quart. Aquella estona de solitud entre cotxes i pudor de benzina i humitat em va deixondir. Na Júlia ho havia contat tot a en Macià i aquella nit havia estat un infern. Na Júlia no em va fer cap comentari de l’olor de tabac. Just deixar-la a l’entrada del col·legi el vaig tornar a veure. Anava amb un vestit gris perla i duia una corbata amb cavalls. Vaig ensumar la bafarada de la seva colònia. La vaig reconèixer, era Esencia de Loewe oxigenada per la seva pell molt morena. I així passaren onze dies en què na Júlia i jo arribàrem a un estatus de complicitat tabaquera. Onze dies en què jo havia decidit que volia conèixer aquell home que ocupava en els meus pensaments les millors hores del dia. Aquell desconegut m’havia fet sentir els començaments d’estiu de la meva adolescència en què l’olor de saladina es mesclava amb les mirades seductores, el desig de tocar cossos nous i de nedar en aigües d’aventura. Com una morta que hagués ressuscitat. Com una dormida que s’hagués despert. Com una baldada que s’hagués posat a córrer. Gràcies a una confidència de na Catalina, la més xafardera de les mares fumadores, vaig saber que ell era oncòleg i tenia una consulta molt prestigiosa a la plaça de l’Olivar. Cercant cercant vaig trobar una solució al meu problema comunicatiu: li escriuria una carta. No m’havia atrevit a dir-li res cap ni un dels matins. Només ens miràvem. Estava segura que no fumava perquè no desprenia cap flaire de tabac. I el meu nas era de primera. Tancada al bany vaig omplir tot un foli amb lletra grossa i clara: li explicava que era la desconeguda que, a la porta del Sagrat Cor, se li havia acostat tres vegades i l’havia mirat intensament. Ell m’havia tret del solc. M’havia enfollit. Però ni li ho podia amollar. Li vaig confessar que tenia ganes de conèixer-lo, però que amb la meva timidesa innata no m’havia atrevit a dir-li res. Al comiat li demanava que em telefonàs aquell mateix matí al meu mòbil, entre les deu i les deu i mitja. Vaig somniar en el pare de les bessones. I en aixecar-me m’entrà una frisor horrible. Vaig renyar na Júlia perquè berenava massa a poc a poc. Em vaig rompre una ungla amb la torradora. Vaig discutir amb en Macià. Quan baixava amb l’ascensor cap al garatge vaig fumar un cigarret amb desfici i vaig deixar la cabina plena de boira. Quasi tinguérem un accident en un semàfor. Na Júlia partí enrabiada i no em besà. El cercava per totes parts i no apareixia. Passà molt de temps. No era possible. Finalment quan ja tancaven les barreres els vaig veure venir. Duia una sahariana carabassa, uns calçons clars i una clenxa ben feta amb gomina molt lluent. I només l’acompanyava una de les bessones. Quan passaren pel meu costat li vaig entregar la carta amb un somriure i vaig fer mitja volta ràpida. Ara són les deu en punt. Fum com una camionera a la terrassa del bar de can Bou i esper. L’espera és essencialment femenina, deia la Mercè Rodoreda, que no es considerava gens feminista. Sí, embolicada de fum amb el mòbil dins la mà esquerra, esper la telefonada definitiva. L’únic que em pot salvar.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca del proppassat 24 de juny de MMXII.]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!