Plagueta de Bord

Aquestes paraules de Monika Zgustová m’ha emocionat, m’han il·lustrat, m’han fet molt de bé. Gràcies, estimada amiga!

 ‘Havel mai no va deixar de dir el que pensava davant l’adversitat’

Václav Havel va ser molt important des dels anys cinquanta, quan era molt jove, perquè ja escrivia articles sobre escriptors que eren prohibits a la Txecoslovàquia comunista. Als anys seixanta, Havel va escriure uns poemes molt avanguardistes que en aquella època anaven totalment en contra de la línia general de la literatura, el realisme socialista. Després va començar a escriure obres de teatre, que també eren totalment avantguardistes i no tenien res a veure amb tot el que es feia aleshores a l’escena teatral txecoslovaca. Aleshores ja va prendre una importància vital perquè es dedicava a obrir el món en un context de privacions materials, però també de referències culturals i ideològiques.

[Imatge de Sebastià Perelló]

Havel va fer aportacions extraordinàries a la cultura des del punt de vista tècnic, però també en l’àmbit de les actituds ètiques i cíviques. Oferia una visió humanista i oberta sobre el comportament dels ciutadans i l’actitud que calia tenir en una situació tan difícil. Aquest discurs, Havel el va transmetre des d’un bon principi quan va començar a escriure articles i teatre els anys cinquanta.

Va tenir un paper molt important a la Primavera de Praga perquè era una referència per molts ciutadans que seguien els seus consells i les reflexions sobre quina era la postura que calia prendre. Sempre va mantenir les seves conviccions i no hi va renunciar mai. Tampoc en els moments més difícils i les persecussions que va sofrir. Les seves obres estaven prohibides i van ser retirades de les llibreries. Els teatres oficials no podien programar les seves obres de teatre i la gent les llegia en privat o es representaven d‘amagat.

Havel i les seves idees sempre tenien molt impacte sobre tota la societat, perquè d’una manera o altra la gent sabia que hi havia un grup de dissidents i trobava la manera de seguir-ne les reflexions. I aleshores, als anys setanta, va redactar amb el gran filòsof Jan Patocka la famosa Carta 77, una declaració amb la qual demanaven als dirigents del règim subscriure la Declaració de l’ONU sobre els Drets Humans. Tots dos van veure intensificada la seva persecussió i Patocka, que ja era gran, va acabar morint a conseqüència d’aquesta després d’haver anat a presó en diverses ocasions.

Havel va ser detingut i empresonat moltes vegades. Va arribar a passar sis anys empresonat en diverses temporades. No sabia mai quan el tornarien a detenir, però això no el va aturar i persistia amb els seus textos i els seus missatges a la població. Era un ciutadà que no callava davant les adversitats. Sempre va dir el que pensava sobre el poder. La societat ja el tenia per una persona molt valenta que no callava mai. Això va animar més dissidents a prendre una postura de fermesa i a no cedir davant la repressió.

Durant aquelles temporades que passava empresonat, Havel va escriure la seva obra més reconeguda, Les cartes a Olga, uns textos filosòfics i polítics molt bons sobre l’actitud ciutadana. Després ja va arribar la Revolució de Vellut, que va ser obra seva. Ell n’era el principal ideòleg i inspirador, però també l’organitzador més actiu. Hi havia els estudiants i els obrers al seu costat, però ell la va encapçalar amb un lideratge molt clar i decidit. Allò va fer que s’ensorrés el mur del comunista.

Quan va ser elegit president primer de Txecoslovàquia i després de Txèquia va tenir molt clar que el més important era reorientar la manera de ser ciutadà en una democràcia. El poder no li va fer perdre la seva prioritat d’humanista i va continuar essent un far ètic dels ciutadans del país, però també va rebre aquest reconeixement fora de les seves fronteres. El món va descobrir en ell un polític que transcendia la dimensió estrictament política.

Anant cap a Praga he rellegit alguns dels seus discursos com a president i és sorprenent com continuava essent crític des del poder. Havel criticava la posició nord-americana quan viatjava a Nord-amèrica i ho feia on considerava oportú contra qui considerava que ho havia de dir. No va deixar de dir el que pensava encara que això fes que no li donessin un premi o un reconeixement.

Aquesta veu sempre crítica va fer que comencés a fer nosa als altres polítics. El seu exemple de rigor ètic i democràtic no agradava a molts polítics. En la seva voluntat de dir sempre el que pensava, els últims anys de la seva vida, ja lluny de la presidència, va retreure als ciutadans la seva actitud poruga durant el comunisme. Això va fer que una part de la població li fes el buit i se li va girar en contra. Aquest període, vaig poder tenir unes converses privades amb ell. Se’m confessava i m’explicava que li dolia molt aquesta reacció de molts txecs i tenia la sensació de no haver reeixit en el seu objectiu d’orientació moral i democràtica.

Ara que sóc a Praga, puc veure aquesta cua llargíssima de ciutadans que esperen tres i quatre hores per portar una flor i acomiadar-se d’ell. Tothom porta la seva flor, fa cua silenciosament, pensa i reflexiona qui va ser aquell líder i tot el que va fer pel seu poble. El dia és gris i fa fred, hi ha una mica de neu, el silenci és absolut, el respecte és molt gran, la filera es mou molt lentament amb passes molt petites. Les flors són l’únic element de color d’aquest camí cap al Castell de Praga per dir adéu a Havel, de cos present.

Sembla com si Havel s’hagués convertit en aquest moment en una mena de Jesucrist, com si hagués assumit els pecats del seu poble en la seva figura. Sense expressar-ho en aquests termes, es nota que la gent ho sent així i li volen reconèixer el seu sacrifici i el seu guiatge generós. És una cosa marevallosa, l’ambient és molt especial. Una processó de gent callada amb flors a les mans.

Monika Zgustová, escriptora.