Plagueta de Bord

15 de desembre de 2011
Sense categoria
2 comentaris

SOMOS LECTORES

SOMOS LECTORES. Aquest era el leitmotiv de la XXV Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (Mèxic) d’enguany, i em va entusiasmar.

Tots els humans som lectors i per això en aquestes dates en què ens desitjam pau, joia i felicitat, trob que no hi ha res millor que donar-nos llibres els uns als altres que és una altíssima forma de fer-nos ofrenes. I per això, Lector benèvol, et recomanaré alguns llibres que pens oferir a les meves amistats perquè els hi facin comapanyia, els entretenguin i els donin unes gotes de joia. Començ amb un llibre de poemes magnífic, La tempesta (Edicions 62), d’un poeta madur i bon amic meu: Albert Roig. Els seus versos estan amarats de petites felicitats sensorials i exhalen els perfums dels grans espais oberts, de les saladines de la vida, de les lluites d’un art de viure tan clàssic com novell. Les paraules tenen sabor, tacte, mirada, il·luminacions i fan llegiguera tot el temps. És com viure una selva, escoltar el silenci del mar o volar entre niguls de paper d’argent. Té cinquanta anys i ell diu que malda per entendre el món i els llibres. Però en aquest món de poeta, hi juga el destí i ell hi deixa el testament. I se’n va a Brasil perquè necessita un aïllament absolut del món. I llegeix La tempesta de Xècspir i descobreix en Pròsper que troba la felicitat en els llibres i en una illa: Passa cinc anys escrivint aquest llibre. El Roig que viu al Brasil relata la seva vida en una sèrie de proses vives, bategants, enlluernadores. I després es posa a fer cants. I canta tot allò que li passa pel cos i pel cap del cos i per les coses que li succeeixen. I escriu per necessitat vital. Enrevoltat dels poetes essencials per a ell: Xècspir, Rilke i Mallarmé. I Albert Roig diu: “Jo, aquest llibre l’he escrit molt a poc a poc, esperant que arribessin els poemes. Vaig tardar dos anys a escriure els dos cants d’Ariel que apareixen a La tempesta, un cada any. A La tempesta el poema ve sol, i no és com abans, que la manera que tenia de fer era a través de les variacions, de la revisió, de la reescriptura, de dir el poema de moltes maneres diferents.

La cosa interessant és que, un cop fet el llibre, he arribat a entendre coses. He entès que faig poesia del cos, que sóc un poeta del cos. És el cos que escriu, no pas el cap. Rilke és un poeta del cos, Shakespeare és un poeta del cos, Antonin Artaud és un poeta del cos, Carles Santos és un músic del cos… Són artistes intuïtius, que deixen que el cos parli. I deixant parlar el cos apareixen els moments de plaer, de terror…” I per afegitó un jurat de luxe li ha donat el Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2011. Un llibre per rellegir molts de cops i sempre passar gust!

&&&

UN PREMI PULITZER. Jennifer Egan ens parla de l’angoixa dels humans d’avui en dia i dels problemes d’identitat. El temps és un cabró (Edicions de 1984) —traducció magnífica de Carles Miró de A Visit From the Goon Squad—, que també va guanyar el National Books Critics Circle Award té com a protagonista en Benni Salazar, un altíssim executiu de la indústria cinematogràfica nord-americana, que quan era jove va ser un rocker punk. Has vist mai un capítol amb la forma d’una presentació de Power Point? Aquí n’hi ha un. I moltes més sorpreses. Al llarg del llibre, entretengudíssim, passen els antics col·legues de les bandes de rock, les nòvies, les exs i un passat que torna. Els seus actuals companys i la seva assistenta, Sasha, que es tracta la cleptomania amb un psicoanalista molt extravagant, s’entrecreuen en escenaris tan metamòrfics i variats com Nova York, Kènia, Califòrnia i Nàpols. El llibre transcorr des dels anys 70 fins al 2020, per la qual cosa tenim un retrat ample, dur, clar i detallat de la fi del segle XX. L’Egan ha dit que aquesta novel·la podria ser també un recull de contes, i té tota la raó perquè els diferents capítols són com les facetes d’un esplèndid diamant. L’Egan ha aconseguit allò que deia: “Volia evitar la centralitat, volia una polifonia. Les meves regles eren: cada peça ha de ser molt diferernt, des d’un punt de vista diferent.” Una obra original i apassionant. (continuarà)

  1. Es pot morir de fred o gana escrivint,

    segons la situació empírica del capità Scott

    però tanmateix s’en havera pogut morir de fred i gana llegint.

     

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!