Viatge al país de la lectura (IV)
L’ARGILA PROFUNDA
Ell em deia: Per tenir un valor decoratiu, una pintura no ha de ser gens ni mica “decorativa”, ha de ser, primerament i abans de tot, pintura, pintura bella, sols pintura.
Quan els ulls pasasaven una i altra vegada damunt la pell ceràmica de Miquel Barceló de la capella del Santíssim, quan llegia i rellegia l’activitat incessant del metabolisme vital que allà batega en efervescència continua, veia sobre el llenç de l’argila un desplegament de pintura feta a mà i a consciència.
Barceló està obsedit per la cura de la llum filtrada pels vitralls grisaillosos que fan vibrar les superfícies argiloses, les retallen i les someten a un crepitament de radiacions, de pulvurescències diamantines que desmaterialitzen les superfícies i els volums i els arrosseguen en trebolins de molècules evanescents que cal fixar en el record. On no et tems hi ha jocs de simetries i de citacions, xarxes de formes que atenyen el seu punt d’equilibri extrem, indefinidament suspeses, amb reminiscències d’èpoques oblidades, de religions perdudes, de cultes forans que en una associació clara i lluminosa donen forma al sagrat: consagren: sangren en rius de vida nova.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!