1 de juliol de 2011
Sense categoria
7 comentaris

poema d’albert roig

he passat molt de temps rellegint textos d’alexandre ballesterun bagul groc per nofre taylor,
dins un gruix de vellut, cròniques pobleres que estotjava retallades del diari, etc.- i per atzar
he trobat un versos inèdits de l’amic albert roig d’aquest nou llibre, la tempesta, que he pensat
que també li agradarien molt a n’alexandre, ell mateix versaire i gran amador de la poesia.

El cos vol boca
i es sempre la polpa acabada d’encetar
i és verd com el vent i les palmes
que el canten i, com flames, s’alcen, dansen,
i és la pluja a la gropa del cavall,
tota nua, i quan amaina i ja és cobra,
tipa, nuada en una branca,
i s’hi torna flor insomne
i ombra amb l’ombra del núvol s’encela.

(Foto de Reid Yalom. No puc treure l’error d’aquí davall. Em pensava que la foto era d’en Sebastià)
[Tenc problemes, també, tan bé, d’edició, ai las!]

[Foto Sebastià Perelló]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!