Plagueta de Bord

Sembla que la demagògia espanyola haja per fí acampat amb apat inclós a plaça Catalunya amb victòria del Barça inclosa.

Del català emprenyat, al españolito indignao. del toy indignao. Fins i tot en això són diferents els espanyols, que tenen una dita que diu ‘el que no mama, no llora’ acostumats a mamar, mentre n’hi ha un altra dita que tenim nosaltres que diu ‘que qui es queixa té dos mals’, tant si s’indigna com si s’emprenya. 

Sembla que la història contínua avançant en el mateix sentit de sempre de forma repetitiva en cercles concèntrics cada vegada més grans.

Fins i tot des dels temps com els del ‘motín de Esquilache’ de tant en tant davant un crisi la gent té necessitat d’indignar-se o manifestar-se, encara que l’home no vulga ser i no siga pessimista per naturalea sempre n’hi haurà els ‘optimistes de la demagògia’ de sempre que continuaràn vegen l’ampolla mitja plena en aquest sentit.

Sobre tot a les grans arees o metropolis que amb el seu creiximent com ciutat Estat principal, amb el seu avanç i impetu com a capitalitat de la centralitat màxima o jacobina amb l’intent d’anar arrossegant el país i els pobles dels voltants en profit propi i sense aturador, sembla que de tant en tant mor d’èxit i es colapsa fins rebentar com sangonereta i llavors prenen un respir per indignar-se i agafar més aire.

I aquets cercle viciós de crisi successives de contracció-expansió s’ha repetit al llarg de la història de forma expansiva en cercles concentrics cada vegada més grans i com sempre ‘la cabra sempre acabarà per tornar a tirar al mont’ per a tornar a agafar força i així de forma successiva.