Cerquem més lluny
D’un dia per l’altre els bladars han passat del verd tendre al groc dauradíssim i sec. Ho he vist així, cop en sec. I els paons es menjaven els grans de blats i només veies el caparrí sobresortint per damunt les espigues. Aquell caparrí blau amb els quatre pèls de corona semblava com una aparició dins l’aire daurat dels bladars. L’ull es converteix en una font de coneixement que cerca allà on els mots desapareixen i on em mena, cega, no sé quina ombra que em fa veure. Si hi ha un passatge no pot ser visible, si hi ha un mot de pas no pot ser una paraula que bastaria posar aquí com una clàusula d’assegurança. Cal acollir les coses i les interrogacions: el meravellament, la sorpresa, la perplexitat, la gratitud, atents a l’infim que obri una via, que crea una via, res pus.
Sent un renouer immens com de fregades fortes de terra i llenyams, enfora. Veig pel cantó de la vinya un niguls de pols que creixen i creixen. Me n’hi vaig escapat. És el tractor del veí que arrossega amb unes aradores estranyes tot quan troba damunt la superfície de la terra i la deixa arranda i plana. No ho entenc. Fuig correntsos perquè no puc respirar aquella polsada.El pol·len de call vermell. Quan he anat a passejar els sebel·linsm’han sañludat quan fosquejava. He sentit un moviment d’elevació que no em deixa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!