Plagueta de Bord

Mentre passejava vora les ruïnes dels ametllers en flor (ara la majoria treuen bells ulls verds) he pensat en un projecte de llibre: Tallers d’artistes.
El títol ho diu tot. I dins l’horabaixa de color de cirera m’he dedicat a fantasejar sobre com m’ho muntaria, quins artistes cercaria, com ho faria. I ara, quan he arribat a l’ordinador m’he trobat amb un text que em pot donar llum:

El taller.

Quan Donatello va anar a Pàdua
per fer el monument equestre del Condottiero Gattamelata (cap el 1540) va tenir
que obrir un taller amb la col·laboració de diferents professionals (fonedors,
paletes…) per fer la seva obra.

Sovint a les catedrals havia un
lloc pel treball dels artistes, on ells podien rèbre encàrrecs particulars;
tambè estaven els tallers privats: havia que disposar d’un capital per pagar el
local, les eines, els materials, i el risc sempre estava present.

A cada taller (bottega) hi
havia un mestre amb els seus ajudants, els oficials, i els que estaven aprenent
l’ofici, sovint nens, d’uns 10 a 13 anys, que vivien a càrrec del mestre, per
aprendre, qui els alimentava, vestia i cuidava d’ells.

Es feien contractes
d’aprenentatge; conservem el que van fer, el 1467, Squarcione, pintor de Pàdua,
amb un altre artista, Guzone, per ensenyar-li la perspectiva al seu fill; el
contracte va quedar dipositat a l’Ajuntament de la ciutat i intervingut pel
jutge:

Francesco Squarcione, el
pintor, li ensenyarà al meu fill Francesco la manera de fer un pla delineat o
paviment, i a posar-hi coses, com cadires, bancs i cases, i a fer aquestes
coses damunt del paviment. Tambè a fer un cos nu, pel davant i pel darrera. El
dit noi Francesco es capaç d’aprendre i jo, Francesco Squarcione, li donarè
exemples dibuixats sobre paper i el corregirè. Aquesta obligació és pels
propers quatre mesos. Ell em pagarà 4 ducats i jo desitjo els regals usuals:
per Tots Sants, un parell de pollastres, vi per Sant Martí, per Nadal, dues
lires de llimona o el mateix de porc i un parell de colomins; per Pasqua
m’haurà de donar un quart de cabrit. Si l’aprenent fa malbè alguna de les meves
obres el seu pare em pagarà el que jo li demani.

L’émfasi en mengar com a
element de pagament pel coneixement indica el caràcter domèstic i íntim de la
relació entre aprenent i mestre.

¿Quins objectes havia a un
taller, de pintura?: còdols de pòrfir per moldre els colors, pigments, paletes,
pincells, fustes, ulleres i el mobiliari necessari per viure.

Sovint el dibuix es feia sobre
unes tauletes de cera, amb un punxó, per estalviar paper o pergamí, que era
molt car.

Els noms dels artistes.

Als contractes els artistes
apareixen amb el seu nom de pila, el nom del seu pare i la indicació del lloc
de residència. Els qui pertanyien a un ordre religiós el canviaven: Frate
Giovanni de’Frati di San Dominico di Fiesole, és a dir, Fra Angelico, era abans
Guido di Pietro dipintore.

En canvi, Massaccio vol dir
gran Tomàs (Tomasot), mentre que Masolino vol dir Tomaset. En canvi, Piero di
Cosimo pren el nom del seu mestre Cosimo Rosselli.

Jacopo della Quercia era
nomenat Jacopo del Fonte (perquè va projectar una font): a vegades els artistes
eren coneguts per un renom.

Col·laboracions.

Els artistes treballaven
plegats: havia especialistes en fer marcs, o en fondre, o en cisellar, o
daurar, el que permetia avançar en els projectes; sovint s’establien vincles
familiars, mitjançant matrimonis, entre els membres d’un mateix taller:
Mantegna estava casat amb una germana de Giovanni Bellini.

Relacions entre artistes i
clients. Contractes.

Les obres més barates es venien
ja fetes; a vegades s’hi afegia un toc personal pels diferents clients: l’escut
d’armes o un altre motiu.

A vegades hi havia encàrrecs
específics que eren objecte d’un contracte, com el convingut entre la Familia
Lazzara i el pintor Pietro Calzetta, referit a la decoració d’una capella a la
Basílica de Sant Antoni a Pàdua, decorada de nou durant el XVI; inclou un
dibuix perquè l’artista comprengui qué és el que exactament es demana d’ell;
està signat el 16 d’octubre de 1466 a l’Ajuntament de Pàdua:

Sigui públic que el Sr.
Bernardo de Lazzaro ha contractat amb el mestre Pietro Calzetta, el pintor,
pintar la capella de l’Eucaristia a l’església de St. Antoni. Es farà, al
fresc, la volta amb quatre profetes o els evangelistes, sobre un fons blau fosc
amb estrelles d’or. Tots els relleus de tema vegetal de la capella tambè aniran
pintats d’or i blau; tambè es pintaran les figures i les columnes. A l’entrada
de la capella hi haurà l’escut d’armes, emmarcat d’or i blau.

El Mestre Pietro farà, darrera
l’altar, una pintura segons el model del full adjunt, que ocuparà tota la
paret.

El Mestre Pietro promet acabar
per Pasqua, que quedarà bé i que durarà, al menys, 25 anys; si hi ha algun
defecte, el Mestre s’obliga corregir-ho; El Senyor Bernardo pot obligar al
Senyor Galeazzo Musatto que avala al Mestre Pietro.

El Senyor Bernardo de Lazzaro
promet pagar 40 ducats al Mestre Pietro per tot el treball: 10 ara, 10 quan
acabi la paret de l’altar i la resta quan ho acabi tot.

Els contractes estableixen,
molt especialment, els aspectes tècnics: qualitat dels colors, o de la pedra,
com serà el marc..

Els temples centralitzaven les
obres, de tot tipus, en l’opere, dirigides per un consell, o baix l’autoritat
d’un eclesiàstic, o d’un gremi (com el Baptisteri de Florència, baix el control
del Gremi Calimala).

Tambè els Senyors contractaven
artistes per tractar el front propagandístic de la seva política: sovint
estaven mal pagats i la correspondència que els hi adreçen aquests està
referida a la manca de diners i mai a questions artístiques.

A vegades, els artistes, com Mantegna,
i més endavant Tiziano, eren ennoblits amb el títol de Compte Palatí, que venia
l’Emperador i servia per legitimar els fills bastards.

Quan l’obra s’acababa, es
valoraba per veure si el resultat responia a les expectatives contractuals:
sovint en aquest moment l’artista demanava més diners, dient que havia posat
més figures o gastat més en la pintura; el client sempre responia que calia
acceptar la quantitat acordada en l’inici.

Fama artística.

Els artistes s’esforçaven en
difondre la seva fama per atreure els clients. El primer referent era Giotto;
d’ell ja va dir Bocaccio: va retornar la llum que l’art havia enterrat durant
segles, amagada pels errors dels qui havien pintat més per distreure els
ignorants que per agradar l’intel·lecte dels savis.

El seu nom s’usava com a comodí
per expressar la qualitat; quan Pietro Gerini va dir-li al seu client Francesco
Datini que els dibuixos que li havia presentat no els haguès fet millor Giotto,
aquell li va respondre que quan Giotto vivia l’art era més barat.

La fama de Giotto era tan gran
que, a finals del Quattrocento, la Catedral de Florència encarrega un bust
d’ell per perpetuar la seva memòria.

Els artistes es fan amics dels
humanistes perquè aquests facin els seus panegírics, seguint el model de Plini
el Vell, a la seva História Natural, lloant els artistes que imitaven bé la
natura; la virtut imitacionista és la més preuada, segons el model de Horaci
que va escriure ut pictura poesis (la poesia és com la pintura); els aspectes
matemàtiques de la pintura eren destacats per Michele Savonarola, el
1444:Atorgo una gran importància a l’escola de pintura de la nostra ciutat, que
té relació amb l’estudi de lletres i arts liberals, i és una branca de la
perspectiva, tractant de la projecció de les línies i la perspectiva és una
branca de la Filosofia.

Els mateixos artistes escriuen,
com Cennini que ho fa sobre la consideració de l’artista. També Leonardo i
Alberti escriuen i donen prestigi intel·lectual a la professió, molt vinculada
als oficis menestrals fins llavors.

Finalment, Vasari, a les seves
Vides dels Artistes, presenta una idea progressiva de la millora de l’Art, des
de Giotto fins Rafael i Miquel Ángel.

(NO sé d’on he tret aquesta informació. Misteris de la Inteernet)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!