Plagueta de Bord

és mal de fer contar-ho. les descripcions són l’essència de la literatura. passava per davant la finestra i anava atabalat per mil i una coses. però cop en sec allò que s’obria rere el vidres  gropallosos era un espectacle únic, viu, calidoscòpic, suscitador. He obert els postigons i m’he abocat a l’ampit. al fons el putxet allargassat com una dona adormida era negre de tinta xinesa i darrere es veia un cel de posta de sol amb uns tons lleugerament taronja. un avió a reacció dibuixava una ratlla prima quasi transparent.
des de la finestra als camps hi havia tot un seguit de plànols: primer un xiprer vora la torre del pou ple d’heura negra; després un clapa d’un to blanquinós de boira d’uns ametllers en flor (no penseu amb l’ainacohenisme) entremesclats de taques fosques dels garrovers; més enfora es dintingia encara la silueta de la paret d’esquena d’ase amb parament verd que ens separa de la carretera de Pòrtol; la carretera i més enllà més clapes de boira blanquinosa, lletosa, d’altres ametllerars estibats de floració atapeïda; i com si començàs una escena nova que es conjugava amb la baixada de llum del crepuscle algú ha encès un foc a l’esquerra de la meva mirada; només es veien bafarades de fum gris que pujaven molt lentament i que un ventijol pressentit a les galtes amarat de perfums enviava cap a la dreta; el fum grisenc es trunyellava amb la boira de les flors dels ametllers i tot el panorama agafava suavitats de flor de cotó, de vellut d’ermini, de pinzellades albesi vives de modest urgell, el fum no s’aturava de sortir d’aquella foguera que no podia veure i la ratlla d’un blanc calç lluent que sobrevolava els ametllerars es perdia cap al poble; ha estat un temps que m’hauria agradat filmar amb cambra lenta.
Després, de sobte, la nit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!