Plagueta de Bord

Deix a una baixa freqüència allò que sent i
d’aquesta manera intentaré aclararir-me un poc en aquestes circumstàncies tan
excepcionals. Som una dona vella que perd el cap a estones. Això és el primer
que vull escriure. Ja ho vaig dir al metge. Em fugen els verbs i només en
queden els noms.

[Imatge Mateu Coll]

Això, que ho amolli una dona de vuitanta-dos anys com jo crec
que no deu tenir gaire importància. Ell es va posar a riure com si hagués dit
alguna cosa graciosa i em va contestar que m’haurien de fer més anàlisis i que hauria
de prendre una altra medecina. No vaig entendre la relació de la meva frase amb
les anàlisis i els medicaments. Potser ell ja ho havia pensat abans de dir res
jo, però a mi em va semblar molt estrany perquè trobava que una cosa no
s’avenia amb l’altra. Em passa sovint això de reconèixer la manca de
concordança entre els fets i en don la culpa a aquesta dificultat que tenc per
retrobar l’apel·lació corrent. També ho vaig dir al professor de poesia. Només
sé fer poemes amb els noms, les accions no m’interessen. Ell em va mirar amb
els seus grossos ulls blaus i em va respondre: endavant! També hi ha llengües
sense verbs i llengües de verbs sense noms. Li volia explicar també allò dels
noms que per a mi són molt més importants que els verbs perquè estic segura que
determinen les substàncies i els confereixen una forma decisiva. Ara he seguit
el consell del professor de poesia. Mirar una poma com si no l’hagués vista mai
i contar-ho. Agaf la poma, la puig a l’alçada dels meus ulls cansats i l’observ
amb molta d’atenció. Què he de fer? L’he de descriure? L’he de detallar? L’he
de fitar amb insistència? L’he de pensar? La m’he de menjar? El meu gest és
ample i lent, acabat i continu, regular i inesperat, de tal forma que la meva
mà sembla que sosté sense cap esforç la poma convertida en poema. Sí, només hi
ha una lletra de diferència entre poma i poema. Per aquí entra el misteri i es
crea l’enigma. El meu nét, en Tomeuet, que ja té setze anys i vol que li digui
Tomeu, em diria que ja he tornat botxa o beneita del tot. Crec que em té per
beneita. I mira que l’estim. L’estim perquè és l’únic fill de la meva nina, na
Rosa, que va morir amb el seu home, en Jordi, en un accident de tren. Sempre
havia trobat que els trens eren segurs. I en Tomeu es va salvar perquè havia
anat al lloc comú. Quan el vaig trobar a la clínica semblava un ocellet que
havia caigut del niu. No hi vull pensar. Ja ho deia el professor de poesia. On
ho vaig copiar. Aquí: Caminam per un laberint de signes fabricat pel nostre
esperit per embolicar una realitat que ens escapa perquè la desitjam amb
avidesa o perquè ens espanta. Crec que el meu és el segon cas. D’un moment a
l’altra arribarà n’Estrella. Pobreta meva. També n’ha passades de quinòccies aquesta
colombiana que em ve a ajudar a fer el dinar, el sopar i les feines de la casa.
El seu poble és a dues passes de la selva: Monesquin. I la droga i el
terrorisme que sempre solen anar plegats hi senyoregen. Quines brutalitats em
contava els primers mesos. Tenia una xerrera que no la podia aturar. Pallisses,
crits, maltractaments, i doblegar l’esquena de sol a sol als camps de coca. La
violència era l’aire que respirava a ca seva, a la feina, pertot. Els
conflictes l’envoltaven i com que és guapa li varen fer el feix damunt
físicament i moralment. Li varen fer mal, molt de mal. Per això es va escapar
tot d’una que va poder. I va tenir sort que unes monges franceses l’acolliren i
li prepararen el bot cap aquí. N’ha vistes de tots colors, n’Estrella, i les ha
passades morades, blaves i vermelles. Du la veu i el cos marcats per un aire de
desastre. Aquest que també sobrevola aquest pis d’on encara puc veure entre els
edificis malgirbats els fassers de la plaça del Progrés. Desastre. El professor
de poesia diu que no he d’escriure paraules que em puguin dur cap a abismes,
cap al malson. Però jo li contest que no em puc passar tot el temps amb versos
com els que ell em fa copiar: Els ocells
canten / què canten els ocells? O també: La veritat és la bellesa / La bellesa és la veritat. No se’n tem,
que les paraules també poden produir l’oblit? Mar, dutxa, bany, camí, ràbia,
pluja, refús, llits, dolor, verga, calrada, pastilles, corda, ofec, caminoi,
rosa, pantafena, clarorada, passeig, rebosillo, malestar, ranera, capcurucull,
pudor, resistència, claus, intensitat, peresa, maldecap, animalada, robatori,
punyal, mentida, desfici, mal, mal, mal. No he d’anar per aquí. N’Estrella em
diu que li agrada la seva feina, tenir cura de gent gran. Em parla de l’estranya
bellesa dels cossos contrafets per la malaltia o desfets per l’edat. L’escolt
com si sentís ploure. Em duu al cap un conjunt confús d’escenes exemplars i
patètiques. He d’anar alerta. Encara no sé com va ser que se’m va ocórrer.
Supòs que descobrir aquell farcell de roba jove tacat de sang no tenia
adreçador. En Tomeu semblava que l’havia escopit la mar. Anava alís, no em
volia dir res. No em volia donar la besada d’abans d’anar a dormir. I tot el
sant dia era fora. O dormint amb aquella apatia pesada que tenen els que no
saben viure. Amb aquella indiferència que sembla que tot li és igual. Amb
aquella caparrudesa que el fa tirar endavant sense donar cap explicació. Sabia
que havia pres alguna cosa forta que li feia fer aquell ronquet d’ofec i de son
malalta. M’agradava acaronar-li els rissos negres i veure aquella cara tota
plena de sutzures. Sutzura és una paraula nova que em va ensenyar el professor
de poesia. En Tomeu té sutzures també a la panxa i al coll. D’aquelles que no
se n’aniran mai. D’aquelles que sempre li fan mal. I deu prendre coses que el
fan dormir com si fos mort. I no hi ha manera de poder tenir-ne cura.
N’Estrella m’ajuda però sap que en Tomeu és d’un altre món. De vegades li he
insinuat que m’agradaria que el seguís per conèixer els llocs on va, amb qui se
relaciona, quins amics té. Però n’Estrella em diu que no ho faria per res del
món. Això seria com trair-lo i ella ja ha viscut massa traïcions. Quantes de
nits m’he passat esperant-lo fins que arriba amb les primeres llums de l’alba
com si vingués d’un combat a vida o mort. El vigil quan va pel passadís fent
esses i m’entra una pena molt fonda que no puc contar a ningú. Passeig un
silenci pesat. Necessitaria atenuar les arestes que separen els instants. Per
això les classes de poesia representaren un cert alliberament. M’agrada quan
anam al cafè del Centre Cívic i fem alguna lectura. Quan m’empenyen per sortir
en mig d’aquells companys de curs de totes les edats i llegesc els records
feliços de la meva infantesa crec que trob els únics moments de joia que he
viscut en molt de temps. La poesia de vegades és tan bella que fa oblidar la
realitat. Per què aquell home es va presentar un matí assolellat quan acabava
de passar en net un poema d’Emily Dickinson? Vaig morir per la Bellesa, però just / col·locada a la tomba, / un
altre va morir per la Veritat, i estava / a la cambra del costat. // Em demanà
fluixet: Per què has mort? / Per la Bellesa, vaig dir. / I jo per la Veritat. I
són el mateix. / Som germans, va afegir. // Així, com parents que es troben /
de nit, parlàrem. / Fins que la molsa ens arribà als llavis / i va tapar els
nostres noms. Per què aquell home em va dir que només volia fer una
enquesta sobre el barri i em va demanar una mala fi de coses d’en Tomeu? Em
recordava un personatge d’un conte antic que era mig humà i mig bèstia per la
vulgaritat de les seves expressions. N’Estrella va arribar quan encara hi era i
també va voler que ella li contestàs moltes de preguntes. N’Estrella, que la
sap molt llarga, li va demanar la documentació. I al final va resultar que era
un policia. Em va pegar molta de plorera. Ara sabia que ensumava el meu netet,
en Tomeu, que en devia haver feta qualcuna de grossa. Hi ha dies vermells en
què tot em fa por. Primer vaig pensar en les drogues. Després quan vaig veure
que no anava per aquí, en alguna cosa pitjor. Com podia haver forçat una
al·lota de quinze anys que nomia Sara?  Tot s’embulla i no trob paraules
evocadores d’aquesta feta. I Sara s’havia suïcidat amb pastilles? N’Estrella em
va preparar una til·la. Sé que vaig tenir un amant, fa molta d’estona, un amant
que em va abandonar, com en una vella cançó francesa que ja no record. Per què
he perdut la memòria tan aviat? No sé què escric. Però sé que vull escriure. Ho
diré demà al professor de poesia. Vull fer un cant. El Cant de Sara. Vull que aquesta nina tengui veu. I després aniré a
ca la seva mare. I li demanaré perdó. Estic segura que si li llegesc un poema
llarg i melodiós em perdonarà.
[Aquest text es va publicar al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el dia 19 de desembre de MMX]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!