Plagueta de Bord

ME’N VAIG A BARCELONA PER MUNTAR L’EXPOSICIÓ A LA GALERIA MANEL MAYORAL!!!
@font-face {
font-family: “Times”;
}@font-face {
font-family: “Cambria”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 10pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }

TRES
LLIBRES IMPRESCINDIBLES PER ALS AMADORS DE L’ART VERTADER. Per un atzar que no
existeix a l’atzar estic fent el text d’un catàleg sobre Joan Miró per la qual
cosa m’he posat a llegir i rellegir llibres sobre ell. I he de reconèixer que
he passat un guster. Perquè Miró a més a més de ser un dels grans mestres de la
pintura del segle XX era un conversador tímid però agut, estricte però profund,
tendre i savi i entusiasta: un home que en el terreny ètic, estètic i polític
va tenir unes pràctiques i uns comportaments insubornables, va lluitar per a la
Segona República amb les armes de l’art —recordau aquell segell Aidez l’Espagne! i la participació en el
Pavelló de la República de l’Exposició Universal de París de 1937 amb una
pintura mural, El segador, que
representava un pagès català amb una falç al puny, que es trobava vora el Gernika de Picasso i la Font de mercuri de Calder, va ser un far
de la resistència interior contra la tirania franquista i un exemple per a les
generacions de joves.

Basta recordar també la seva participació a la tancada de
1970 a Montserrat amb 300 intel·lectuals de l’Assemblea de Catalunya que
protestavan contra el judici de Burgos a militants d’Eta, que havia acabat amb
sis penes de mort. I també vull recordar unes paraules seves que va dir en el
discurs d’acceptació del doctorat honoris
causa de la Universitat de Barcelona l’octubre de 1979: «Quan un artista
parla des d’un país com el nostre, cruelment marginat per una història adversa,
cal que faci sentir la seva veu pel món, per afirmar, contra totes les
ignoràncies, tots els malentesos i totes les males fes, que Catalunya existeix,
que és original i que és viva.» Aquestes paraules es troben en el pròleg, “Joan
Miró, escriptor català”, del volum I de Joan
Miró, Epistolari català, 1911-1945
(Editorial Barcino / Fundació Joan Miró), establert per Joan Ainaud de Lasarte
i amb Joan M. Minguet, Teresa Montaner i Joan Santanach d’editors en sentit anglès. El llibre de 665 planes és una meravella,
literalement i en tots els sentits. A les 33 primeres pàgines hi ha
introduccions de Rosa Maria Malet, de Carles Duarte, de Joan-Francesc Ainaud i
dels “editors” abans esmentats en què el lector pot veure la importància i el
treball de recerca d’aquesta documentació extraordinària: les cartes, postals,
notes i bitllets que va enviar Miró a gent tan diversa com la seva família, els
seus amics, els seus marxands, els seus coneguts, etc., des de 1911, als divuit
anys, fins al 1945, als cinquanta-quatre anys. L’edició és perfecte perquè
surten les cartes transcrites amb exactesa i anotades perquè poguem
contextualitzar persones, llocs, situacions, etc. Per afegitó les postals estan
reproduïdes i així podem saber tota la iconografia que li agradava a l’artista
i, a més a més, hi ha reproduccions de quadres en color de cadascuna de les
èpoques que ens fan veure en quin moment del seu treball es trobava. És un
llibre per llegir lentament i amb un ordre personal. M’han agradat molt les
cartes al pintor i mestre d’obres mallorquí Bartomeu Ferrà, al seu amic Enric
C. Ricart, a la dibuixant Lola Anglada, al seu primer marxand Josep Dalmau, a
l’amic Pablo Picasso, al pintor Joaquim Torres-García i un llarg etcètera.

Un
altre llibre que m’ha entusiasmat és Joan
Miró (Edicions La Polígrafa) de Jacques Dupin. Dupin és un poeta
extraordinari  i un amic  i col·laborador del pintor des de 1956.
A més és un especialista en la seva obra de tal manera que ha prologat i
publicat quatre volums del catàleg de gravats de Miró, així com els sis volums
del catàleg raonat de la seva pintura i el primer volum del catàleg raonat de
dibuixos. En aquest llibre magnífic escriu un text titulat “El nacimiento de
los signos” en què  ens fa veure el
canvi que es produeix a l’obra de Miró en la década de 1920 entre un llenguatge
realista que es converteix en una pintura de signes. Amb una lletra clara,
planera i alhora plena d’una poètica personal encisadora, ens explica  com el pintor extreu de cada forma el
signe latent que contenia i així allibera el signe de la matriu realista que
l’ofegava per donar-li espai per respirar. El llibre du nombrosos quadres,
magníficament reproduïts, que ens fan veure aquest pas que Dupin conta. Els
quadres duen comentaris de José Maria Faerna.

 I el tercer llibre que us recoman
apassionadament és El color dels meus
somnis. Converses amb George Raillard (Lleonard Muntaner Editor), en què
Miró l’any 1975, any que obre les portes la seva Fundació barcelonesa a
Montjuïc, s‘obri a si mateix, des del 3 al 8 de novembre a Son Abrines de Palma
i el 5 de desembre a Barcelona, al crític literari i pictòric G. Raillard
parlant al voltant de la seva obra i de si mateix. El resultat és volcànic,
sensacional, engrescador. «Vos m’heu arrecat la pell», li va dir Miró a
Raillard en el moment d’acomiadar-se. I tenia tota la raó perquè
l’entrevistador aconsegueix que un home tímid com ell s’amolli i ens conti la
seva feina de cada dia, els seus compromisos amb la llengua i la cultura
catalanes, l’origen de les seves inspiracions, els vectors de la força creativa
que el mouen, tot un balanç del seu itinerari artístic i tota una
exteriorització de la seva intimitat. La traducció del francès de Joaquim
Sala-Sanahuja és estupenda. Un llibre per subratllar, per rellegir, per fruir.
Extraordinari!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!