Annemarie Schwarzenbach
He
col·locat al lector de compactes el disc que he descobert aquest dematí a una
botiga tota de música clàssica que hi ha a la Costa de la Pols de Palma: Argerich plays Chopin (Deutsche
Grammophon). Una hora de Frédéric pur gravada a Berlín i Colònia el 1959 i 1967
que s’havia perdut en els arxius de la Deutschlandradio Kultur i la
Westdeutsche Rudfunk. Enregistraments legendaris d’aquella Martha Argerich que
el 1965 va guanyar el Concurs Chopin de Varsòvia amb la sobirania d’una
emperadriu.
Quan escolt per cinquena vegada aquestes mazurkes tan subtils em
tem que els dits de l’Argerich saben mostrar amb una llum nova aquesta
alternança entre una afirmació i una interrogació quasi simultànies que el
compositor ha col·locat com a parany, gràcies a un rubato amb molt d’alè de tan
excessiu i a una delicadesa infinita en el tacte. La paleta sonora és un
festival de matisos amb una vitalitat eufòrica que en un moment es pot
convertir en una introspecció fondíssima amb uns sons d’una bellesa insondable.
Una interpretació que Jürgen Otten qualifica com a vertaders focs artificials
d’emocions en què el virtuosisme de fons s’alia amb una espontaneïtat
alliberadora per oferir una joia narrativa rapsòdica fora de tots els lloccomuns
que han encarcarat la música chopiniana. M’imagín que som damunt el piano,
sobrevolant, planejant o nedant, i les dues mans que toquen també són un
espectacle. Un disc per fruir i per escoltar moltes de vegades.
I dins
aquest horabaixa quasi tardoral tenc una altra joia magnífica: la nouvelle d’Annemarie Schwarzenbach, Ver a una mujer (Editorial Minúscula).
Aquesta escriptora és ella mateixa un personatge de novel·la. Filla d’una
família de l’alta burgesia suïssa va néixer a Zurich el 1908. La relació amb sa
mare, filla d’un alt militar, que l’educà com si fos un al·lot, va ser sempre
tempestuosa. L’any 1930 es va fer amiga d’Erika i Klaus Mann, fills de Thomas
Mann, amb els quals va tenir unes relacions complexes i ben íntimes. Doctora en
història, arqueològa i periodista va viure entre 1931 i 1933 a Berlín on va
lluitar contra el nazisme in crecendo.
Entre 1934 i 1941 va fer nombrosos viatges per Àsia, Àfrica i Estats Units.
Aquesta dona intel·ligent, bella i rica que als vint anys ja havia declarat
“Només puc sentir passió vertadera per les dones”, que havia tingut una vida
complicada entre les seves amigues fotògrafes i escriptores, la seva addicció a
la morfina i alguns intents de suïcidi, morí als trenta-quatre anys en un
senzill accident de bicicleta. Aquesta nouvelle
és llegeix com una festa íntima. La protagonista és una dona jove que es troba
en un hotel de luxe d’una estació hivernal que podria ser Saint Moritz passant
un dies en què practica l’esquí i la vida social. La descripció dels
personatges i ambients és primfilada i capta amb un perfum intens l’atmosfera
dels hotels de gran món dels anys trenta. Dins aquesta xarxa de relacions,
afectes i complicitats ella viu una història de fascinació, de seducció, potser
d’amor, amb una dona de trets sobris i severs amb uns ulls radiants, Ena
Bernstein, que passa per les planes com un agent provocador de passions
intenses, tensions internes i d’esperes llargues en l’ardor d’un cos jove. Una
escriptura elegant, el·líptica i plena de ressons que et porta com una música
plena d’encantaments. Un text deliciós. I una traducció de Maria Esperanza
Romero magnífica. Recoman també Muerte en
Persia i Todos los caminos estan
abiertos, apareguts en aquesta Editorial Minúscula que dirigeix Valeria
Bergalli. Gràcies Valeria per aquestes joies!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En una biografia (no en tenc la referència, perquè vaig perdre el llibre) d’Annemarie Schawarzenbach, es comenta que vengué a Mallorca a passar uns dies a Deià, crec que amb els germans Mann. Em sembla un detall curiós. Salutacions cordials