Plagueta de Bord

Sènia
Walkins vol saber-ho tot i tu, Jeroni
Sureda, no t’atreveixes a contar fil per randa aquella feta que t’ha deixat
marcat per dedins de mala manera. Era un dia radiant en què cop en sec començà a
créixer un vent impetuós que venia del nord, una tramuntanada, i que a poc a
poc aixecava unes ones espantoses.

[Record d’Ocaña]

Semblava que tots els meteors del cel
s’haguessin desfermat en un no res: uns niguls negres negres deixaven caure una
aigua de clauet que et xopava tot, els llamps i els trons il·luminaven aquelles
muntanyes d’aigua i sabonera. Des del teu llaüt, Illa del tresor, veus aquell
iot amb molt de personal a la coberta que pega crits paorosos. Li dius a
Manuela asseguda al timó, crec que ha caigut algú a la mar. Ella et xiscla: no
et moguis, allà hi ha una gentada, és compte seu! Tu observes com dins un
guirigall caòtic aquella munió d’humans que llança salvavides i matalassos damunt
les ones mentre xisclen com si fossin rates histèriques. I és aquí quan just
devora la proa veus el cos que mou els braços, s’enfonsa, desapareix, torna
sortir, es perd, treu el cap per entre la sabonera, s’enfonsa de bell nou i ja no  apareix pus. I et tires a l’aigua. El
combat amb les ones és enfollit, frenètic, convuls, vertiginós. Per un cop de
sort endevines la còrpora i la pots agafar dins les turbulències. Emperò una ona
forta te la roba, l’abandones. En els meus somnis obssessius d’aquesta escena hi
ha molts de moviments, molts de clarobscurs, molta de fosca, moltes pujades i
baixades, molts de martrèmols. Crec que aquell matí de desembre tot va ser més tranquil,
menys tenebrós, més esmolat. Quan vaig tenir la teva germana, Sènia, entre el
meus braços creia que havia tocat amb un dit al cel. Emperò va durà molt poc
temps. La mar anava tan estranyament moguda que la m’arrabassà. Sènia et diu
que no ploris. Que la família t’està molt agraïda per arriscar-te d’aquella
forma tan generosa. Tots els nostres amics del iot quedaren paralitzats i no
feren res. I també hi havia el seu promès que només repetia que ell quasi no
sabia nedar. Un covard! Tots plegats uns covards! Uns covards miserables! I
quan Sènia et deia això se li inflaven les venes blaves dels polsos i els seus
ulls color de xampany guspirejaven. I tu, Jordi, no li podies contar que Manuela,
aquella al·lota teva des de feia quasi dos anys, quan arribàreu al port et va
muntar un quadre que et semblava un altre mal son. Ets un boig! Estic farta de
tu. No tens res dins el cap. No et tems que hi hauries pogut quedar? Si no es
tiraven els seus amics, per què ho havies de fer tu, desgraciat! Em fan peguera
els herois! Tu no podies entendre que allò fos la Manuela que t’havia enamorat.
La Manuela que t’havia donat forces perquè treguessis les oposicions. La Manuela
que t’havia seduït amb els jocs eròtics amb noms romans —futuare, pedicare,
fellare, lingere, irrumare—. La Manuela que t’havia dit que eres l’home amb el
qual voldria envellir. Totes les complicitats s’havien trencat. No m’ha vist
mai, pensares, quan ella partí damunt els seus talons d’agulla pegant una
portada que va fer dringar les copes que hi havia damunt el trinxant. Ara, Sènia,
la germana bessona de l’ofegada, et contava històries de la seva infantesa, amb
un pare hippi i anglès lligat amb una de les patrícies de la millor societat
aristocràtica mallorquina. Vivien als porxos d’un d’aquells casalots del carrer
Morey i no anaren mai a escola. Sènia i la seva germana Jana es feren amigues
dels gitanets de la Calatrava i es dugueren tot un caliportal de jocs i aventures
en aquelll barri històric convertit en un verd paradís. Tu, Jordi, la miraves,
l’escoltaves i sucumbies a la seducció d’aquella veu que et transportava lluny
de totes les teves angoixes, en un temps que no era el teu, en uns llocs que no intuïes que existissin. I sense saber quina força t’imantava acostares els teus
llavis als seus i us besàreu molta d’estona.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!