Plagueta de Bord

Els penyalars i les ones i l’ample cel i l’aire marí,
tot afillant-se’l, li atorgaren màgicament llurs dons especials; i,
toc-toc, toc-toc, les roques comunicaren a la seva carn quelcom de llur
duresa; i, balandrimbalandram, les ones van inculcar als seus nervis i
tendons llur virtut de flexibilitat i lleugeria; i, riu que riu o brama
que brama, la mar va insuflar-li de boca a boca l’alè vigoritzador del
seu ample pit; i el dia li espolvorejà els rústecs cabells i li alluentà
la pell amb sos ruixims d’or, i la nit va banyar-li les parpelles amb
una ombra simpàtica. Era el ver fill de les platges i els roquissers:
llur natura l’havia format i acolorit amb substàncies d’ella mateixa,
com fa amb els seus ocells i amb els seus peixos.
Joaquim Ruyra i Oms

ENAMORAT
He anat a fer la passejada capvespral. M’han sorprès els esbarzers plens de móres madures. Aquelles drupes petites col·locades damunt un receptacle cònic eren una festa. N’he agafada una de ben grossa i madura, d’un morat quasi violeta, me l’he posada enmig dels llavis i, a poc a poc, l’he passejada per la llengua fins que les dents han tret el suc d’aquelles bolletes diminutes. L’onada de sabor m’ha fet anar cap als estius de l’infantesa amb la velocitat de la llum. M’he llançat a agafar-ne una grapada. Com quan era petit i golafre. M’he espinat i m’he fet sang al dit índex. M’he xuclat el líquid vermell que s’ha mesclat amb el líquid violeta en un còctel saborosíssim. He pensat que allò, aquella menjua, era ambrosia, em convertia en ambrosia, en matèria de felicitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!