Plagueta de Bord

Magicien de l’insécurité, le poète

René Char

Avançar dins l’incertesa, els coneixements no serveixen de guia, els sabers adquirits duen a la paràlisi, si respir és que encara no som mort.
No explicar res, cercar el mot just, l’ombra exquisida, recomençar sense aturall pels caminois de l’indirecte, amb l’ajuda de l’oblit, del despullament, de la feblesa.
Una aparença afable amb uns mots evanescents, una dicció més interrogativa que afirmativa, més dubtosa que definitòria, la reflexió sedassadora que no s’atura cap a les imatges plenes de perill de solidificació i per altra banda la impossibilitat de renunciar a les imatges, aquestes sinuositats de la sintaxi com si fos un cec que avança a recules quan es pensa que va tot dret endavant, despullant els signes de tot allò que no els seria rigurosament interior però tenint por que un cop fet, aquests no es tanquin, no s’engalavernin en el seu secret, amb la paciència del pagès vell o del monjo que després d’haver penat, d’haver viscut, d’haver gaudit, d’haver aguantat, amb modèstia, sense revolta ni indiferència ni desassossec, espera un enriquiment que li permetria amarar-se la l’única llum que compta.

[Coberta del disc T’escric des de Granada de Jordi Guardans. VAL L’ALEGRIA!]

Jordi Guardans

T’escric des de Granada

2010

CD Digipack – World Music

Miro de ser poeta i faig cançons, lletra i música,
les componc amb piano. Tinc clar els seus diferents registres, els
poemes sense concessions, les cançons que puguin ser captades en una o
dues audicions, ara bé, inevitablement tant els primers com les segones
pertanyen com no pot ser d’una altra manera al mateix món poètic. Ara,
el fet que alguns cantants hagin musicat i interpretat poemes meus,
pensats com a poemes, ha portat massa sovint a confusions. Aquest punt
m’agradaria que quedés clar: procuro ser poeta i faig cançons, lletra i
música.

Com que no canto les meves cançons em veig obligat a
propasar-les als intèrpretes, cosa que m’il·lusiona. L’origen del CD
col·lectiu T’escric des de Granada, està en el fet de tenir compostes
dotze cançons, lletra i música, i per imponderables d’aquells que se
t’imposen, veure claríssimament els sis cantants a qui les havia de
repartir. Des del primer moment em vaig sentir com a catalitzador d’un
projecte col·lectiu. Vaig proposar a cadascun d’ells els dos temes que
creia que els pertocaven, i la connexió va ser immediata en tots els
casos; els estimo i m’estimen. Des del principi també vaig tenir clar
que a banda que els calia respectar la lletra i la música que
modestament els proposava la meva interpretació al piano, els havia de
donar total llibertat pel que fa als arranjaments i a la concepció de
les peces. La qual cosa certament comportava el risc de l’heterogènia,
però alhora ho sentia com un enriquiment personal. En efecte, el
resultat és heterogeni, cadascú ha enfilat les cançons segons el seu
criteri, però estic convençut que l’aposta l’he guanyada, l’hem
guanyada.

Per què aquest títol? D’entada perquè és el d’una
de les dotze cançons del CD, però també em sembla que resumeix un dels
motius que em persegueixen en els meus poemaris. Topònims com Montserrat
del poemari que porta el mateix títol, el Sant Petersburg de Planeta
Balalaika, o el Dresden d’El llibre de Dresden. És a dir, llocs concrets
que m’han impactat i que resumiexen tots els llocs, i quan dic llocs
vull dir la vida sencera del planeta, la seva representació. Com jo ho
veig, aquesta dimensió, el viure, no és altra cosa per a totes les
vides, totes, sinó exili, enyorança de l’origen, un fred i una orfandad
que només es pot guarir, diria que amb amor si no trobés la paraula
massa desgastada i alhora inabastable, per la qual cosa prefereixo
parlar de tendresa. És clar que a T’escric des de Granada hi ha moltes
més coses. Les meves certeses sobre una realitat paral·lela i les seves
pistes que, en siguin conscients o no, a tothom afecta d’una manera o
altra; una imatgeria plena d’elements naturals, còsmics i religiosos;
una seguretat, per cert, avui dia gens de moda, en la transcendència,
molt lluny però i beligerant amb les religions establertes; i és clar,
com ho mostra l’última peça recitada pel Carles Rebassa, els meus
dibuixos i el poema inèdit i antic de la carpeta, àngels, molts àngels,
la meva devoció i la seva empenta.

Jordi Guardans

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!